diumenge, de gener 16, 2011

De tensions i manca de sentit

Recordo novament les lliçons de l'escola. Aquesta vegada no m'ensenyaven paradoxes, sinó Filosofia. Conservo un vivíssim record, no de la temàtica en si mateixa, sinó de l'efecte que tenia en mi l'estudi dels grans filòsofs i pensadors de la història.

Quan no entenia alguna teoria, el resultat no era gens saludable per a mi. Sempre m'ha costat de no entendre les coses. Per això emprava tota l'energia a trobar l'escletxa que em fes comprensible el principi o discurs que volgués estudiar.

Em sembla que és un sentiment de força joves en edat d'anar a l'institut... De fet, quan dic alguna cosa de mi mateix, parteixo de la idea que és un fet general. Creure que no és "meu", tal sentiment, impressió o devoció, és el que em permet d'esgrimir-los sense gaire problemes.

Moltes vegades, el professor mateix m'ajudava moltíssim en el camí de resoldre les incomprensions. Finalment, aquell o aquell altre autor no deien ben bé el que m'havia pensat, i que resultava incompatible amb la resta de la teoria. La tensió meva es resolia, doncs, per mitjà de la modificació d'una premissa que jo havia cregut definitiva. Mai no m'ha costat canviar de premisses quan n'he trobat de millors, o de més adaptatives. Ni de principis tampoc. Un canvi de premisses enforteix l'ànima més que no pas la debilita.

L'últim premi Nobel de la pau, Liu Xiaobo, davant de l'entrada a Pekín dels tancs de l'exèrcit xinès (1989), va gestar juntament amb altres líders un acord entre els manifestants i les tropes que va permetre a molts d'estudiants, la matinada del 4 de juny, salvar-se de la sagnia que es va produir en altres parts de la ciutat. En aquest cas, aferrar-se als principis de la lluita, per més pura i profunda i excelsa que hagués estat la motivació, hauria costat una mala fi de vides. I entre els estudiants que es manifestaven a Tiananmen, n'hi havia, segur, molts que es negaven a pactar res amb els militars... De fet em sembla que l'episodi va restar popularitat a Liu Xiaobo entre els manifestants.

Pel que fa a les meves menjades de tarro adolescents, jo batallava amb bravesa contra els discursos que mirava d'entendre i no podia. Alguna vegada, també, el professor ens explicava les crítiques d'algun altre autor respecte de la teoria que jo no aconseguia de fer meva... I es feia la llum, sense canviar de perspectiva, ja que hi havia altres autors (i estem parlant de gent important) que tampoc no veien amb bons ulls les aportacions d'un determinat autor.

Avui dia, darrerament, he començat a interessar-me pel que la gent diu als mitjans de comunicació. M'he empassat discursos de polítics al Parlament i al Congrés, i llegeixo la premsa sempre que puc. Hi ha tertulians que jo els convidaria a fer un nou partit polític: T's, Tertulians pel canvi. He fet dels Matins d'en Cuní el meu principal argument a favor del joi trobadoresc provençal.

He sentit una mà de bestieses sobre el País, que m'esgarrifo només de pensar-hi. Gent que parla dels catalans o del poble català com si fossin els veïns de l'escala. Com si poguessis conèixer-los, vull dir. Saber qui són, en tot cas. Haver-los vist. Dir-los bon dia, o adéu, segons convingui. Creuar un parell de referències meteorològiques a l'ascensor:

- Este verano dicen que hará una calor... (esbufega només de pensar-hi)
- Quién lo ha dicho? (esperant que la dada no tingui gaire fonament)
- La gente. (Happy End)

Montilla va aconsellar en el seu discurs de comiat que els catalans deixessin enrere "recels atàvics" (antagonismes?) i que es preocupessin més del fer que no del ser, més de la consistència que no de l'essència. Suposo que això, dit per un català d'origen andalús (recordo els algerians de Toulouse: "j'suis Français d'origine Algérien"), que no ens hem cregut mai, que hem rebaixat des del començament, aquestes paraules de comiat, no tenen gaires possibilitats de fer pensar, problematitzar, i encara menys revisar cap premissa o principi de País. Llàstima que en la nostra societat no hi hagi més discursos crítics amb el provincianisme dominant... Com a mínim, alliberaria, per poc que pogués, les tensions. Les tensions tornen cada vegada que no trobo el sentit (de qc que m'interessa, esclar), per més que m'hi escarrasso.

Cap comentari: