divendres, de juny 22, 2007

El lado oscuro


Yeah! Dissabte passat vaig anar a una concentració de Harley Davidsons. Bé, de fet anava al concert d'uns col·legues, però resulta que el concert era a Calafell, en una d'aquestes concentracions. Va ser tot un festival, ple de personatges i penya superautèntica. Amb passió pel món de les motos. Passió de veritat, d'aquelles que defineixen un estil de vida. I veure'ls tots junts bevent cervesa i escoltant la música heavy dels concerts... doncs això, que em va agradar molt.

També va haver-hi streaptease femení i masculí, i concurs de "miss camiseta mojada". I veies allà tots els motards ben contents d'ajuntar-se com nens que tornen a casa després d'un llarg viatge a casa d'uns parents que viuen a l'estranger. Clar que a la imatge hi hauríeu d'incloure uns quants milers de litres de cervesa i les caçadores de cuir i els tatuatges i els fronts calbs i les grenyes cobrint els clatells de tot quisqui!!

L'Agnés i el seu grup, com sempre, formidables. Tota una descàrrega d'electricitat, amb influències dels Motorhead (no és que hi entengui, és que en van fer una versió :P). Tenen una web que es diu http://www.lilithrock.com/.

Encara me'n recordo, ara fa deu anys, quan vam anar amb l'Agnés a veure El lado oscuro del corazón, al Verdi. Era la meva primera vegada. La primera vegada que sentia això, d'Oliverio Girondo:

"Me importa un pito que las mujeres tengan los pechos como magnolias o como pasas de higo. Un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisiaco, o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportar una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias.
Pero eso sí -y en esto soy irreductible- no les perdono, que no sepan volar. Si no saben volar pierden el tiempo conmigo".

Va ser pròpiament un xoc. En francès diria que em va "bouleverser", però entretant m'he recordat que en català d'això en diem "trasbalsar". Amb el temps i uns molts visionats més, em vaig pensar que allò que deien a la pel·li també podia dir-ho jo, que no era tan difícil... I així va ser que vaig començar a fer (intents de) poesia. Al capdavall, només hi surten poemes de Benedetti i de Girondo: res de l'altre món.

dimarts, de juny 05, 2007

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.



Vet aquí un poemot de Josep Palau i Fabre que m'ha enviat una col·lega que vaig conèixer fa poc en un recital de poesia. Es diu Àngels Gregori i és poeta. Va ser molt bo el dia que ens vam conèixer, pq jo anava a veure una conferència sobre poesia a la Bonne Maison i vaig demanar a una de les bibliotecàries, asseguda rere el taulell, de què aniria exactament l'acte (Això és molt típic de mi: anar als llocs sense saber què s'hi fa; només pel plaer de tenir temps per a dedicar a alguna cosa que em tregui de la mandrosa rutina de les bromes i caboires.) Doncs bé, la qüestió és que la persona que em va respondre va ser la mateixa noia que venia a fer la conferència, que s'estava allà al costat esperant que li donessin instruccions. De seguida em va dir: "Ep, però tu no estàs amb mi a la classe d'en Besa?" Així va ser que vam saber que feia tres mesos que érem companys de classe.

El recital em va agradar, em va agradar molt. Sobretot, perquè vaig adonar-me que no hi entenc gaire, de poesia. Vull dir que se'm passaven massa coses, que no n'arribava a copsar el sentit. És prou evident que això és el més normal que pot succeir-li a un no-lector de poesia. Del tot cec i indefens davant de l'allau d'imatges i de densitats conceptuals. Va ser sobretot això el que em va fer perdre una mica molt. El que em va fer sentir ignorant davant el mitjà. Grans acumulacions de mots plenes a vessar de sentit. Fins al capdamunt i més enllà. Un tret comú a tots els poemes que varen ser recitats.

Què vol dir "jo em donaria per un bes que besés i del besat em desbesés"? Oh, si vos plau, necessito saber-ho. Tinc l'acudit que si arribo a esbrinar-ho jo també --fins i tot jo-- podré escriure aquesta mena de poesia.

diumenge, de juny 03, 2007

El mur

Avui ha estat un diumenge diferent. No perquè hagi fet res d'especial, sinó perquè cada nou dia té quelcom de diferent. A part d'això el cert és que sí que hi ha hagut un esdeveniment que l'ha fet únic i propi i amb majúscula inicial: he acabat la llibreta dels mots i de les citacions. De les frases fetes i proverbis. En català, castellà, anglès, francès i italià. La llibreta que he anat escrivint durant els deu últims anys, és a dir, de mica en mica. Tot plegat unes cent planes i escaig, amb la intenció primeríssima d'engrandir el meu cabal lingüístic. I ara déu n'hi do, una sensació estranya em recorre el cos. Tot d'una deixo enrere l'obra on he vessat els passatges que he trobat més colpidors dintre les novel·les que he llegit al llarg de tot aquest temps. Vida privada, de Sagarra; Les aventures del jove Werther, de Goethe; Rayuela, de Cortázar; Los hermanos Karamazov, de Dostoievski... Cites de pel·lícules i molts altres textos que m'han caigut a les mans ja sigui a la universitat o per pura casualitat encuriosida. Molts trossets de pensament que m'han cridat l'atenció, com el que apunto tot seguit:
"Un muro de imposibilidad separa la tierra del cielo; el hombre tan sólo puede soñarlo y admirarlo". És de Galileo (s. XVI).
És una de les primeres entrades que tinc a la llibreta, i per això suposo (n'estic segur) que passava per un moment molt més idealista que no ara. Fins i tot tenia una teoria el·laborada sobre aquest tema, però en el terreny terrenal i interpersonal. Per mi el mur seria, de fet, allò que ens separa els uns dels altres, el que ens impedeix de lliurar-nos completament i, alhora, el que ens protegeix de l'alteritat. L'àlbum dels Pink Floyd, The Wall, en parla metafòricament. Ho enfoca des del punt de vista de l'educació i de com els pares (la figura del professor) basteixen els nostres murs a base de prohibicions i altres "ordenances". Aquesta és, en tot cas, la part de la cançó que he aconseguit d'entendre amb el meu anglès de pa sucat amb oli. Hehe, me'n vaig a dormir.