Diumenge passat, amb la family, a Sant Pol, va ser de conya i alhora vaig adonar-me que la meva vida hauria pogut ser ben diferent si no m'escarrassés a mimetitzar certes frases que adopto per un pur capritx estètic.
Ja he comentat en algun post de la Santa Setmana que sempre que vaig a un restaurant miro de demanar peix. I que ho faig sota la influència d'un bon bretó que va expressar-se en el sentit que tenia el costum de demanar peix als restaurants perquè a casa gairebé no en menjava... I a favor meu puc dir que això no ho porto fins a les últimes conseqüències: si mai pujo al Santuari de Cabrera, per allà el Collsacabra, a Osona, i parem a dinar al resaurant, on només tenen dos menús per escollir i cap d'aquestos no és de peix, doncs no em quedo sense dinar sinó que menjo i arraso amb tota la gana de l'excursió precedent.
Però la meva vida no hauria canviat (només) per deixar de seguir "màximes" culinàries. Resulta que també vaig seguir l'opinió d'algú a qui li semblava molt trist de treballar amb persones grans, pel simple fet que estan al final de la vida i doncs potser no és l'ambient de treball més engrescador. Però, com he dit des d'un bon començament, aquest diumenge vaig adonar-me que segurament --i per què no-- hauria estat una bona branca on enfilar-me en acabar els estudis de Psicologia... La meva cosina gran ha treballat amb avis d'ençà que va acabar la carrera, i ara ja fa de psicòloga en una residència. I a mi, tant que m'agraden els avis...
Ara bé, ara que hi penso, devia ser tot fruit d'una meva resistència al fet de continuar amb la psico... N'estava pròpiament fins als coions. O potser no era tant això com que necessitava fer alguna cosa amb tots els canvis de Toulouse. M'havia transformat i calia que tot plegat prengués una nova forma.
La idea aquesta de seguir capritxosament els criteris d'altri m'atreu fortament, en tout cas. Es podria dir que em defineix, i em temo que, aleshores, estaria entrant en el sempre meravellós món de la paradoxa. Perquè seguir el criteri dels altres implica no tenir-ne de propi, només en aparença. Perquè he triat amb plena llibertat de dixar-me portar pel vent i les marees, i hi ha quandmême en mi una fam de sentit i d'importàncies que m'arrela al món com a poques coses.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Psicologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Psicologia. Mostrar tots els missatges
dilluns, abril 21, 2008
dimarts, agost 28, 2007
Emmanuelle
L'última pel·li del Médem, la vaig veure ahir i ja comença a agradar-me ara. Em va semblar massa embolicada en un primer moment, massa moviments no gaire ben lligats... M'agraden les istòries més simples del mateix director. La ardilla roja, per exemple.
Em va agradar la prota, és clar, perquè està com vol i més encara. Però el director li fa dir unes coses que vaig trobar un pèl gastades... Al final, vaig alegrar-me en veure una escena on la mateixa prota (Manuela Vellés) engoleix un espàrrec gegant com si fos un "nabo de campeonato". Fins a l'esòfag i després el treu tot sencer. Una bona vacil·lada, sí senyor.
Però què vols que et digui, sembla com si tot plegat quedés-des-naturalitzat pels diferents paisatges que acompanyen l'acció dels personatges. Per l'aventura en un veler, per Eivissa, per una casa de colònies propietat d'una francesa que s'autodenomina "mecenas" (yo a la que me cenaría es a la Manuela).
Ara que he dit Manuela, jo ja he sortit amb noies que es diuen Manuela. Bé, sortir-hi el que es diu sortir-hi, potser no. Hi he tingut affaires. De fet es diuen, o es deien, Manuelle. Dues en un any, dues a Toulouse. La primera, una boja rematada, la vaig conèixer en una plaça on hi havia una banda tocant el tango. Ella estava ballant (o fent que ballava) amb unes amigues, i me li vaig apropar i em vaig oferir com a parella i de passada li vaig demanar si me'n podia ensenyar, de ballar. Ella em va respondre que "avec plaisir" (serà un plaer), i que d'aquesta manera, ballant, n'apendríem tots dos. De seguida varen sortir els punts en comú, i així vam passar una bona estona agafadets i enraonant d'allò que em venia al cap, que de francès no en sabia gaire (tot just era el meu quart dia a Toulouse). Em va deixar anar com de passada, com qui no vol la cosa, que havia estat internada uns dies en un hospital psiquiàtric. (Però, suposo que per allò que diuen, que sentim només el que volem, això no ho vaig sentir!!) Aleshores, acabat el ball, em va proposar d'acompanyar-la a casa i jo no vaig refusar la invitació.
Després ens vam trobar uns quants dies per la facultat, ja que tots dos estudiàvem psicologia, però va tenir una o dues relliscades grosses i jo no vaig voler cedir (aquella vegada, no) davant la meva tendència a sortir amb noies "difícils".
L'altra Emmanuelle (Manu), la vaig conèixer en un sopar amb una colla d'anglesos de la residència universitària (la mateixa on vaig conèixer la Francesca, l'italiana dels "castells a la defensiva"). S'ho va fer venir bé per seure al meu costat i acaramelar-se progressivament amb mi. I del sopar a la resta de la nit i a la resta de l'estiu, durant el qual vam estar ara que sí, ara que no i, aquí volia anar a parar, dient-me ella que hi havia un noi que l'havia estimada durant quatre anys i doncs que ara ella havia d'estimar-lo. Jo, evidentment, no m'ho creia, però estava tan bona que no me la volia deixar perdre. Si no el seu contacte, sí la seva companyia i la possibilitat d'arrencar-li somriures fortius.
Oh, si pogués traspassar l'ordinador amb el sol so de la "u" francesa, us adonaríeu de com pot arribar a ser de sensual el nom d'Emmanuel. De com la literatura pot arribar a perdre un xavalet de 21 i 22 anyets que no hi acaba de tocar del tot, de peus a terra.
Em va agradar la prota, és clar, perquè està com vol i més encara. Però el director li fa dir unes coses que vaig trobar un pèl gastades... Al final, vaig alegrar-me en veure una escena on la mateixa prota (Manuela Vellés) engoleix un espàrrec gegant com si fos un "nabo de campeonato". Fins a l'esòfag i després el treu tot sencer. Una bona vacil·lada, sí senyor.
Però què vols que et digui, sembla com si tot plegat quedés-des-naturalitzat pels diferents paisatges que acompanyen l'acció dels personatges. Per l'aventura en un veler, per Eivissa, per una casa de colònies propietat d'una francesa que s'autodenomina "mecenas" (yo a la que me cenaría es a la Manuela).
Ara que he dit Manuela, jo ja he sortit amb noies que es diuen Manuela. Bé, sortir-hi el que es diu sortir-hi, potser no. Hi he tingut affaires. De fet es diuen, o es deien, Manuelle. Dues en un any, dues a Toulouse. La primera, una boja rematada, la vaig conèixer en una plaça on hi havia una banda tocant el tango. Ella estava ballant (o fent que ballava) amb unes amigues, i me li vaig apropar i em vaig oferir com a parella i de passada li vaig demanar si me'n podia ensenyar, de ballar. Ella em va respondre que "avec plaisir" (serà un plaer), i que d'aquesta manera, ballant, n'apendríem tots dos. De seguida varen sortir els punts en comú, i així vam passar una bona estona agafadets i enraonant d'allò que em venia al cap, que de francès no en sabia gaire (tot just era el meu quart dia a Toulouse). Em va deixar anar com de passada, com qui no vol la cosa, que havia estat internada uns dies en un hospital psiquiàtric. (Però, suposo que per allò que diuen, que sentim només el que volem, això no ho vaig sentir!!) Aleshores, acabat el ball, em va proposar d'acompanyar-la a casa i jo no vaig refusar la invitació.
Després ens vam trobar uns quants dies per la facultat, ja que tots dos estudiàvem psicologia, però va tenir una o dues relliscades grosses i jo no vaig voler cedir (aquella vegada, no) davant la meva tendència a sortir amb noies "difícils".
L'altra Emmanuelle (Manu), la vaig conèixer en un sopar amb una colla d'anglesos de la residència universitària (la mateixa on vaig conèixer la Francesca, l'italiana dels "castells a la defensiva"). S'ho va fer venir bé per seure al meu costat i acaramelar-se progressivament amb mi. I del sopar a la resta de la nit i a la resta de l'estiu, durant el qual vam estar ara que sí, ara que no i, aquí volia anar a parar, dient-me ella que hi havia un noi que l'havia estimada durant quatre anys i doncs que ara ella havia d'estimar-lo. Jo, evidentment, no m'ho creia, però estava tan bona que no me la volia deixar perdre. Si no el seu contacte, sí la seva companyia i la possibilitat d'arrencar-li somriures fortius.
Oh, si pogués traspassar l'ordinador amb el sol so de la "u" francesa, us adonaríeu de com pot arribar a ser de sensual el nom d'Emmanuel. De com la literatura pot arribar a perdre un xavalet de 21 i 22 anyets que no hi acaba de tocar del tot, de peus a terra.
Etiquetes de comentaris:
Psicologia,
Toulouse
Subscriure's a:
Missatges (Atom)