dijous, de desembre 25, 2008

Vagar

Quant de temps! Ben bé sobre el Nadal, quin fart de menjar... I demà encara més, com sempre. Sant Esteve és el dia que toca menjar més: de tot i encara canalons. Amb la Maja parlàvem anglès i a vegades ens divertíem també en francès. Perquè el parlo molt millor i arribava un moment que l'ànsia de parlar em superava i m'hi llançava en français. Voilà. Perquè l'eslovè és definitivament una aspiració que demanaria massa renúncies.
Fa com uns quatre anys que vaig pensar per primera vegada en termes de practicitat. Va ser quan vaig decidir de deixar el francès pel català. De fet no és que el deixés, espero no dixar-lo jamais. Però com a profe de català em sento més en el meu lloc. Perquè sóc aquí, evidentment. Convençut que ja n'he parlat en algun altre post. I si sóc fora, llevat de França i d'Itàlia, l'idioma és l'anglès. Per això serà abans que l'eslovè.
No em queixo gens de la tria, al cap de tant de temps. Tinc una feina que mai hauria pogut somiar. De vegades em reca d'haver deixat el francès, esclar, però aleshores allargo els llavis i faig ganyotes recordant els sons vocàlics per excel·lència. I parlo una mica sol i sense gaire sentit, però en francès.
Ahir la meva mare me'n va dir una que no oblidaré. Em va dir que un amic de Berga s'havia acomiadat de la resta del grup, quan se suposava que havien d'anar a un concert, amb les següents paraules: ja em vagarà de veure'ls en alguna altra ocasió. I jo, de seguida: que bonic, mama. I cap a l'ordinador, vagar:
2 3 [LC] vagar-li a algú de fer una cosa Disposar de temps per a fer-la, tenir lleure de fer-la.

dilluns, de desembre 01, 2008

Sarajevo, mon amour II

Me'n torno als Balkans. Vaig a trobar una amiga a Ljubljana, capital d'Eslovènia.
Quan la vaig conèixer, era la mateixa nit de la Palma, jo anava tan borratxo que només sabia divertir-me i ser extremament l'Isaac de les llums. Va ser en un bar, esclar, i ella només feia que dir-me, però si vas fatal, home! I una vegada, que si no sabia ni com es deia. I jo que m'hi torno: tu tampoc saps com em dic. Però ella, Isaac (en anglès, of course). Aleshores el meu rostre es devia desfigurar completament mentre cercava desvalgut algun indici de fonema o síl·laba per on reconstruir el seu nom. Però res de res, i jo que em volia perdre per sempre, tan exagerat i cursi com de vegades em penso que només jo em sé posar.
I la rauxa em feia pensar que no en trauria res de bo, així que vaig anar cap a la pista, amb tot el folklore balkànic i les mosses que em confonien de tan simpàtiques... Però al cap de poc hi tornava i ella em recriminava que hagués anat a ballar amb altres noies.
hahahahahahahahaha!!!!
I jo (cosa que m'ha recordat en l'episodi segon de la nostra amistat), es veu que li deia que me n'anava només per tal d'oblidar-la, però que com que veia que no podia, doncs tornava.
Al capdavall ens vam fer quatre petons i em va donar la seva adreça electrònica. Maja, és un nom maco, eh?! (es pronuncia "maia").
Tinc oberta una carpeta al Hotmail on guardo tot el que em va passar i m'ha anat passant arran de l'estiu del 2008. No para de créixer.

diumenge, de novembre 23, 2008

De vegades tinc llums

Un temps per a la calma. No sona pas malament. Jo em deixaria endur pel vent i no voldria sentir res ni ningú. Durant una bona estona. Crec que això són les vacances. Les vacances són un estat interior, en el meu cas, propens a les llums.
El meu company de pis m'agrada perquè a ell li explico que de vegades tinc llums. I ell m'entén (suposo, hahaha!).

Desaprendre és una teoria que no acabo d'entendre. Hi ha narradors de renom que diuen que després d'aprendre bé un conte, quan el conte arriba a formar part d'un mateix, arriba el moment d'oblidar-lo. I mira que mai ho entenia, fins que vaig experimentar i vaig intuir el significat de tot plegat. Però ara, la veritat, ni flowers.

He après que faig millor una assignatura bé que dues a mitges. És clar que pateixo bastant quan tinc la impressió que no avanço. Les coses han d'anar endavant, és clar: The show must go on. Però poc a poc, eh! De mica en mica.

M'agrada aprendre coses de mi. Ara tinc alumnes universitaris, i jugo molt i em diverteixo gairebé a cada sessió. Avui he anat a visitar el monestir de Sant Benet, a Sant Fruitós del Bages.

dimarts, de novembre 11, 2008

Com qui es cobreix de glòria

Ai, volia que els nervis passessin a un segon pla i he volgut deixar-los enrere escrivint de nou. Però no tinc tema, fora de les ganes de jeure sota els llençols. Sí sí, em cobriré de llençols com qui es cobreix de glòria. Per celebrar que encara em queden tants d'anys per acabar els projectes, perquè no tinc cap pressa i la crisi de moment no em vol afectar... Perquè si les emocions poguessin seguir el ritme de les muntanyes russes les meves seguirien les del Dragon Kahn. Perquè aquest segon és d'or i amb l'or no s'hi juga i menys jo que pateixo tant si no tinc estalvis.

dissabte, de novembre 08, 2008

En grau excessiu

L'últim post repassava la relació amb alguns animals. Voldria parlar també d'altres animals més propers a nosaltres malgrat no ser el nostre millor amic. Oh, però que pesat. Parlar de persones i els llaços que els uneixen i els separen i els fan anar al ritme de la influència mútua... Ja ho sé que sóc mimètic. Què hi farem. Hi ha coses que és millor que ens les prenguem així, no? A més hi ha poesia en la mímesi. O n'hi ha pertot i, com diu la Coixet, "la belleza está en los ojos de quién la mira". Quina bestiesa, vaig pensar, les coses haurien de poder ser belles sense que les jutgéssim com a tals. Són molt més belles que nosaltres. Que jo, en tot cas. Res per poder apreciar-les millor, ni tan sols en la mateixa mesura de la seva bellesa.
Aquest és l'inici, segurament, del depassament. Quan la realitat ens depassa, vull dir. Quan ens excedeix. Ens esgota. Ens consumeix. En francès hi ha un gran verb que és avaler (menjar completament, acabar).
El proper diumenge he quedat amb un professor de la Universitat. Sempre hi he tingut bona relació, amb els professors. Amb els de filosofia, molt bona. Una em va convidar a conèixer Raimon Panikarr, que li feia de tutor de tesi. Vaig ser a casa seva, a Tavertet. I ara veuré el profe de Català I de la UB, que vaig tenir ara fa uns anys. Aleshores li vaig demanar que em corregís un text perquè volia presentar-lo a un concurs de reportatges... Me'l va tornar sense gairebé cap correcció perquè me l'havia remiradíssim, i me'l va valorar com a molt ben escrit i com a molt personal. No entrava, però, dins de la categoria de "reportatge". Miraré de penjar-lo, però potser em caldrà fer-ho a trossos.
Ah, i el títol, és que buscava si existeix "depassament" al DIEC i he arribat a "ultrapassar" i, definitivament, a "ultra".

diumenge, d’octubre 26, 2008

Animals

La idea de flirtejar amb el futur m'atreu amb molta força. La idea del joc de decidir em fascina. Ara tenia paperets damunt la taula per fer posts i un darrere l'altre s'han anat esmicolant sota el negre de la nit. Quina experiència que ja sigui tan negra. L'hivern és el temps del recull, eh! Els bisons deuen hivernar... I jo que pensava que només era un nom d'abric... Però bé, en una pel·lícula la setmana passada hi vaig veure un bisó dissecat i vaig pensar, té, això és que la pell dels abrics era primer d'un animal. I mentre veia la pel·li, coneixent això dels bisons, vaig estar rumiant la meva relació amb els animals, i vaig recordar que a Sarajevo només hi havia vist coloms...
Però no vaig pensar en coloms, sinó que em va venir una excursió al Pedraforca en què uns amics van dir, mira, un isard. Però jo tan sols havia vist un animal semblant a un cèrvol, i em va impressionar que en coneguessin el nom. De seguida m'impressiona la gent que anomena el que ens envolta. En el mateix moment que l'isard em ballava pel cap, em va fer gràcia perquè la dona que la meva mare té de servei, quan m'escriu alguna nota, em diu Isard. I és que va aprendre de lletra fa un parell d'anys. Es diu Narcisa però és la señora Narci i m'ha vist néixer. I sempre en començar a dinar la meva mare diu, Narci si quiere comer..., i l'altra respon, buen provecho Tere. I jo em sento com en un teatre de principis del XX, que ja sabeu com m'agrada aquesta època.
També vaig recordar els gats, que arran de Mercè Rodoreda m'han agradat tant i tant. Ja ho diu ella que sempre cauen dempeus... bona manera de caure, la dels gats! Acariciar-los a contrapèl, la panxa, el llom, el caparró... Sentir-ne el ronroneig, que fort. També em ve la fal·lera d'El gat negre, esclar... i la Nimue ha parlat de gats i la Mirielle en parlava...
En enlairar-se una mica, a banda dels coloms de SA, també hi vaig trobar el falciot. Va ser l'any passat per les dates de St. Jordi que corria per Vilanova i una plaça que ara no recordo el nom però que és del 1978, com jo; que després d'un recital el meu amic Heribert va sentir cantar un ocell i va dir-me, ara és el moment que tot arriba, Isaac. Aquest és el falciot, que anuncia la primavera. I em va anomenar altres festes populars que eren a tocar. Jo sempre he admirat l'Heribert perquè coneix ple de tradicions i festes populars d'arreu de Catalunya. Gràcies a ell vaig conèixer Montblanc, per exemple, i el correfoc de Piera (Anoia).
Un gran coneixedor d'ocells és en Jaume Cabré, que l'any passat, quan va començar a parlar amb la pianista del recital sobre els diferents ocells que viuen o bé a la Floresta (on viu la pianista) o a Matadepera (on viu el Cabré), recordo que van anomenar la mallerenga, que també és el títol d'un conte de Joan Amades que m'agrada força i que espero que algun dia explicaré a nens i nenes d'entre 4 i 10 anys...
I el gran animal, majestàtic i símbol d'imperis, l'àliga, que va anomenar Quim Monzó en una entrevista a Catalunya Ràdio, en el programa de Joan Barril. Era l'època exitosa després del seu discurs inaugural a la fira de Frankfurt. Li van demanar si creia en la famosa dita popular segons la qual ningú no és profeta a la seva terra. Ell va respondre que Lluís Llach sí que ho havia estat, i va il·lustrar el que pensava sobre el tema amb una imatge de, segons va dir, Nietzche: hi ha tot d'homes mirant al cel perquè hi veuen una àliga majestuosa volant i li diuen "oh, àliga, per culpa teva no podem volar!!" (per això no hi hauria profetes en la nostra terra, suposo, perquè els altres no es veiéssim privats de la possibilitat de ser-ho, és a dir, per enveja). I el Monzó se'n reia, com Nietzche, dient que els homes no poden volar perquè són homes (i que si hi ha un profeta, és perquè es mereix un tal apel·latiu, i els altres no deixaran de ser-ho per això). El cas és que em va inspirar la figura de l'àliga per al discurs de la boda del Marc i la Maria, que tot just ha(n) fet un any.
En un altre ordre de coses, l'àliga és la figura de la Patum que més em va impressionar quan hi vaig anar. La gent calla quan apareix; la plaça s'omple d'un silenci absolut.

divendres, d’octubre 24, 2008

Nodreix l'amor... del que puguis

Demà fem una sortida amb els de la UOC: Joan Maragall i la Barcelona modernista. He triat de llegir un poema que diu així

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i aixís traurà meravellosa flor

Aquests dies no he tingut poemes al cap, ni pensaments, només cabòries. Potser hauria de dir

Nodreix l'amor de cabòries i d'absència...

Tan sols m'han vingut versos solts, com

...a Sarajevo em llevo els insomnis per gaudir del verd que m'envolta
Ja no se sent el degoteig infumable de motors al carrer Gran,
amb aquell final incessant i confós amb el silenci

Ocupat en la tasca infructuosa de bandejar cabòries,
somio el bes que t'he de fer de sotamà
oh sí,
quan menys t'ho esperis

dimecres, d’octubre 08, 2008

Sarajevo, mon amour

Quina il·lusió haha! 500 visualizaciones de perfil... Oh això és la glòria! Ho he de celebrar, avui dormiré més que mai. Procuraré no excitar-me massa escrivint que si no ho tindré difícil.
No tinc lectura. En aquest sentit estic força fotut. Tinc estudis i tinc feina i m'omplo massa el temps amb la primera de totes dues coses. Els estudis són com una substància viscosa que ho pot abraçar tot, s'escola pels intersticis del temps i m'escanya i no em deixo dir ni hola ni adéu.
Però avui baixava de Rubí amb el tren i a la ràdio ha sonat una cançó que m'ha tornat a les nits de Sarajevo. A un bar que començava a omplir-se de bon ambient i on vaig apropar-me a la barra a demanar una de tantes cerveses. Aleshores vaig adonar-me que la noia que s'estava al lloc exacte on jo volia fer la comanda s'apartava per deixar-me passar.
Feia estona que me la mirava. De fet li veia únicament l'esquena, però en tenia ben bé prou. És clar, com no he parlat gairebé del viatge de l'estiu no us heu pogut fer una idea de com són les dones a la ex Jugoslavija (m'encanta el so de la "j" serbocroata, com una "i" catalana). Com són de guapes, hauria de dir. D'esveltes. Ja callo.
Tenia tota la gràcia del món i no per això deixava de somriure de manera gens pretenciosa. No recordo l'excusa amb què vaig iniciar la conversa, si se'n pot dir així, és clar, del fet de demanar-te d'on véns --recurs sobadíssim quan es tracta de lligar, per bé que m'ho va demanar ella-- i poca cosa més. No se'm va acudir de preguntar-li ni com es deia, valga'm Déu... Una cosa tan bàsica i te n'oblides, vaig pensar.
I el que deia de l'esquena és fonamental. Hi ha un quadre de Dalí on apareix una dona mirant per una finestra. Em penso que fins i tot es diu així, el quadre. I la dona es veu d'esquena i jo el trobo supersensual. El cosí d'un amic se'n reia i jo ho deia ben seriosament: "Com pots trobar sensual una dona d'esquenes..." Oh, d'acord, però hi ha esquenes i esquenes... I el cas és que la croata de cara també feia el fet, total que jo content com una cuba. Però calia el nom i les llums m'hi van portar, allà fora el bar, que tot va ser abordar-la demanant-li el nom i ella, Palma.
En el meu cap Palma de seguida va ser Palma de Mallorca; però hauria estat Palma, ras i curt, si aquests que n'han canviat el nom ho haguessin fet abans de l'estiu i no aquesta mateixa setmana...

dimarts, de setembre 30, 2008

Perquè sí

Veig que no me'n vaig sortir amb l'últim post... Volia fer una crònica en espiral; que s'anés embolicant i que acabés sent un caos! Pensava que hi hauria deixat entreveure espurnes d'humor, també. Ai, les espurnes, que m'agraden. Si arribés a escriure espurnes ja estaria contentíssim! Prou que a vegades em penso que n'escric, però bueno...
Total, que m'ho vaig passar força bé a Menorca. En guardo un bon record. Fins vaig escriure un poema, perquè amb llibreta a la mà, i bolígraf, és fàcil que m'arribi la febre aquesta del verb.
Passa que començo sovint els poemes amb un "vull". Estic ben bé carregat de voluntat, podríem dir. És la força del desig, suposo. A La mort i la primavera, de Rodoreda, se'ns presenten les dones embaraçades, amb els ulls tapats, "per matar-los el desig". Ho vaig trobar boníssim. De fet no coneixia el "desig" com a traducció d'antojo, de manera que la "mort del desig" per mi significava anul·lació de la voluntat, com una negació de l'ànima...
Oh, i sense més dilacions, el poema, que m'agradaria que encapçalés un petit recull que penso anar forjant durant el curs i fins que no l'acabi... Sarajevo, mon amour.

Vull que siguis aquí
perquè sí
Pel capritx estètic
d'un passeig vora el mar

Tenir-te i reveure't i ser-te
ençà dels somnis
sense el pes de normes
ni gramàtiques

Per la sola enyorança
de contorns
la màgia de l'instant
i el frenesí... això és
perquè sí


diumenge, de setembre 28, 2008

Menorca on my mind

Tercer cap de setmana a Menorca. Aquesta vegada per assistir a unes jornades sobre Normalització lingüística, a Maó. Ja es veu com estic "puesto" en el tema, eh! M'hi dedico i volia conèixer, de la mà dels mateixos protagonistes, quines polítiques es practiquen en aquest sentit. La llengua i els joves.
Hi havia l'assessor lingüístic de Ràdio flaixbac i Flaix FM, un representant de la Secretaria de Política lingüística de la Generalitat, l'Espartac Peran com a representant del programa de TV Bocamoll i doncs d'un enfocament lúdic de la llengua, i altres ponents tots i totes molt interessants.
A banda de l'interès per tot allò que toca de lluny o de prop la meva feina, tot allò que engloba les lletres i la comunicació, m'estava a casa la noia que vaig conèixer el primer cap de setmana as Mercadal, per festes. Hi havia ella i el company de pis. I jo que m'estava a la tercera habitació perquè el segon cap de setmana ja va quedar clar que les sensacions del primer cap de setmana havien estat pròpiament un miratge. Ah, l'amor, i si no fos un miratge?
Ara bé, ens tornaríem a veure i potser... no, el molt alliçonador m'ho va deixar del tot clar la setmana passada: "No t'esperis res d'aquesta trobada". Oh, i prou que li vaig fer cas, però és que de les il·lusions al que em vaig trobar hi ha ben bé una distància enorme!
Me la vaig trobar feta un nyap. Divendres va saber que tenia principi de pneumonia i és clar, jo que m'imaginava que me la trobaria a casa, fent repòs, quan vaig tornar de les conferències, però no. No tenia manera de trucar-la perquè se li havia espatllat el mòbil.
Em vaig trobar al carrer, amb la clau de la porta del carrer que no obria (sense clau, idò!), i me'n vaig anar per Maó a sopar en algun baret de tapes o semblant. I vaig conèixer un noi menorquí i un de xilè que em van acompanyar la resta de la nit, fins que el company de pis arribava i vaig poder pujar a fer el son.
I dissabte dos quarts del mateix, el matí de conferències i a dinar amb una noia del Brasil que havia participat a les jornades com a testimoni del programa d'intercanvi lingüístic a Menorca. Durant el dinar li vaig dir que no li podia dir la gràcia que em feia "estar dinant amb una brasilera que xerra menorquí". I aleshores va ser que vaig rebre un truc de la col·lega malalta, des d'un altre poble i amb el mòbil d'un amic i doncs breument, que si us plau que no truqués més al seu company de pis (li havia trucat divendres perquè volia saber a quina hora podria entrar a casa...), perquè ella ja tenia prou problemes i l'últim que li faltava eren problemes amb el company.
Vaja, em vaig sentir culpable, però ja no hi podia fer res. L'únic va ser arribar a Maó i mirar Internet i fer temps fins a les set que vaig provar de trucar a l'intèrfon i no em va contestar ningú. Llavors al tercer pis, on una àvia va sortir al balconet i va demanar-me què volia. Jo li vaig dir que m'havia deixat les claus del carrer a dalt, que anava al quart, i de seguida em va obrir amb un somriure als llavis.
I aleshores vaig assabentar-me que el Paul Newman havia mort. I feien una pel·li seva al 33, però va arribar el company de pis, que també és de Granada, i vam veure una altra cosa. El futbol tampoc no li agradava, tot i que veient com va acabar el partit de dissabte, millor no haver-lo vist, tu. La col·lega tampoc no la vaig veure més...
Només és una crònica, espero haver-hi deixat anar el mínim de judicis...

divendres, de setembre 12, 2008

Qüestions pendents...

No vull deixar l'activitat d'escriure. Ara que m'endinso en el món de la literatura catalana contemporània, no ho vull. Puc pujar-hi de peus.
L'altre dia li vaig dir al Marc, el guitarrista alliçonador i actual company de pis, que fes el favor de no dir "lis" (per exemple, lis dono de menjar als gats) Li ho vaig dir amb tota cura i mà esquerra, de manera tal que fins i tot m'ho va agrair. Després vaig bromejar una mica amb el tema, dient-li que el faria servir d'exemple a l'aula: No us preocupeu si no us surt a la primera; penseu que un amic, vallesà de tota la vida, encara diu "lis"... I el tio es pixava de riure, però es va sentir d'alguna manera ferit i va demanar-me què havia de dir en comptes d'allò (no goso tornar-ho a escriure, hahaha). Oh, jo li vaig admetre un "els hi", perquè vaig pensar que a "els", tot sol, ja hi arribaríem en les lliçons subsegüents... A més vaig estudiar a la uni que "els hi" /elzi/ és un tret que caracteritza, entre altres, la parla barcelonina, tan menyspreada per part de tothom (i jo entre ells)... Així doncs, vaig pensar, si el vallesà parla barceloní, serà com creure'm al melic del món i el meu accent m'agradaré una mica més.
Demano disculpes a les que no sou fonètiques, per descomptat, però és que aquesta lleu explicació em porta finalment a abordar l'objecte del post, el qual, d'altra banda, m'ha vingut mentre escrivia la parrafada precedent:

De què en diem "parlar bé"?
Oh, ja sé que cadascú té la seva resposta a aquests tòpics... però què me'n dieu d'un intent d'aclariment; totes les aportacions seran d'allò més ben rebudes. Abans, però, uns punts de partida:
1. Parlar bé vol dir parlar correctament, amb el sant diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a la mà?
2. Parlar amb accent del vallès, però dir "lis", és parlar malament? (Bé, jo admeto que sona fataaaal el maleït "lis", que fa venir mal d'orelles...)
3. Dubte de tipus pràctic: podem dir que dir "lis" no és català? (a banda de la flor...)

Em pregunto tot això perquè una de les fites més importants que tinc a la vida és parlar bé i ensenyar bé :)

diumenge, de setembre 07, 2008

El preu de l'ort.

He pres notes per al post... És que últimament escric gairebé d'esma!! Espero que el contacte amb els alumnes em donarà el to. De moment pensava fer un recorregut en el temps fins arribar al viatge. Explicar, per exemple, com parla la meva mare, amb la "t" final, com la meva àvia, sense importar-los gaire la manera de dir... Un dia va començar que s'havia apujat el preu de l'or(t), i un segon abans discutíem sobre la fruiteria del barri, i jo esclar vaig pensar-me que em parlava de l'hort... La meva mare és joiera. Ven joies.
Però també diu premi(t) i cor(t). I jo em parteixo per dins, com dissimulant, i ella m'ho nota...
Per a mi és com un premi si us va agradar l'Ovidi de l'altre dia. És que el vaig traduir jo mateix, encara que fos del castellà :P
A Sarajevo, vaig llegir-lo a estones mortes, al pis del Fermín, mentre sentia els coloms passejant pel terrat de l'edifici... De nit era molt pitjor, abans no se m'acabava d'endur el son, perquè el soroll de l'aleteig i les petites topades contra la superfície metàl·lica eren pròpiament tenebroses. El meu amic els té un pànic autèntic, i un dia fins i tot en vam trobar un que s'havia colat dins de l'escala de casa... Que ens va costar de fer-lo fora! Quina situació tan grotesca, vaig pensar de regalar-li La plaça del Diamant. Seriosament, el tio viu amb les finestres tancades, amb la de sol i calor que fot en aquell àtic de Déu... i tot pel pànic als coloms.
A estones vaig trobar a faltar una bona lectura en català... Aquest any he llegit Llorenç Villalonga i El Guepard, i Rodoredes, i l'Zweig, i Jaume Cabré... He al·lucinat. La segona meitat del XIX i principis del XX, apassionant. Coneixeu l'Stefan Zweig? El temps d'ahir. Memòries d'un europeu. El meu pare, amb 66 anys, professor de Pedagogia de la UB, prejubilat, m'ha dit que fer-li conèixer aquest autor era el regal més collonut que li havia fet mai a la vida. Jo per contra suposo que el regal més gran és el fet d'haver nascut, altrament ni Zweigs ni hòsties!! :))

dimarts, de setembre 02, 2008

Que hi ha algú???

L'estiu, genial. He escrit poquíssim, gairebé gens. He copiat un fragment de l'Art d'estimar, d'Ovidi, que tenia el meu amic Fermín a Sarajevo. Ara m'agradaria haver escrit més i tot plegat, però la inspiració em va venir del riure i del viure i les lumières... doncs això, que no vaig tenir el neguit ni el moment per ordenar o explicar-m'ho tot plegat amb lletres.
Sarajevo és preciós. El que més em va impressionar va ser l'entorn muntanyós de la ciutat. Després de la sequera que hem passat i tot plegat, al·lucinava amb la de riqueses naturals que tenen per allà! Hi havia la part turca plena de barets on prendre cafè i tes i pastes... Vaig coincidir amb un festival de cinema amb ple de documentals sobre la situació a la ex-Jugoslavija. Quina passada d'història tan recent, quina passada de llengua!!!
Ai, els records s'encavalquen i no em sento amb prou forces com per destriar-los... he pensat d'anar-vos-els mostrant així que em vindran.
A banda de tot em vaig lesionar el braç dret en un dels viatges en tren, de Ljubljana a Zurich, i ara m'és un pèl penós aquest esforç d'escriure... Un altre dia us explico com tenia la granja dels amics suïssos a tocar de Zurich, i com vaig recórrer encara tres quartes parts de país (fins a Ginebra) per canviar de tren i arribar finalment a la granja... Aquest meu cap passa de mapes i l'aterratge és sovint tan dolorós!!! ;))
Bé, deixaré el fragment "ovidià", encara que sigui per reprendre'l en un altre post:
Persisteix, i venceràs amb el temps la mateixa Penèlope. Troia resistí molts d'anys, però fou finalment vençuda. Si et llegeix i no et vol contestar, no l'obliguis a fer-ho; procura únicament que continuï llegint les teves tendreses, que ja respondrà algun dia al que va llegir amb tant de gust... Els favors arribaran d'ells mateixos en temps oportú. Tal volta rebis una resposta trista, pregant-te que deixis de sol·licitar-la; ella tem allò que et prega i desitja que segueixis fent el que et prohibeix. No et desanimis, no t'aturis, i ben aviat veuràs satisfet els teus desitjos.
Quin paio, aquest Ovidi!!! hahahahahaha

divendres, d’agost 08, 2008

Mar? No encar

Vet-ho aquí una bona manera de descriure la impressió de la mar... Sort que hi ha gent que sap dir les coses millor que un mateix! Això, esclar, amb el benentès que volguéssim expresser el mateix sentiment!!! A mi em sembla que sí.

D'aquesta manera pots entendre, fins i tot, els teus propis sentiments millor que no si te'ls expliquessis amb les teves pròpies paraules. O potser no, potser només te'ls expliques més bellament. O potser, també, el que passa és que la bellesa em convenç més que no pas un discurs que n'estigui mancat. O potser, i acabo(t), em veig abocat a trobar les coses que faig i dic definitivament mediocres, tot i que ara m'hagi passat bastant, amb això de "mediocres", i que davant d'un Pla l'error més gran fóra tal vegada creure-se'n proper.

La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l'esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D'aquí pervé, potser, que l'única posició de l'home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

Ho he rebut del Quadern Gris, i pertany al dia 8 d'agost, òbviament.

I són novament cabòries, però és que he perdut l'avió cap a Menorca de les 15.15h per un (nou) somni esbiaixat. M'explico: l'MP3 m'aïlla del món, o m'hi ajuda, perquè la veritat és que mentre m'esperava a la terminal C, des de les 13.30h, dinant i escoltant música i deixant que el temps passés, en primer lloc m'he convençut que a les 15h era la recollida de passatges i no pas l'enlairament :((

dijous, de juliol 31, 2008

Dels Pirineus a Granada passant per es Mercadal

Oh! Per fi m'he decidit. Feia massa temps que no deixava cap empremta per aquí... Primer va ser un viatget a Menorca i el cap de setmana passat a Sort (Pallars Sobirà), en una trobada de narradors: Un riu de contes. Molt bé abans i després de sortir a explicar el romanç, perquè em vaig quedar sense saliva i el patiment em sortia pels ulls... Però només van ser cinc minuts, la resta del temps vaig comprar loteria i vaig escoltar mil històries i vaig conèixer un mallorquí instal·lat a Vic que aprèn a fer instruments de corda. Sóc luthier, em va dir. Hahahaha, jo sóc professor de llengües.

I la companya d'una narradora amiga i veïna, amigues i veïnes, em deia que cada vegada em veu més jove. I jo, que això és l'amor. I és que la nit abans de tornar-me'n cap a Barcelona, a Menorca, vam anar a les festes d'es Mercadal, i vaig conèixer una noia de Granada que té un nom rus però res més, de rus, perquè el to de la pell ben negret, això és, bronzejadet. Va néixer aquari, 12 dies després de mi. I em diu estás loco, perquè he agafat uns bitllets per anar a veure-la el cap de setmana del 9 i el 10.

La següent cançó no té res a veure amb la història, però és que m'he comprat un MP3 i quan l'escolto al·lucino amb el cap ple de sons com si una orquestra sencera em percutís el cervell amb cordes i vents. I aquesta és una de les poquetes cançons que hi tinc, de moment:

Recoi, no vol pujar la cançoneta... En deixaré la lletra, almenys:


Qui n'ha begut
En tindrà set tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies
Enganxa més que l'heroïna
I és tan eficaç com l'aspirina
Diu que et transporta a un altre planeta
T'inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d'or
per cada moment que tornes a viure
I ara tu digue'm si és veritat
el que m'han dit que vas explicant
Diu que tu també ho has provat
Digues, que ho recordes?
O quan ho deixes tot s'oblida?
I ara tu digue'm si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què et parlo
Digue'm si és veritat
Digue'm que no pot ser
que això també sigui mentida
Diu que et transporta a un altre planeta
T'inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d'or
er cada moment que tornes a viure
Mishima, Qui n'ha begut

dimarts, de juliol 22, 2008

Preludis en tant que deliris

Ja he tornat, idò. S'illa m'ha dixat extasiat. Un poc de tot i un molt de sol. La soledat aparcada, això sí que sí. Tinc molt poques coses a dir, de moment, de veritat. El gat se m'ha menjat la llengua. Tinc, però, unes poques línies que allà mateix, a Maó, mentre l'autobús cap a Fornells es feia esperar, el dia de l'arribada, amb tan poques hores de son (vaig arribar-hi a ses set des matí), em vaig entretenir a compondre sota la mirada fugissera i respectuosa de la gent del bar on m'estava, amb la cara que devia fer... I si no, guaiteu:


Quina temor de paisatge! Sembla que no puguis arribar a l'aigua sense caure-hi de ple, talment et desprenguessis del rocam que l'envolta.

La leteratura que veig últimament no té una explicació. No busca la gran revelació ni és conscient de cercar un tema ni el perquè de tot plegat. És més aviat estètica. Plaent. Imaginativa.

Des d'aquí em sembla sentir l'olor de la mar.

La vida és un camí d'embelliment i d'envelliment.

Les quatre hores de son

M'he pres el cafè amb llet i es camell i el cel ennuvolat: em sent l'home més seductor des puta món.

Ortografia

Els núvols són alts malgrat la "v".

M'he exaltat i així no hi ha déu que dormi.


Doncs així van anar les coses. Bé, no exactament així, perquè el primer dia ja em vaig fer mal al peu (no em pregunteu com, que no ho sé) i vaig anar coix i doncs a mig gas la resta de l'estada. A part d'això, impecable!!!

Petons dels bons.

dijous, de juliol 10, 2008

Plans d'abordatge

Ja ho tinc! Me'n vaig a Menorca el 16 a les 6 del matí. Quina enveja, no? És una illa que enamora... hahaha (que cabró!!!). Osti, ara me'n recordo que em va fer pensar un poemeta ben curtet sobre la setmana que vaig passar-hi l'estiu del 1997. Hi parlava d'una illa de cabells rossos com el foc, de vent, de roques i de sal (aquests 3 no sé amb què els comparava)... Ara no puc penjar-lo perquè l'hi vaig donar a un company de la universitat que era menorquí. Tenia la idea, aleshores, que allò que feia era per desprendre-me'n. Que era molt millor donar-ho!

Durant el temps que vaig ser a Menorca, per exemple, vaig escriure'n un altre per a una noia que es deia Blanca, 4 o 5 anys més gran que jo (i emparellada de feia un munt de temps...). I, ves per on, me'n vaig encapritxar, i vaig perdre el món de vista, llevat del blanc, esclar, de l'escuma del mar. La veritat és que van ser 5 o 6 dies de superfelicitat. Com si tornés a tenir 7 anys, a Mallorca, i corregués, emportat, per la platja, i tot al meu voltant fos salvatge com una mala cosa. Ara hi ha el perill de les expectatives, no en dubto, però aquest perill està pertot ja que, per exemple, si arribo a Vilanova i no veig la Fada, la Nimue, el Pere i l'Heribert, i no ens mengem un bon gelat de vainilla (haha!), no serà el mateix

Madamme Mirielle deia, ara fa dies, una cosa així com Sempre mar endins... No deu ser, doncs, que la mar té alguna cosa molt "bestial"? No és la imatge que usen preferentment els romànitcs? En un curs vaig aprendre que la imatge del sublim (concepte romàntic per excel·lència, no goso dir "inventat pels romàntics") era la d'un vaixell emportat per la tempesta. En una escala de l'1 al 10, ens van dir, el sublim equival a l'11.

Bé, més o menys anava així, no sé si s'entendrà...

Ai, i una citació que he llegit avui a l'Autoretrat de Mercè Rodoreda, deliciós: (m'ha transmés una mica el mateix que el haiku que tinc penjat allà dalt...) Només calia mirar-lo un moment per adonar-se que viatjava per alguna regió espiritual, tot el seu pensament i els seus ulls carregats de joia i de somnis. Rodoreda l'esmenta quan cita un autor que l'ha influït, Algernoon Henry Blackwood, dins de "The Old Man Visions" (1907)

divendres, de juliol 04, 2008

Cada cop és més a prop

Recordo un curs de poesia representada, on una de les companyes va treballar un poema d'en Martí i Pol. Aquest poema és un cop de vent, començava. Després l'he volgut fer meu, i m'he imaginat poemes com un cop de puny... I certament trobo que s'escauen millor els punys en una ciutat com Barcelona. Suposo, doncs, que depèn molt del lloc on visquis!
Per exemple, en Martí i Pol, a Roda de Ter, devia sentir molt més la força del vent que no la dels punys. I això deixant de banda que fan més dur i més guerrer... Ell ja en devia tenir prou amb el vent, vet-ho aquí.
Doncs bé, el cas és que fa temps que fantasiejo de marxar d'aquesta ciutat, i ara aquest detall dels cops fa que tot plegat prengui un aire (que no vent) ben pouètic. Amb el benentès que la poesia lluny d'aquí no seria forçosament un pou ;). I si no, com és la poesia per altres contrades?? Tinc pensat d'anar a Manresa, a Sant Pol de Mar, a Sant Celoni, al Garraf... Cada lloc on aterro m'agrada per anar-hi a viure!
Què deixaria a la capital i què me n'enduria?? Una motxilla plena de llibres, la possibilitat de tenir un hortet, d'aprendre el nom de les flors i els ocells... De petit, quan encara no tenia raqueta, ja al·lucinava dient el nom de les coses. La meva mare diu que em tornava literalment boig quan veia una pilota i l'anomenava: "és a tennis!" "és a fúmbol!". Jajaja, és un plaer que tenen els nens petits, esclar, i que a mi no m'ha abandonat. Ara no és per anomenar pilotes, però ;)
Doncs m'he quedat sense un curs de poesia que pensava fer a la UAB la tercera setmana de juliol... Hauré de trobar altres divertiments!

dilluns, de juny 30, 2008

Experimentant...




Els ganivets, com el desesper

i les espines,

com el got
que no arriba a mig buit

i a l'espill,

el vell rostre de nou...

Al pit ja no m'hi queda espai

per a més inferns.


Vaja, espero que ningú no s'ho prengui gaire seriosament... Oh, no voldria que fos massa desagradable de llegir!! He aprofitat ara que la majoria sous de vacances :P La veritat és que m'he quedat descansadíssim escrivint-ho. Ja sé que són cabòries, però. Ho vull anar millorant. Si bé em sembla que tot plegat és matèria narrativa, això és, substància; que sóc jo, o part de mi. També m'agrada pensar que hi pot haver una evolució, la idea del progrés m'atreu fortament. Llàstima que no tingui gaire paciència!!

De petit volia ser el primer des del primer dia. Els meus pares em recorden que quan vaig estrenar la raqueta de tennis, vaig tornar a casa dient que feia "el saque del Mc Enroe". Allò els feia molta gràcia, esclar, però a mi m'ha frustrat tota la vida de no "sacar com el Mc Enroe". hahahaha, és conya, però no deixa de ser molt significatiu que em passés això de tan petit...

És molt significativa la frustració per la distància insalvable del desig. Benhaurat aquell qui desitja el que té/és! (Si és que algú és/té res, esclar...) Ara que, ben mirat, potser es tracta de simplificar i de llegir molt; clar que també hi ha qui diu que és la més pura necessitat allò que fa emergir la literatura. Que si es pogués fer d'una altra manera, no tindria gaire sentit això d'expressar-se mitjançant la pàgina. Sense entrar en consideracions del que és literatura, ara no.
Bé, espero que ningú trobi aquest pou massa profund i, sobretot, que ningú es molesti per la confiança ;))

dijous, de juny 19, 2008

De vell nou

Doncs deu ser així que tot comença,

amb un poc del darrer tast als llavis,

i a la retina el color de la mar,

i al carrer

el quitrà amarat de plors i pluja.

I dic que comença quan potser hauria de dir que acaba, perquè se't mor la mare, sense avisar, sense ni una mala malaltia, com li va passar diumenge al bo d'en Lluís, amic estimat.

dilluns, de juny 16, 2008

El gat negre

Aquest dissabte vam tenir estrena. A Sant Cebrià de Vallalta, ben a prop de la vila de Sant Pol de mar, al Maresme. En el context d'un homenatge a una narradora morta el gener passat. Recordo que era el meu aniversari i vaig rebre el correu amb la notícia de la seva mort com una felicitació macabra... Me'n vaig estar prou, però, de fer cap joc de coincidències en el mail on expressava el dolor, que, d'altra banda, va ser extremament lacònic.

Però dissabte no hi havia temps per a ser lacònic; calia fer-ho bé. Havíem passat ben bé dos mesos amb el Marc assajant la història i la teníem força mastegada. D'ençà del primer divendres, a casa seva, havíem fet proves de tota mena i havíem aconseguit de donar forma i acompanyar musicalment el conte més llarg i dificilot que he explicat mai. El resultat, molt satisfactori :)))

Era el matí de dissabte i vaig quedar amb la meva germana perquè em deixés la càmera de vídeo. Vam esmorzar i vaig acompanyar-la al mercat del Ninot, on vaig aprofitar per comprar un parell d'hamburgueses amb ceba casolanes. Ens les vam menjar amb patates fregides, Marc i jo, a casa seva, i encara vam fer un assaig més. O dos.

Vam anar a agafar el cotxe i de pet cap a Sant Cebrià, que seríem els tercers... Tot plegat va començar a les cinc, comme prévu, i nosaltres ens hi vam posar a quarts de sis. En sortir a l'escenari em vaig posar el micro de diadema, que era un pèl complicat de posar --sobretot per la falta de pràctica ;)--, i de seguida vam estar a punt per començar. Vaig disparar el tret de sortida parlant una mica de la Yolanda (la noia que ens va deixar al gener), de com m'havia trasbalsat a l'aeroport de Sevilla recitant-me La vaca és cega de principi a fi. De quina passió posava en l'acte de narrar, de cantar, de declamar...

I acabada la introducció, vaig voler presentar el Marc. I vaig deixar anar un discurset del tot ambigu sobre si el Marc i jo havíem estat companys de feina (és un excompany de la meva època at the MNAC), però, i aquí és on la penya devia flipar, que ara compartíem plaers molt més grans... (!!!) Hahahahahahaha, el tio es va quedar de pedra. I encara el presentava com a "el meu company" (hahahaha). No, en sèrio, si arribem a tenir més temps de rodatge li hauria pogut treure molt de partit a la situació... Els equívocs poden ser la sal de la vida!!

Vam quedar-nos molt satisfets de l'actuació, ja que només vam rebaixar un minut del temps habitual (i això tenint en compte els nervis de l'estrena i tal...). També perquè va semblar-me que connectava prou bé amb el públic, malgrat que, i aquí és on vam cometre l'errada més gran i sobradíssimament imperdonable, hi havia massa nens mirant-ho, de manera que hauria calgut, com van fer tots i totes les altres narradores, explicar un conte infantil.

Llevat d'això la cosa va anar molt bé. Vaig fixar-me sobretot en els pares de les criatures i en els companys narradors, i em va semblar que els agradava. Les crítiques posteriors també van ser positives, tot i l'aspecte aquest que no va quadrar... Però què carai, només teníem un conte i és el que vam presentar!!!

dimecres, de juny 11, 2008

La ciutat, com la informació, és una selva

Avui no m'ha caigut cap avió del cel però vet aquí que volia mantenir encara que sigui un lligam, un de sol, amb la pàgina, aquesta finestra des d'on em veieu sense que jo us sàpiga. Com caldria dir-ne, unidireccional? Però, ben mirat, no és així en tots i cadascun dels casos... No és així per als i les blogaires? El fibló de la curiositat m'ha picat darrerament i doncs he sentit l'impuls de voler saber-ho tot! Hahaha, suposo que se'm nota ;P

Ahir el company guitarrista em va explicar una agressió. Més o menys anava així: Una ciclista pel carril bici a la Diagonal cantonada Passeig de Gràcia, amb els dos fills en un suport adaptat al darrere del seient, es troba un vianant caminant pel mateix carril i li diu alguna cosa (que el company no arriba a sentir però que no devia ser gaire agradable...). Al cap de poc, la ciclista torna a trobar-se el vianant pel mateix carril i torna a dir-li alguna cosa. Aquesta vegada, malgrat que el company tampoc no arribés a sentir el que li deia, ningú no dubtarà que el que li va dir fos prou malsonant, atesa la reacció del vianant, que va consistir a empènyer la ciclista amb els dos fills. Tots tres van caure a terra, evidentment. I la dona que s'aixeca feta una fera i comença a etzibar-li cops de puny al vianant, una pallissa ben rotunda. (Ja he demanat excuses en altres ocasions pels prejudicis i/o estereotips, però no vull estar-me de dir que la mare en qüestió era alemanya.)

El company, òbviament, va representar-me la seqüència dels fets amb tota l'ajuda de la gestualització. La manera com va retenir l'agressor fins que va arribar la policia --com defensant un jugador de bàsquet--, l'actitud pintoresca de la gent que passava i que prenia partit --invariablement a favor de l'alemanya-- i, detall poètic de tot plegat (torno a demanar excuses, cerco la poesia pertot), la manera com pegava els cops de puny al vianant, el qual hauria peut être desvetllat sentiments compassius a l'espectador de qualsevol pel·lícula de cinema, però a cap dels espectadors in situ!!!

Quant al detall aquest dels cops de puny, val la pena remarcar-ho, de veritat: ho feia de dalt cap avall. Dibuixava amb el seu puny dret una trajectòria descendent amb destinació a la jeta de l'agressor. I mentre el company reproduïa els fets aussi fidèlement que possible va tornar a donar-me una lliçó. No en tenia prou amb ensenyar-me acotxar, sinó tot el contrari: Les dones peguen així, de dalt cap avall. Es veu que és una de les primeres coses que pot saber el metge forense, si l'assassí-agressor ha estat home o dona, i tot per aquest detall.

dijous, de juny 05, 2008

Poètica o fonètica, en què quedem?

Un temps per a la poesia, la poesia vinguda amb el vent. Arribada en avió a la finestra de casa meu, la que de vegades me'n descuido i es lleva un pèl bruta...
D'acord, la finestra, ella pròpiament, potser no, potser fóra millor dir que va arribar "a l'ampit", tot i que dir ampit no sembla gaire oportú llevat que no parlis de la casa on es refugia la Rínxols d'or... Doncs bé, en aquest punt exacte vaig trobar ahir un avionet de paper amb tota la santa taula fonètica del català. Sí, sí, la mateixa. Amb els punts d'articulació a les ordenades i els modes d'articulació a les abscisses.
La poesia dels sons em picava d'aquesta manera a les portes de la inspiració i em feia recordar tantes altres ocasions en què la fonètica ha estat en el punt de mira. Com quan vaig relacionar-me amb la B i pensava en la P i trobava que una diferència substancial entre totes dues consistia en la sordesa de la segona. De fet es podria dir que l'únic que feia imperfecta la P era la seva suprema incapacitat de suportar-me... Més tard amb la B, la qual si no tenia tants de llavis era igualment bilabial, sonava millor, i a més vam tenir una primera fricció que no s'hauria sospitat mai ni en el violon-cel. Es podria afirmar amb tota rotunditat que en acotxar-nos ens vam quedar ben africats.
Llàstima que, passat el temps, superior en el cas de P que no pas el de B (tot i que no va estar, tampoc, gens malament), totes dues van cloure els seus respectius òrgans fonadors i auriculars a les meves súpliques pseudoenamoradisses... I potser tot plegat perquè eren oclusives???

dilluns, de juny 02, 2008

Províncies

Sóc un gran aficionat a col·leccionar citacions del i sobre el poble; és la part del folklore, allò que em fa sentir més com a casa, envoltat d'estranys tan i tan familiars, que sento més propera... I en el cas de l'Empordà, colla d'eixelebrats, em supera!

"L’Empordà –sento dir– és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert." (Josep Pla)
"Els éssers que ens envolten semblen no estar ni acabats, i estan tan mal pintats! O més aviat s'assemblen als croquis caricaturescos dibuixats precipitadament per les terrasses dels cafès per uns homes que tenen l'estómac convuls de fam". Salvador Dalí (Figueres 1904-1989)

Bueno, també tinc unes línies per a dedicar a dues noies que són l'Elisa i la Mirielle. L'Elisa perquè és l'amiga que viu al Port de la Selva i que treballa al Cap de Creus, i me l'estimo moltíssim. La Mirielle perquè així, sense gaire sol, i sense poder accedir als seus Versos per a l'amant, és com trobar-se doblement sol. Potser que somniï, doncs, cels més clars:

Amb es raigs del sol, es diferents minerals que componen aquesta illa brillen d'allò més. Per això, es navegants que passaven per Cadaqués l'anomenaven Massa d'Or. Ara bé, com que aquesta illa deixa un pas, un freu, entre ella i Cap de Creus, es pescadors del poble sempre n'han dit SA FREU.

Voldria estar-me d'aquesta tonteria que m'està agafant últimament, però cada vegada em sento "menus" fort... No m'agrada abocar tan explícitament les cabòries, però weno, ja vindran altres temps!!

diumenge, de maig 25, 2008

Petició

Aquest matí m'he despertat que plovia i, immòbil i cobert de llençols, m'he abandonat a la melancolia, la qual és un plaer enorme quan no se't menja tot el que ets a bocins i a trossos més grans. He pensat un poema que començaria Quan em desperto. I ara era a punt d'anar a dormir però m'he dit, deixa algun post, home, prova amb allò que se t'ha acudit en despertar:



El silenci és angoixant en despertar...

Perquè desitjo un poc de so i

sentir que em parla i m'és calor.

Perquè demano la força del bes i

una carícia que m'esborri les absències.

Perquè reclamo el món sencer i

el més proper

sense gaires esperances

de trobar cap veu on escoltar-me.


És bastant trist, inconnex (se m'haurà enganxat de tu, Mirielle? hahaha), improvisat, de la ploma al teclat...
Oi que és trist??!!
Buona notte.

dissabte, de maig 17, 2008

Summer time


Tinc els bitllets d'avió. Tinc el viatge muntat! Queda molt encara però ja em regalo només de pensar-hi... Des d'un bon principi, el que volia era anar a vore el meu amic Fermín a Sarajevo. Aleshores se'm va acudir d'empalmar l'estada en aquesta ciutat amb uns dies en Suïsse, amb els meus amics grangers, au Brunchennal. Pensava, amb tota comoditat, que els Balcans i el país dels rellotges estaven a tocar. I en voler anar més enllà de la pura fantasia vaig visitar un mapa sur Internet. La distància considerable no em va frustrar mica, acostumat com estic a aquests aterraments enterament forçats des del món dels somnis.

Qüestió, que vaig buscar la manera d'arribar-hi en tren i una nova escala se'm va presentar com a molt desitjable (hahaha, sembla un test d'aquestos per avaluar l'acollida d'un producte comercial): Italia! Cosa più bella, sotto il celo, non c'è.

No hi ha noies més guapes que les que vaig conèixer a Venècia l'estiu del 2003. En recordo una que anava amb els sostenidors de color rosa; sí, sí, del color dels cabells, o dels ulls (importantíssim), ni flowers. I per bé que ara m'agradaria poder recordar el que hi havia al dessota d'aquests carissimi sostenidors, niente, tu :(. Si pogués tornar a quedar amb elles, a més d'allotjament, tindria un plaer enorme!

Bé, tot això es veuria amb el temps... De moment l'únic que tenia era la refotuda falta de pràctica en això d'agafar els bitllets d'avió. La creença (més aviat vuitcentista, suposo) segons la qual seran tant més barats com més aviat els adquireixis. I una urgència superlativa per tenir-ho tot ben lligat. I a tal fi vaig destinar, doncs, les energies (fins i tot vaig dixar de nedar durant una setmana sencera...). I què en vaig treure? Doncs un sol bitllet, però bo, el de tornada, per al dia 30 d'agost, des de Ginebra fins a Barcelona. El que havia començat sent una visita ben agradable a l'amic estimat, ara es convertia en una aventura ben sonada i destinada a l'èxit més rotund. Com hauria d'acabar, si no, un viatge que comença tan malament???

dimecres, de maig 14, 2008

Waiting for Cabré o l'alè del poeta


M'agradaria tenir un fill perquè així aprendria a tocar algun instrument alhora que ho fes ell. Això li vaig dir al Jaume Cabré el 24 d'abril al vespre, al bell mig del sopar que vam fer després de la conferència que ens va oferir a l'Escola de música de Rubí. Estava profundament excitat. En el moment de la signatura de llibres, m'havia dedicat el Viatge d'hivern tractant-me de Beatriu: Per a l'Isaac, que m'ha fet de Beatriu pel Paradís de Rubí. De veritat ignoro quantes vegades ha dedicat un llibre amb aquesta mateixa fórmula a la persona que l'ha anat a buscar a casa i l'ha dut fins al lloc de la xerrada. Només sé que a mi em va sonar a música celestial, fins i tot millor que els lieder de Schubert que acabàvem d'escoltar, interpretats per un baríton i una pianista. Em vaig exaltar. I la rauxa em va fer perdre una mica el món de vista i durant el sopar les frases que sentia m'encenien, inspiradíssim, les lumières i les preguntes i les afirmacions, que em brollaven tan categòriques i definitives com en les millors vegades.

Hi va haver una de les alumnes que en acabar el recital-xerrada va dir-nos, als profes, que s'havia sentit transportada, i amb un dels companys, el gran organitzador, vam quedar que per allò només ja valia la pena tot el cristo (tota mena de dificultats a l'hora de quadrar agendes, i encara, a l'últim, la possibilitat que no poguéssim disposar de sala...).

I en Cabré, un geni, però d'això ningú no en dubtava... Va desgranar un per un els perquès i les circumstàncies de tots i cadascun dels relats que componen el seu recull de contes Viatge d'hivern. Acompanyat dels músics, va explicar-nos com alguns provenen de troballes de quadres de Rembrandt per algun país de l'Est (perdoneu la manca de detalls, sóc un pèssim reproductor...). Anava a un museu i hi trobava, com per casualitat, un quadre que feia temps que buscava. I allò sol ja li feia imaginar la història. La visió de conjunt, un encadenament de contes que troben la culminació en el darrer, Winterreise. I no només els contes explícits, ja que l'autor teixeix històries que es reparteixen tot al llarg del llibre. Gran i xulesc, va dir-nos, el llibre explica 14 contes, i jo en regalo un parell més.

Després, durant el sopar, van parlar amb la pianista --asseguda a la meva dreta-- de tots els ocells que corren --volen-- per la Floresta (on viu la pianista) i Matadepera (on viu en Jaume Cabré). Que cabrons, vaig pensar, sí que en coneixen d'ocells! Els ho vaig dir i en Cabré em va aconsellar que mirés al diccionari, que allà hi podria aprendre un munt de coses. El diccionari, m'estàs parlant del diccionari???!!! Allò sí que em va rematar... Però no vaig tenir pebrots de dixar-li anar la meva summa extravagància sobre els diccionaris perquè al seu esquerre --i davant per davant meu-- seia el director del CPNL de Terrassa, és a dir, el meu director, i temia de guanyar-me una fama que, no per immerescuda, no trobo(t) gaire convenient...

En el moment de llegir la dedicatòria vaig pensar, els sentits fortament trasbalsats, que no entenia res d'allò de la Beatriu. Vaig decidir que ho demanaria a les meves amigues blogaires (hahaha), que elles m'ho sabrien dir certament. Després, però, vaig afigurar-me que Beatriu és la guia de Dant, n'és la font d'inspiració i doncs fins i tot es pot arribar a dir --jo m'ho vaig dir-- que és l'alè del poeta. Això, és clar, restava i resta ben lluny de les intencions d'en Cabré. Això és meu, de la meva collita. És el meu alè.

I per acabar, una cita del mateix autor amb la qual ens va obsequiar ahir el Rodamots: És trist equivocar-se; però saber-ho, adonar-se'n sense remei, és espantós. Jaume Cabré (Barcelona 1947)
De manera que, si m'he equivocat en res --la qual cosa, d'altra banda, em sembla prou evident que sí, que és així-- espero no adonar-me'n fins d'aquí a molt de temps... si és que me n'adono mai ;)

video

dimarts, de maig 06, 2008

Escrúpols i altres paraulotes

Avui al tren de tornada, fosquejant, mentre llegia El Guepard, del príncep de Lampedusa, traduït per Llorenç Villalonga, una troballa m'ha commogut profundament: escrúpols. En els darrers dies els he cercats un parell o tres de vegades sense èxit... Altra vegada, després de trobar-los al lloc escaient, la importància dels mots s'ha erigit davant meu amb tota la força de l'evidència. Uideo, uidi, uisum (uidens, uidentis... uidentia).
Finalment, davant el portàtil (ui! ja començo amb les intimitats...) i amb l'ajuda del sant DIEC: Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
Decididament m'agrada més en plural.
Sota aquesta forma devia necessitar-los, per exemple, a no tenia escrúpols, el tio, s'ho passava tot pel forro dels coions! Però al final no passa res si et manca tal o tal altre substantiu... t'ho fas venir bé, parafraseges una mica i les paraules "tan sols" faciliten la comunicació... Hahahahaha!!! Hi ha vegades que moriria per una paraula. O millor, mataria. Menys problemes.
Tampoc no sóc un tio amb gaires prejudicis, tot i que ara no en parlaré perquè aniria massa lluny. Tan sols els esmento (els prejudicis, ara deixem estar els escrúpols una mica...) per introduir una conversa que vaig mantenir amb una italiana --una noia italiana, perdó-- a Toulouse. Al cap d'una estona no gaire llarga d'"intercanvi cultural" li vaig deixar anar que els italians no tenien mai problemes. Ella s'ho va prendre com un compliment, me'l va agrair enormement. De fet, entre les italianes --perdó, entre les noies italianes-- de seguida em vaig guanyar --ben merescudament, no cal dir-- el sobrenom de gentile. Ìsac, sei molto gentile. Ara bé, i aquest és el punt on volia anar a parar d'ençà que he iniciat el paràgraf: algú més, fora de mi, troba que no tenir mai problemes pot voler dir, al capdavall, que no t'importa gaire res, més enllà de precisament el fet de no tenir problemes???
No vull acomiadar-me, tampoc, sense deixar una petjada d'Il Gattopardo, que m'ha permès de retrobar els escrúpols, i que em transporta cada dia molt més enllà del trajecte a bord dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bacelona a Rubí i a l'inrevés.
Parla d'un desengany amorós, i només això ja em permet d'enllaçar-ho amb Els teus llavis:
El sots-tinent acabà per confessar al seu amic el fracàs de les seves esperances amoroses.
--És massa bella, massa pura per a mi, no em vol. És un disbarat esperar-ho. Me n'aniré d'aquí amb el punyal de la desesperació clavat al pit. Ni tan sols m'he atrevit a fer-li una proposició en regla. Per a ella sóc com un cuc, i és just que així sigui. Hauré de cercar un forat per amagar-m'hi.

dilluns, de maig 05, 2008

Altre cop el pont

Quina tornada de pont. Altra vegada un shock. De nou dixo enrere un moment de descans, però no d'un de qualsevol, sinó del tipus que esmenta el DIEC com a tercera o quarta accepció: Cessar d'ésser turmentat per un mal, una greu preocupació, etc. Vaig trobar-ho no recordo com i em va seduir. Qui ho havia de dir que els diccionaris encabirien definicions tan terribles!
Però, tornant al pont, just abans dels quatre dies de calma, vam rebre al Servei un sargentu de la policia local de Rubí que ens va fer una xerrada guapíssima. Davant les preguntes més aviat incisives de les alumnes argentines, el paio, superplaner, va arribar a reconèixer que no li agradava la seva feina. Després de 23 anys d'exercici ens va dir que la feina per a ell no era vocacional, que de sempre el que li hauria agradat és construir ponts. Exquisit. Senzillament exquisit.
Per cert, jo m'hi apunto ;)

dimarts, d’abril 29, 2008

Bailar con el agua


Torno a tenir els vidres bruts. Els del saló no els he volgut rentar mai perquè trobava que al pis només kurrava jo... És curiós com tothom acostuma a percebre el mateix, hahaha. Quina mandreta que m'agafa només de pensar-hi, però. El professor de dansa contemporània d'un dels dos o tres intents del tot frustrats que he tingut de fer-ne, me'l vaig trobar un temps després i va dir-me que em podia ensenyar a nedar --a nedar bé, esclar :). A la piscina, em deia, tienes que jugar con el agua, acuérdate de lo que hacíamos en clase con el método Alexander, tienes que bailar con el agua. Jo, valga'm Déu, no entenia res de res, ni aleshores ni quan havíem fet dansa... Com es pot pujar la cama des de les abdominals? Jo n'estava ben fart i només feia que demanar instruccions més concretes, telles que "mueve el dedo índice hacia el lado derecho mientras levantas la ceja izquierda. Si lo haces 31 veces aprenderás a volar". Hahahaha, impossible. I el tio només feia que dir-me coses superguais que jo, evidentment, em moria de ganes de fer, però que no entenia!!! Doncs aquest mateix professor va dir-me, un dia en què m'estava a la vora de la piscina i tenia una mandra inhumana de llençar-m'hi, no te lo pienses, si lo piensas no lo harás. Vaig adoptar aquesta frase com aquelles maleïdes i això m'ajuda a, per exemple, tenir els vidres (de l'habitació) nets. Tenir els vidres nets és importantíssim.

dimecres, d’abril 23, 2008

Sant Jordi

Voldria primerament felicitar el Sant Jordi a totes les qui entreu a visitar-me. Violette, Mirielle, Nimue, Joana i Annna. Avec plaisir!! Cadascuna amb les seves coses meravelloses... Aquesta rosa és per a vosaltres, com també ho són els dos apunts que segueixen:
Al tren, avui, mentre que no arribava a Rubí, m'he entretingut a deixar-me anar una mica, i he escrit això, en un full de la llibreteta on apunto tot de coses diverses, La poesia al tren és un divertiment. És el que em marxa i beu endins. És el que vull: punyent, precís... per a goig meu i teu encís (l'he canviada una mica, eh! Que al tren no la vaig poder revisar... :P).
També he pensat que podia transcriure l'sms que li vaig enviar al meu amic Manel, que fa de jardiner. M'agrada l'expressió fer de, sembla que signifiqui que el tema va de broma, com si només fos una actuació més o menys teatral... M'agrada de pensar que tots dos podem. Tu, els arbres i les plantes; jo, els poemes i els versos. Perquè cap paraula ni cap branca no destorbin el batec incessant que els és essència. Perquè esporgant el que és sobrer enfortim allò amb què treballem i alhora ens enfortim!!!
Petons dels bons.

dilluns, d’abril 21, 2008

Frases maleïdes

Diumenge passat, amb la family, a Sant Pol, va ser de conya i alhora vaig adonar-me que la meva vida hauria pogut ser ben diferent si no m'escarrassés a mimetitzar certes frases que adopto per un pur capritx estètic.
Ja he comentat en algun post de la Santa Setmana que sempre que vaig a un restaurant miro de demanar peix. I que ho faig sota la influència d'un bon bretó que va expressar-se en el sentit que tenia el costum de demanar peix als restaurants perquè a casa gairebé no en menjava... I a favor meu puc dir que això no ho porto fins a les últimes conseqüències: si mai pujo al Santuari de Cabrera, per allà el Collsacabra, a Osona, i parem a dinar al resaurant, on només tenen dos menús per escollir i cap d'aquestos no és de peix, doncs no em quedo sense dinar sinó que menjo i arraso amb tota la gana de l'excursió precedent.
Però la meva vida no hauria canviat (només) per deixar de seguir "màximes" culinàries. Resulta que també vaig seguir l'opinió d'algú a qui li semblava molt trist de treballar amb persones grans, pel simple fet que estan al final de la vida i doncs potser no és l'ambient de treball més engrescador. Però, com he dit des d'un bon començament, aquest diumenge vaig adonar-me que segurament --i per què no-- hauria estat una bona branca on enfilar-me en acabar els estudis de Psicologia... La meva cosina gran ha treballat amb avis d'ençà que va acabar la carrera, i ara ja fa de psicòloga en una residència. I a mi, tant que m'agraden els avis...
Ara bé, ara que hi penso, devia ser tot fruit d'una meva resistència al fet de continuar amb la psico... N'estava pròpiament fins als coions. O potser no era tant això com que necessitava fer alguna cosa amb tots els canvis de Toulouse. M'havia transformat i calia que tot plegat prengués una nova forma.
La idea aquesta de seguir capritxosament els criteris d'altri m'atreu fortament, en tout cas. Es podria dir que em defineix, i em temo que, aleshores, estaria entrant en el sempre meravellós món de la paradoxa. Perquè seguir el criteri dels altres implica no tenir-ne de propi, només en aparença. Perquè he triat amb plena llibertat de dixar-me portar pel vent i les marees, i hi ha quandmême en mi una fam de sentit i d'importàncies que m'arrela al món com a poques coses.

diumenge, d’abril 20, 2008

Setmana vista


Aquest és l'Alessandro, el el fill de la meva cosina petita, la que viu a Itàlia. A la meva família som sis cosins i tot --excepte jo-- som dones.

El cap de setmana ha estat ben familiar. Dissabte paella a Granollers i avui a Sant Pol de mar. Sant Pol és molt guapo, com el Vallès i Manresa i... Cada lloc on vaig me n'hi aniria a viure, hahaha.
La setmana es presenta ben farcida, de roses i de llegendes i tot, tot i tot. Aniré a veure la Laia a l'IEC, a veure si encara no ha parit... La city sempre tan guapa per Sant Jordi. Dijous al vespre, a Rubí, recital-concert dels lieder de Winterreise (Viatge d'hivern), de Jaume Cabré, amb conferència del mateix autor. I dissabte, mites i llegendes, amb l'Heribert, a Vilanova. Ah, i dimarts dino amb una excompanya del MNAC i dijous amb la meva ex (Aix). Ara se'm cauen els ulls i potser que plegui veles.
Mis ojos se enredan de sueño (Julio Médem, La ardilla roja)
Bona nit!

dimarts, d’abril 15, 2008

Una mica de Pla

Jo, això, ho trobo una delícia... Només es pot escriure així sota el cel de l'Empordà!

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena d’andròmines perfectament ordenades i ben posades. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

I, més endavant...

Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

Com escriu en Pla, ho trobo impecable, senzillament terrible, monstruós, d'una determinació exquisida i alhora espantosa.

Perquè, i d'això, què se'n pot dir? (Per boca d'un tal Enric Frigola, professor d'idiomes...)

-Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S’ha de produir la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de causar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?» Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç.

Tot i que critica una escriptora, Víctor Català, la qual tampoc no es queda curta, però gens...

El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament.

Bé, doncs, en deixo l'enllaç tot seguit!
http://elquaderngris.cat/blog/

dilluns, d’abril 14, 2008

Fal·lera

Ixò és el que em passa a vegades, tantes vegades... fal·lera.

f Inclinació envers alguna persona o cosa que porta a pensar-hi tothora, a desitjar-la contínuament, a no saber estar-se de freqüentar-la, etc. Té una gran fal·lera per la Maria.

Ja em perdonareu però la definició no és meva, és del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Els noms són a les dones el que el títol al poema; tot s'hi amaga al darrere. A dins. Al rerefons. Deixen entreveure, però, aquella música deliciosa de les carícies a penes traçades. La ressonància dels pous profunds i inabastables.
Jo no hauria triat Maria, ni de bon tros. I ara seria molt més dur, dur de veritat, si no dubtés del nom d'algú de vosaltres (haha!). Però bé, sigui com sigui, els mots em tornen boig. Aquest d'avui, la famosa fal·lera, me'l vaig enviar cap al novembre des del Servei (no confondre amb cervell) i se m'havia quedat enfonsat sota una allau de correus pretèrits. Hores d'ara corregeixo una guia didàctica per a professors-res de secundària; avui l'he acabada, de fet. N'he tret alguns apunts, he après noves paraules i n'he refrescat d'altres (fer-se enllà: apartar-se).
Damunt el meu escriptori suren una munió de paperets escrits a mà, notes per a qui sap quan, potser fins i tot un post. A primer cop d'ull un espectacle teatral al MNAC sobre el mestre de Cabestany, al maig; a tocar d'un gat enutjat que aixeca el llom (GAT NEGRE), del qual tindreu notícies tan aviat com pugui dir-vos-en alguna cosa; sense anar gaire més lluny un refrany de la météo treu el cap: Març ventós i abril plujós treuen maig florit i esplendorós! --de fet volia canviar-ho per Marc Ventós i abril... que és el nom de l'amic protagonista del casament feliç--
i per acabar, la joia de la corona, acotxar. Vaig trobar-lo d'una tendresa difícil de superar. Me'l va ensenyar un excompany de feina i bon amic, que a banda de tot, m'acompanyarà amb la guitarra --si aconseguim posar-nos les piles-- en el projecte aquest de narració d'El gat negre.
Ara cometré un sacrilegi o un pecat o pec-acte molt molt dolent i el faré servir sense ni tan sols haver-lo consultat al sant GDLC. Els diccionaris són el vincle més estret que he sabut establir entre jo i la terra. Són la meva força de gravetat. I ara prou per avui, vaig a acotxar-me.

dimarts, d’abril 08, 2008

Els músculs i l'intel·lecte

Estic vivint un bon moment. La febre del blog la porto d'allò més bé i fixa't que no és que hi escrigui bojament ni desaforada... Però sí de forma contínua. M'agrada això de la continuïtat, per mi té alguna cosa a veure amb la força. És una de les dues proposicions que em vaig fer per a aquest 2008: escriure i nedar.
Me'n recordo que la V. un dia deia que es maquilla --bé, que es posa uns tocs de rouge-- per no semblar invisible. Jo tinc un altre problema, si és que ella en té algun, si és que això meu és un problema o és, en canvi, que el considero com a tal perquè tinc la paraula problema massa a la punta de la llengua... Bé, en tout cas, és el següent: Vaig a nedar, hi vaig gairebé cada matí, perquè així em sento els músculs activats.
Així em sento viu, què coions! D'aquesta manera sóc més conscient de mi mateix, i l'esforç físic em provoca una plàcida sensació de plaer. L'esport és bo tant per al cos com per al cap, i encara: en el meu cas estic segur que és millor per al cap!!
Per al cap, però, també és molt bona una activitat com aquesta, d'escriptura. Em passo el dia jugant i treballant amb mots i doncs la tasca de fer intel·ligible la meva història em permet d'utilitzar-los per a una causa major i més important, potser la més important de totes, la d'explicar-me.

dijous, d’abril 03, 2008

Els teus llavis


Cap de setmana a Montblanc,
la vila de grans muralles.
Flors i colors dels feudals,
dels nobles d’Edat Mitjana.

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

La nit enfosqueix la vall,
de Sant Jordi és la diada.
Vam jugar a fet i amagar,
però trobar no gosàrem.

Lleuger de cos, de cor ingràvid.
Malgrat això, lluny dels teus llavis.

Així ho creia jo, i és clar,
cap il·lusió no ho negava.
Fins que a tu em vaig deslliurar...
Fins que el bes vaig demanar-te.

Que vas dar-me els pitjors desànims,
en dir-te el deler dels teus llavis.

El somni havia acabat,
que les portes em tancaves.
Però anar un poc més enllà,
vet aquí el que em proposava.

Seguiria el consell dels savis,
per tenir a prop els teus llavis.

Foren dos dies i escaig,
passejant per la comarca.
Fins a Poblet vaig menar,
boig per tu, les nostres passes.

Al pare Francesc vaig parlar-li...
de feina, que no dels teus llavis.

Oracions vaig resar als sants,
desitjant mitges rialles .
O altre signe, algun senyal...
Potser Aquells no m’escoltaven.

Mentre miraves els ulls d’altri,
els meus, només per als teus llavis.

Melangia al meu esguard,
dolça és la meva enyorança
del dolor i del mal d’amar...
la dolçor d’amor, que amarga!

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

Vet-ho aquí el primer romanç que he escrit mai a la vida... Me'l va suggerir una vivència emocionant, un desengany amorós. Cal emmarcar-ho tot plegat, però, en el segon curs de Filologia romànica, o millor: en l'assignatura d'Introducció a la literatura medieval, on vaig poder estudiar i conèixer una gran part dels tòpics de què parlen els trobadors.
Tot va començar a la II Setmana medieval de Montblanc, on vaig anar amb uns amics i amigues. A mi me n'agradava una, d'amiga, i va resultar, o almenys això em va semblar a mi, que vam estar tot el cap de setmana discutint-nos com nens --o nenes-- petits. Jo em vaig apressar a treure'n qualque conclusió i no vaig encertar a entendre'n altra cosa que "los que se pelean se desean".
Allò es va convertir en la prova irrefutable --si és que en necessitava alguna-- que la noia en qüestió estava lokita per mi. Aleshores vaig començar una activitat seductora frenètica, que va consistir en l'enviament massiu d'sms. Durant el cap de setmana famós, i mentre passejàvem pels carrers de Montblanc (envoltats de la gent del poble, abillada per a l'ocasió amb vestimentes medievals), la noia havia mencionat que cercava algun trobador que satisfés els seus desitjos més obscurs, en to de conya i tal... Jo només feia que pensar, què coi sabràs tu el que és un trobador!
Arribats a la capital, vaig voler-li ensenyar com es componen els versos, ja que compondre versos era --i és--, en la meva gens humil opinió, el que fa que algú sigui un trobador. Li vaig enviar petits versos que feia rimar amb llavis. Però mai en vaig rebre resposta... Només al cap d'uns quants missatgets, no pas gaires, se'm presentà al mòbil amb un missatge fortament indignat per la insistència --m'estalvio d'escriure paraules malsonants: la malsonància és un pecat-- amb què la demanava. També em deia que estava amb un tio (però mira, vaig pensar, què hi farem!).
La veritat és que la història m'havia calat tan profundament, m'ho havia passat tan i tan bé aquell cap de setmana, que vaig voler definitivament fer-ne un romanç. És de les coses més reeixides i substancioses que he escrit mai. Sóc jo com poques vegades: en estat de gràcia i celebrant el fracàs. Celebrant, per sobre de tot, la bellesa dels teus llavis.

dimecres, d’abril 02, 2008

Santa Setmana, dissabte

Ens vàrem llevar tranquil·lament, cap a les 10, i en Domènec de seguida va voler tornar cap a Figueres. Vaig sortir a passejar una estona pel poble i em vaig trobar la Sara, germana meva, i el seu xicot, el bo del Lluís. El Lluís és fantàstic; fa temps que tinc ganes de dir-li que ja no puc suportar més la gelosia que em desperta la seva nòvia...

Havent dinat el cel es va enterbolir i van caure quatre gotes. De fet van ser unes quantes més perquè vam anar a Girona amb en Roger i no va parar de ploure en tot el camí... Tenia un concert en un restaurant, al costat del monestir de Sant Pere de Galligans. Quins records!! Jo hi havia fet visites per a instituts, és una de les millors feines que he fet mai. Fins i tot diria la millor, però esclar, després de vantar-me que m'agrada tant la feina de profe...

Bé, en qualsevol cas m'hi vaig estar ben poc al restaurant, perquè va arribar l'Elisa per recollir-me i vam anar a sopar a casa una seva amiga, l'Elisabeth. Quina noia més simpàtica... Va fer un arròs al curri immenjable i jo només de tastar-lo, amb tota la confiança del món, no vaig dissimular la cara de dis-gust. Ella ho va entendre a l'instant i es va partir de riure. Segurament, en una altra situació jo hauria reaccionat d'una altra manera. Vull dir que me n'hauria pogut estar, de posar una cara com la que em va venir. Però tot plegat va ser ben hardcore. Els riures grossos, la veu grossa --i preciosa, que també va cantar-- la generositat despreocupada...

En acabar el Sant Sopar vam anar a trobar els concertistes, que tot just estaven a punt d'acabar la sessió. Vam prendre una última cervesa i enfilàrem cap a la N-II, direcció Figueres, jo en el meu cotxer i el Roger i l'Elisa en el seu. Vam anar junts fins al trencant d'on surt la carretera cap a Verges. Allà m'esperava la B, al Mas Pi, que per a aquesta ocasió hauria substituït el saló ple de taules --on dijous a la nit havíem pres els brunyols--per una pista de ball amb música dels anys vuitanta.

Em trobava a la carretera i tot era veure poblets i més poblets, però, d'indicació cap a Verges, cap ni una!! Només al principi d'haver agafat el trencant vaig veure un cartell on figurava aquest nom, i per això la idea d'haver-me passat la població va turmentar-me enormement després d'un cert temps de conduir per la mateixa carretera --un temps que em va semblar llarguíííssim... Pensava en el que m'havia dit la B el mateix dijous de processó, a Verges, quan intentava esbrinar com gravar vídeos amb la meva càmera. La tia ho va fer en dos segons, mentre que jo m'hi havia estat un quart d'hora... (i encara, si hagués aconseguit fer anar ce putain d'appareil!... hahaha) I va ser llavors que em va dir, és que tu no estàs acostumat a aquestes icones.

Dins el cotxe la paraula icona ballava dins el meu cap i no trobava cap altra explicació a tot plegat: no estàs acostumat a conduir per carretera, encara t'has de familiaritzar amb les icones... Pensava i pensava en això i els pobles s'anaven succeint. Ara Cervià de Ter, ara Sant Jordi Desvalls... Déu n'hi do, però Verges no havia d'estar més a prop del trencant??? Pensava que portava mitja hora a la C-31 i l'estat de-desesperació es va fer insofrible i vaig decidir verificar-ho trucant al Roger. Vaig voler-li dir que les indicacions eren cap a Torroella de Montgrí, i que ni paraula de Verges, però amb l'estat d'excitació el que em va sortir va ser que hi estava, a Torroella. Aleshores ell va agafar el mapa i em va dir, doncs te l'has passat, tio! (Allò em va acabar de confirmar, enmig d'una pausa arrauxada de la raó, que no havia sabut llegir les icones del camí...)

Coions de terrassenc, vaig pensar, ja em podrien haver acompanyat fins al poble, que saben que la meva orientació és nul·la sota zero... Però em vaig carregar de paciència i a Gaüses --els d'allà en diuen Guses-- vaig fer la volta i santornem-hi, cap al trencant, cap a la N-II. Hi vaig arribar i ni rastre de Verges, tu. Pueblo fantasma. Segona trucada, i el Roger em va dir, amb tota la calma del món, no t'atabalis --cada segon que passava al volant em semblava llarg com un dia sense pa--, que la mateixa carretera que va cap a Torroella et portarà a Verges; passat Guses trobaràs Colomers i Jafre i, aleshores sí, hi arribaràs. L'odissea acabaria, doncs, feliçment.

dimarts, d’abril 01, 2008

Santa Setmana, divendres

Divendres van penjar el Senyor. Quan érem petits, amb la meva germana dèiem "vostro senyor", cada vegada que l'àvia parlava de "nostro senyor". I rèiem una estona.

Tenia planejat de pujar al Port de la Selva i vaig aconseguir de fer-ho. Hi vaig arribar just abans de dinar, a casa el Roger i l'Elisa. Una parella de bons amics que fa vora un any es van establir allà dalt. Ell és músic i treballa quan pot al museu Dalí de Portlligat. L'Elisa ha fet més o menys de tot aquest any: des de cartera a Llançà fins a fornera a Cadaqués. Són una gent amb qui m'entenc a la perfecció, amb aquell punt foll i encantador que aprecio tant i tant de les persones.

A més va venir un amic d'en Roger, el Donènec, que ara ha triomfat amb el seu grup de rumba. Té aquella mirada dels joves de Figueres... En un curs de correcció tipogràfica hi vaig conèixer una noia preciosa i amb les mateixes celles. Sí, més aviat són les celles, caigudes i espesses, tot i que ulls i altres volen significar una mateixa expressió de mala lluna i mala tramuntana. L'A, la noia del curs, fotia una expressió tan severa que t'hi podies morir, o no, perquè a mi va seduir-me fins al moll dels ossos, i --perdó per l'obvietat-- també era de Figueres. Li ho vaig dir a l'Elisa pel msn: he conegut una noia que m'agrada rabiosament, sento cap a ella una atracció ferotge. Ella em va contestar que que bé, que com se n'alegrava per mi... Per bé que sempre m'ha dit que a mi em convenen les terrassenques, ja que troba que tinc molts de punts en comú amb la gent d'aquesta ciutat. El Roger és terrassenc i --per més inri-- el seu pare és el director del CNL de Rubí-Terrassa, és a dir, que és el meu cap.

diumenge, de març 30, 2008

Paràbola del canvi d'hora

La B. em diu que si vols conèixer l'hora real cal que t'enviïs un sms a tu mateix. Llavors aquest missatge, com tots els bons missatges, viatja a l'espai, fins a un satèl·lit, per tornar tot seguit a la terra, aleshores sí, fins al telèfon receptor, que en el cas que ens ocupa és el mateix que l'emisor. El satèl·lit envia l'sms amb l'hora correcta i és per això que coneixerem, mitjançant l'inestimable ajuda del menú del nostre aparell, i sense cap mena de dubte, l'h0ra bona.
Aquest procediment --una mica maquiavèlic, val a dir-- desvetlla en mi el record d'una conferència d'en Raimon Panikarr a la qual vaig assistir ja fa uns quants anys, a Tavertet (Osona), on resideix. Es tracta d'un filòsof indi i a més ha fet carrera eclesiàstica. Una de les seves dedicacions amb més anomenada són els treballs d'apropament-interrelació de les religions cristiana i budista. No sóc gens algú que entén d'aquestes coses --però si sembla que sí, que hi entenc, ja m'està bé.

Doncs bé, en aquesta xerrada Panikarr parlava d'algun tema religiós que ara no goso ni tan sols intentar de recordar. El que sí recordo, i bé, és cap a on va derivar el discurs: l'amor. Va dir-nos força coses en aquest sentit, però de totes elles vaig aconseguir de retenir-ne ben poques... Una va ser que la filosofia de la vida no és altra cosa que la sabiduria de l'amor, i l'altra, que el camí més curt entre dues persones que s'estimen passa per les estrelles. Amb aquesta darrera imatge el filòsof volia il·lustrar la teoria segons la qual l'amor no es pot considerar com a tal si no participa d'alguna cosa altra que les persones que s'estimen.
Jo m'ho he volgut fer meu, és a dir, entendre-ho, i m'hi ha ajudat una frase de Cortázar, diria que de Rayuela, que --al meu entendre-- ve a significar el mateix: "Amarse no significa mirarse uno en los ojos del otro sino mirar ambos en una misma dirección". Aquesta mirada, o la seva direcció, no seria per mi sinó els estels de què parlava en Raimon Panikarr... o el satèl·lit que t'informa sobre la bona hora. El temps i l'hora són importants, com ho és el Nord, però d'aquest ja parlaré en un altre moment...

dijous, de març 27, 2008

Santa Setmana, dijous.

Definitivament no vull retardar més el relat de la Setmana Santa. Començaré pel final, potser, perquè hi tinc afició i a més un record i un present que em cremen a les mans. No sé on sóc, i això ho diu tot: vagarejo pels carrers de Rubí i després trigo tres hores a preparar dues classes d'hora i mitja. Pot semblar que ja és això però en realitat no ho és. La realitat és que el retorn de les vacances ha estat pròpiament un xoc. Un retorn. Crec que no havia experimentat mai d'una manera tan abrupta el canvi del temps vacacional al laboral. Tal vegada mai no havia fet vacances...

La B. ha viscut tota la vida a l'Alt Empordà, en un poblet anomenat Pins, vora Camallera. El poblet en si no és altra cosa que quatre masos disposades les unes al costat de les altres, i envoltant la del propietari. Vam arribar-hi dimecres a la nit i dijous al matí vàrem anar a visitar Sant Martí d'Empúries i la mar brava. Tot seguit dinàrem en un restaurant guapíssim on em vaig gastar gairebé la paga mensual... I és que sempre demano peix quan vaig a un restaurant. Sí, segueixo el bon criteri d'un bretó que vaig conèixer a Toulouse, el qual va deixar anar, en l'únic sopar que vàrem compartir durant la meva estada a la ciutat, que sempre que anava a un restaurant demanava du poisson perquè a casa era molt estrany que en mengés. D'això ja fa vuit anys, i encara no m'he cansat de ser fidel a aquell judici culinari tan encertat. Cap a mitja tarda vam tornar a cals pares i aleshores amor i migdiada.

Les postes de sol tenyeixen el cel d'uns colors vivíssims per allà dalt. Ens van trucar unes seves amigues i vaig pensar de conya, anirem a veure la processó de Verges. A mi em feia cosa dir-li d'anar tots dos sols perquè no m'imaginava ben bé què podia ser. I una meravella, tu. Fins i tot vaig trobar-me una antiga companya de filologia francesa, la Rosa, filla de Verges (ui, que malament que sona...), disfressada i seguint la processó. Vàrem dir-nos, en un silenci sepulcral, amb la boca i els ulls oberts per la sorpresa però de manera gairebé imperceptible, Isaac..., i jo, Rosa... Després al bar Mas Pi a menjar brunyols (bunyols de l'Empordà) i vi de moscatell. Es podia dir que érem dijous al vespre i que ja havia acomplert la meva missió més cobejada: què no devia suposar per a mi veure la Dansa de la mort!