dilluns, de març 28, 2011

La recerca de l'espai perdut

Aquest cap de setmana he escrit un petit poema. Divendres, abans de sopar, mentre el R. feia anar el tractor i els troncs crepitaven a la llar de foc.

Duia feina per avançar, però em va semblar que havia d'aprofitar el moment i les idees, i el primer vers no va trigar a venir:

Petgem els camins del retorn
vers les mans que ens han dat

l'escalfor de l'amor.

Cerquem a la vora del foc

tot allò que hem estat
molt abans del que som.
Trobem de vegades olors
que ens transporten en va

per mitjà del record.

Diem que és el temps que ho és tot
però la cerca d'espais
és el nostre motor.

A Les Vernedes els temps es confonen perquè representen el retrobament amb un passat proper. Un passat fingit, que no va passar mai. Un temps que no puc enyorar, però que m'afanyo a conrear dins meu com la més alta virtut. Tururut.

Aquí vaig trobar el Pilot de guerra, i al R. no li va importar deixar-me'l.

Veig, d'altra banda, que tot allò que he anat dient al blog, encara que sigui estrictament personal, enllaça amb una certa visió de l'home, i els diferents articles del blog esdevenen una xarxa de significats imbricats en la trama d'obsessions que em poblen les cabòries.

Catalunya és una realitat prou propera per poder-ne analitzar els punts forts i els febles. Espanya és una problema (i per tant, una oportunitat) de comunicació, i el món és el dimoni.

La política del nostre país la fan homes que diuen "escolti".

Les llengües són la meva passió, i la literatura és el meu refugi.

Saint-Exupéry és el crit de la humanitat, que m'interessa per damunt de tota altra cosa. La cosa humana. Al final del Pilot de guerra hi diu: Combatré per la primacia de l'Home sobre l'individu, per la primacia de l'universal sobre el particular.

L'espai perdut, al capdavall, no m'interessa. Per ventura reviuré el desconegut.