diumenge, de novembre 23, 2008

De vegades tinc llums

Un temps per a la calma. No sona pas malament. Jo em deixaria endur pel vent i no voldria sentir res ni ningú. Durant una bona estona. Crec que això són les vacances. Les vacances són un estat interior, en el meu cas, propens a les llums.
El meu company de pis m'agrada perquè a ell li explico que de vegades tinc llums. I ell m'entén (suposo, hahaha!).

Desaprendre és una teoria que no acabo d'entendre. Hi ha narradors de renom que diuen que després d'aprendre bé un conte, quan el conte arriba a formar part d'un mateix, arriba el moment d'oblidar-lo. I mira que mai ho entenia, fins que vaig experimentar i vaig intuir el significat de tot plegat. Però ara, la veritat, ni flowers.

He après que faig millor una assignatura bé que dues a mitges. És clar que pateixo bastant quan tinc la impressió que no avanço. Les coses han d'anar endavant, és clar: The show must go on. Però poc a poc, eh! De mica en mica.

M'agrada aprendre coses de mi. Ara tinc alumnes universitaris, i jugo molt i em diverteixo gairebé a cada sessió. Avui he anat a visitar el monestir de Sant Benet, a Sant Fruitós del Bages.

dimarts, de novembre 11, 2008

Com qui es cobreix de glòria

Ai, volia que els nervis passessin a un segon pla i he volgut deixar-los enrere escrivint de nou. Però no tinc tema, fora de les ganes de jeure sota els llençols. Sí sí, em cobriré de llençols com qui es cobreix de glòria. Per celebrar que encara em queden tants d'anys per acabar els projectes, perquè no tinc cap pressa i la crisi de moment no em vol afectar... Perquè si les emocions poguessin seguir el ritme de les muntanyes russes les meves seguirien les del Dragon Kahn. Perquè aquest segon és d'or i amb l'or no s'hi juga i menys jo que pateixo tant si no tinc estalvis.

dissabte, de novembre 08, 2008

En grau excessiu

L'últim post repassava la relació amb alguns animals. Voldria parlar també d'altres animals més propers a nosaltres malgrat no ser el nostre millor amic. Oh, però que pesat. Parlar de persones i els llaços que els uneixen i els separen i els fan anar al ritme de la influència mútua... Ja ho sé que sóc mimètic. Què hi farem. Hi ha coses que és millor que ens les prenguem així, no? A més hi ha poesia en la mímesi. O n'hi ha pertot i, com diu la Coixet, "la belleza está en los ojos de quién la mira". Quina bestiesa, vaig pensar, les coses haurien de poder ser belles sense que les jutgéssim com a tals. Són molt més belles que nosaltres. Que jo, en tot cas. Res per poder apreciar-les millor, ni tan sols en la mateixa mesura de la seva bellesa.
Aquest és l'inici, segurament, del depassament. Quan la realitat ens depassa, vull dir. Quan ens excedeix. Ens esgota. Ens consumeix. En francès hi ha un gran verb que és avaler (menjar completament, acabar).
El proper diumenge he quedat amb un professor de la Universitat. Sempre hi he tingut bona relació, amb els professors. Amb els de filosofia, molt bona. Una em va convidar a conèixer Raimon Panikarr, que li feia de tutor de tesi. Vaig ser a casa seva, a Tavertet. I ara veuré el profe de Català I de la UB, que vaig tenir ara fa uns anys. Aleshores li vaig demanar que em corregís un text perquè volia presentar-lo a un concurs de reportatges... Me'l va tornar sense gairebé cap correcció perquè me l'havia remiradíssim, i me'l va valorar com a molt ben escrit i com a molt personal. No entrava, però, dins de la categoria de "reportatge". Miraré de penjar-lo, però potser em caldrà fer-ho a trossos.
Ah, i el títol, és que buscava si existeix "depassament" al DIEC i he arribat a "ultrapassar" i, definitivament, a "ultra".