Summer time

Tinc els bitllets d'avió. Tinc el viatge muntat! Queda molt encara però ja em regalo només de pensar-hi... Des d'un bon principi, el que volia era anar a vore el meu amic Fermín a Sarajevo. Aleshores se'm va acudir d'empalmar l'estada en aquesta ciutat amb uns dies en Suïsse, amb els meus amics grangers, au Brunchennal. Pensava, amb tota comoditat, que els Balcans i el país dels rellotges estaven a tocar. I en voler anar més enllà de la pura fantasia vaig visitar un mapa sur Internet. La distància considerable no em va frustrar mica, acostumat com estic a aquests aterraments enterament forçats des del món dels somnis.

Qüestió, que vaig buscar la manera d'arribar-hi en tren i una nova escala se'm va presentar com a molt desitjable (hahaha, sembla un test d'aquestos per avaluar l'acollida d'un producte comercial): Italia! Cosa più bella, sotto il celo, non c'è.

No hi ha noies més guapes que les que vaig conèixer a Venècia l'estiu del 2003. En recordo una que anava amb els sostenidors de color rosa; sí, sí, del color dels cabells, o dels ulls (importantíssim), ni flowers. I per bé que ara m'agradaria poder recordar el que hi havia al dessota d'aquests carissimi sostenidors, niente, tu :(. Si pogués tornar a quedar amb elles, a més d'allotjament, tindria un plaer enorme!

Bé, tot això es veuria amb el temps... De moment l'únic que tenia era la refotuda falta de pràctica en això d'agafar els bitllets d'avió. La creença (més aviat vuitcentista, suposo) segons la qual seran tant més barats com més aviat els adquireixis. I una urgència superlativa per tenir-ho tot ben lligat. I a tal fi vaig destinar, doncs, les energies (fins i tot vaig dixar de nedar durant una setmana sencera...). I què en vaig treure? Doncs un sol bitllet, però bo, el de tornada, per al dia 30 d'agost, des de Ginebra fins a Barcelona. El que havia començat sent una visita ben agradable a l'amic estimat, ara es convertia en una aventura ben sonada i destinada a l'èxit més rotund. Com hauria d'acabar, si no, un viatge que comença tan malament???

Escrúpols i altres paraulotes

Avui al tren de tornada, fosquejant, mentre llegia El Guepard, del príncep de Lampedusa, traduït per Llorenç Villalonga, una troballa m'ha commogut profundament: escrúpols. En els darrers dies els he cercats un parell o tres de vegades sense èxit... Altra vegada, després de trobar-los al lloc escaient, la importància dels mots s'ha erigit davant meu amb tota la força de l'evidència. Uideo, uidi, uisum (uidens, uidentis... uidentia).
Finalment, davant el portàtil (ui! ja començo amb les intimitats...) i amb l'ajuda del sant DIEC: Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
Decididament m'agrada més en plural.
Sota aquesta forma devia necessitar-los, per exemple, a no tenia escrúpols, el tio, s'ho passava tot pel forro dels coions! Però al final no passa res si et manca tal o tal altre substantiu... t'ho fas venir bé, parafraseges una mica i les paraules "tan sols" faciliten la comunicació... Hahahahaha!!! Hi ha vegades que moriria per una paraula. O millor, mataria. Menys problemes.
Tampoc no sóc un tio amb gaires prejudicis, tot i que ara no en parlaré perquè aniria massa lluny. Tan sols els esmento (els prejudicis, ara deixem estar els escrúpols una mica...) per introduir una conversa que vaig mantenir amb una italiana --una noia italiana, perdó-- a Toulouse. Al cap d'una estona no gaire llarga d'"intercanvi cultural" li vaig deixar anar que els italians no tenien mai problemes. Ella s'ho va prendre com un compliment, me'l va agrair enormement. De fet, entre les italianes --perdó, entre les noies italianes-- de seguida em vaig guanyar --ben merescudament, no cal dir-- el sobrenom de gentile. Ìsac, sei molto gentile. Ara bé, i aquest és el punt on volia anar a parar d'ençà que he iniciat el paràgraf: algú més, fora de mi, troba que no tenir mai problemes pot voler dir, al capdavall, que no t'importa gaire res, més enllà de precisament el fet de no tenir problemes???
No vull acomiadar-me, tampoc, sense deixar una petjada d'Il Gattopardo, que m'ha permès de retrobar els escrúpols, i que em transporta cada dia molt més enllà del trajecte a bord dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bacelona a Rubí i a l'inrevés.
Parla d'un desengany amorós, i només això ja em permet d'enllaçar-ho amb Els teus llavis:
El sots-tinent acabà per confessar al seu amic el fracàs de les seves esperances amoroses.
--És massa bella, massa pura per a mi, no em vol. És un disbarat esperar-ho. Me n'aniré d'aquí amb el punyal de la desesperació clavat al pit. Ni tan sols m'he atrevit a fer-li una proposició en regla. Per a ella sóc com un cuc, i és just que així sigui. Hauré de cercar un forat per amagar-m'hi.

Francesca o la gènesi de la poesia.

Cal una predisposició de l'ànim determinada per a la poesia? Pots estar fet un nyap i escriure res que enganxi i desvetlli complicitats? A Toulouse hi vaig conèixer una noia que em va fer fer poesia. Fins i tot en italià. Sense tenir-ne gaire idea. I tot per la lluïssor de la llum als seus ulls... Perquè cada cop que parlàvem (les yeux dans les yeux) semblava que plorés!!! Jo no m'ho acabava de creure: era petita petita i dolcíssima criatura, que em deia "piccolo Isacco", "il mio piccolo Isacco".
Jo volia fer alguna cosa amb aquella brillantor que li venia als ulls en quedar-nos mirant l'un a l'altre. De seguida vaig tenir la pensada d'assimilar aquelles refulgències a les de la llum de la lluna reflectida sobre el mar. Era una imatge que sempre m'havia corprès, i ara el ulls de la Francesca em corprenien.
Així, doncs, després d'unes quantes recomanacions i bons consells dels companys italians de la residència, la situació va acabar sent la següent: Nei tuoi occhi ho visto la luce tremare, come la luna e le stelle sul mare.

Castells a la defensiva

El primer dia del taller de Cuines del món vam treballar una recepta típica del marroc: amanida de cogombre i maduixes. Hi vaig conèixer una noia d'aquelles que et fan somiar despert (mentre puguis somiar i tallar maduixes alhora sense tallar-te, cap problema). De fet, no la vaig conèixer gaire bé, perquè ni tan sols conec el seu nom. El seu cognom, per contra, sí que el conec: Castillos. Va ser tot u el fet de sentir-lo i recordar la meva estada a Tolulouse, durant el curs 1999-2000. Allà vaig sortir amb una noia italiana que es deia (i es diu, suposo) Francesca.
Més concretament, el que vaig recordar va ser que un vespre, mentre sèiem, la Francesca i jo, en un banc dels jardins de la Cité Universitaire, vam començar a discutir sobre la nostra relació. Ella va justificar-se (tampoc no me'n recordo gaire bé...) dient que acostumava a posar-se a la defensiva ("sulla defensiva") davant del que jo li deia. Aleshores vaig fer l'orni, adoptant una actitud d'ignorància total -la qual cosa em produeix per si mateixa un gran plaer-, de manera que vaig demanar-li (evidentment, en italià): Què significa "sulla defensiva"? Aleshores ella va estirar lleugerament l'esquena enrere i, posant-se les mans damunt dels pits, em va explicar: "Imagina't que són dos castells (castelli); si un dels dos percep que l'altra l'atacarà, es posa sulla defensiva. Jo aleshores només feia que pensar: "però si no ataco ningú... Jo els vull tots dos!".
No sé. Només espero que el nou castell no percebi que l'ataco, o en tot cas, que no ho percebi abans que jo no ho vulgui.