diumenge, de maig 25, 2008

Petició

Aquest matí m'he despertat que plovia i, immòbil i cobert de llençols, m'he abandonat a la melancolia, la qual és un plaer enorme quan no se't menja tot el que ets a bocins i a trossos més grans. He pensat un poema que començaria Quan em desperto. I ara era a punt d'anar a dormir però m'he dit, deixa algun post, home, prova amb allò que se t'ha acudit en despertar:



El silenci és angoixant en despertar...

Perquè desitjo un poc de so i

sentir que em parla i m'és calor.

Perquè demano la força del bes i

una carícia que m'esborri les absències.

Perquè reclamo el món sencer i

el més proper

sense gaires esperances

de trobar cap veu on escoltar-me.


És bastant trist, inconnex (se m'haurà enganxat de tu, Mirielle? hahaha), improvisat, de la ploma al teclat...
Oi que és trist??!!
Buona notte.

dissabte, de maig 17, 2008

Summer time


Tinc els bitllets d'avió. Tinc el viatge muntat! Queda molt encara però ja em regalo només de pensar-hi... Des d'un bon principi, el que volia era anar a vore el meu amic Fermín a Sarajevo. Aleshores se'm va acudir d'empalmar l'estada en aquesta ciutat amb uns dies en Suïsse, amb els meus amics grangers, au Brunchennal. Pensava, amb tota comoditat, que els Balcans i el país dels rellotges estaven a tocar. I en voler anar més enllà de la pura fantasia vaig visitar un mapa sur Internet. La distància considerable no em va frustrar mica, acostumat com estic a aquests aterraments enterament forçats des del món dels somnis.

Qüestió, que vaig buscar la manera d'arribar-hi en tren i una nova escala se'm va presentar com a molt desitjable (hahaha, sembla un test d'aquestos per avaluar l'acollida d'un producte comercial): Italia! Cosa più bella, sotto il celo, non c'è.

No hi ha noies més guapes que les que vaig conèixer a Venècia l'estiu del 2003. En recordo una que anava amb els sostenidors de color rosa; sí, sí, del color dels cabells, o dels ulls (importantíssim), ni flowers. I per bé que ara m'agradaria poder recordar el que hi havia al dessota d'aquests carissimi sostenidors, niente, tu :(. Si pogués tornar a quedar amb elles, a més d'allotjament, tindria un plaer enorme!

Bé, tot això es veuria amb el temps... De moment l'únic que tenia era la refotuda falta de pràctica en això d'agafar els bitllets d'avió. La creença (més aviat vuitcentista, suposo) segons la qual seran tant més barats com més aviat els adquireixis. I una urgència superlativa per tenir-ho tot ben lligat. I a tal fi vaig destinar, doncs, les energies (fins i tot vaig dixar de nedar durant una setmana sencera...). I què en vaig treure? Doncs un sol bitllet, però bo, el de tornada, per al dia 30 d'agost, des de Ginebra fins a Barcelona. El que havia començat sent una visita ben agradable a l'amic estimat, ara es convertia en una aventura ben sonada i destinada a l'èxit més rotund. Com hauria d'acabar, si no, un viatge que comença tan malament???

dimecres, de maig 14, 2008

Waiting for Cabré o l'alè del poeta


M'agradaria tenir un fill perquè així aprendria a tocar algun instrument alhora que ho fes ell. Això li vaig dir al Jaume Cabré el 24 d'abril al vespre, al bell mig del sopar que vam fer després de la conferència que ens va oferir a l'Escola de música de Rubí. Estava profundament excitat. En el moment de la signatura de llibres, m'havia dedicat el Viatge d'hivern tractant-me de Beatriu: Per a l'Isaac, que m'ha fet de Beatriu pel Paradís de Rubí. De veritat ignoro quantes vegades ha dedicat un llibre amb aquesta mateixa fórmula a la persona que l'ha anat a buscar a casa i l'ha dut fins al lloc de la xerrada. Només sé que a mi em va sonar a música celestial, fins i tot millor que els lieder de Schubert que acabàvem d'escoltar, interpretats per un baríton i una pianista. Em vaig exaltar. I la rauxa em va fer perdre una mica el món de vista i durant el sopar les frases que sentia m'encenien, inspiradíssim, les lumières i les preguntes i les afirmacions, que em brollaven tan categòriques i definitives com en les millors vegades.

Hi va haver una de les alumnes que en acabar el recital-xerrada va dir-nos, als profes, que s'havia sentit transportada, i amb un dels companys, el gran organitzador, vam quedar que per allò només ja valia la pena tot el cristo (tota mena de dificultats a l'hora de quadrar agendes, i encara, a l'últim, la possibilitat que no poguéssim disposar de sala...).

I en Cabré, un geni, però d'això ningú no en dubtava... Va desgranar un per un els perquès i les circumstàncies de tots i cadascun dels relats que componen el seu recull de contes Viatge d'hivern. Acompanyat dels músics, va explicar-nos com alguns provenen de troballes de quadres de Rembrandt per algun país de l'Est (perdoneu la manca de detalls, sóc un pèssim reproductor...). Anava a un museu i hi trobava, com per casualitat, un quadre que feia temps que buscava. I allò sol ja li feia imaginar la història. La visió de conjunt, un encadenament de contes que troben la culminació en el darrer, Winterreise. I no només els contes explícits, ja que l'autor teixeix històries que es reparteixen tot al llarg del llibre. Gran i xulesc, va dir-nos, el llibre explica 14 contes, i jo en regalo un parell més.

Després, durant el sopar, van parlar amb la pianista --asseguda a la meva dreta-- de tots els ocells que corren --volen-- per la Floresta (on viu la pianista) i Matadepera (on viu en Jaume Cabré). Que cabrons, vaig pensar, sí que en coneixen d'ocells! Els ho vaig dir i en Cabré em va aconsellar que mirés al diccionari, que allà hi podria aprendre un munt de coses. El diccionari, m'estàs parlant del diccionari???!!! Allò sí que em va rematar... Però no vaig tenir pebrots de dixar-li anar la meva summa extravagància sobre els diccionaris perquè al seu esquerre --i davant per davant meu-- seia el director del CPNL de Terrassa, és a dir, el meu director, i temia de guanyar-me una fama que, no per immerescuda, no trobo(t) gaire convenient...

En el moment de llegir la dedicatòria vaig pensar, els sentits fortament trasbalsats, que no entenia res d'allò de la Beatriu. Vaig decidir que ho demanaria a les meves amigues blogaires (hahaha), que elles m'ho sabrien dir certament. Després, però, vaig afigurar-me que Beatriu és la guia de Dant, n'és la font d'inspiració i doncs fins i tot es pot arribar a dir --jo m'ho vaig dir-- que és l'alè del poeta. Això, és clar, restava i resta ben lluny de les intencions d'en Cabré. Això és meu, de la meva collita. És el meu alè.

I per acabar, una cita del mateix autor amb la qual ens va obsequiar ahir el Rodamots: És trist equivocar-se; però saber-ho, adonar-se'n sense remei, és espantós. Jaume Cabré (Barcelona 1947)
De manera que, si m'he equivocat en res --la qual cosa, d'altra banda, em sembla prou evident que sí, que és així-- espero no adonar-me'n fins d'aquí a molt de temps... si és que me n'adono mai ;)

dimarts, de maig 06, 2008

Escrúpols i altres paraulotes

Avui al tren de tornada, fosquejant, mentre llegia El Guepard, del príncep de Lampedusa, traduït per Llorenç Villalonga, una troballa m'ha commogut profundament: escrúpols. En els darrers dies els he cercats un parell o tres de vegades sense èxit... Altra vegada, després de trobar-los al lloc escaient, la importància dels mots s'ha erigit davant meu amb tota la força de l'evidència. Uideo, uidi, uisum (uidens, uidentis... uidentia).
Finalment, davant el portàtil (ui! ja començo amb les intimitats...) i amb l'ajuda del sant DIEC: Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
Decididament m'agrada més en plural.
Sota aquesta forma devia necessitar-los, per exemple, a no tenia escrúpols, el tio, s'ho passava tot pel forro dels coions! Però al final no passa res si et manca tal o tal altre substantiu... t'ho fas venir bé, parafraseges una mica i les paraules "tan sols" faciliten la comunicació... Hahahahaha!!! Hi ha vegades que moriria per una paraula. O millor, mataria. Menys problemes.
Tampoc no sóc un tio amb gaires prejudicis, tot i que ara no en parlaré perquè aniria massa lluny. Tan sols els esmento (els prejudicis, ara deixem estar els escrúpols una mica...) per introduir una conversa que vaig mantenir amb una italiana --una noia italiana, perdó-- a Toulouse. Al cap d'una estona no gaire llarga d'"intercanvi cultural" li vaig deixar anar que els italians no tenien mai problemes. Ella s'ho va prendre com un compliment, me'l va agrair enormement. De fet, entre les italianes --perdó, entre les noies italianes-- de seguida em vaig guanyar --ben merescudament, no cal dir-- el sobrenom de gentile. Ìsac, sei molto gentile. Ara bé, i aquest és el punt on volia anar a parar d'ençà que he iniciat el paràgraf: algú més, fora de mi, troba que no tenir mai problemes pot voler dir, al capdavall, que no t'importa gaire res, més enllà de precisament el fet de no tenir problemes???
No vull acomiadar-me, tampoc, sense deixar una petjada d'Il Gattopardo, que m'ha permès de retrobar els escrúpols, i que em transporta cada dia molt més enllà del trajecte a bord dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bacelona a Rubí i a l'inrevés.
Parla d'un desengany amorós, i només això ja em permet d'enllaçar-ho amb Els teus llavis:
El sots-tinent acabà per confessar al seu amic el fracàs de les seves esperances amoroses.
--És massa bella, massa pura per a mi, no em vol. És un disbarat esperar-ho. Me n'aniré d'aquí amb el punyal de la desesperació clavat al pit. Ni tan sols m'he atrevit a fer-li una proposició en regla. Per a ella sóc com un cuc, i és just que així sigui. Hauré de cercar un forat per amagar-m'hi.

dilluns, de maig 05, 2008

Altre cop el pont

Quina tornada de pont. Altra vegada un shock. De nou dixo enrere un moment de descans, però no d'un de qualsevol, sinó del tipus que esmenta el DIEC com a tercera o quarta accepció: Cessar d'ésser turmentat per un mal, una greu preocupació, etc. Vaig trobar-ho no recordo com i em va seduir. Qui ho havia de dir que els diccionaris encabirien definicions tan terribles!
Però, tornant al pont, just abans dels quatre dies de calma, vam rebre al Servei un sargentu de la policia local de Rubí que ens va fer una xerrada guapíssima. Davant les preguntes més aviat incisives de les alumnes argentines, el paio, superplaner, va arribar a reconèixer que no li agradava la seva feina. Després de 23 anys d'exercici ens va dir que la feina per a ell no era vocacional, que de sempre el que li hauria agradat és construir ponts. Exquisit. Senzillament exquisit.
Per cert, jo m'hi apunto ;)