Recordo un curs de poesia representada, on una de les companyes va treballar un poema d'en Martí i Pol. Aquest poema és un cop de vent, començava. Després l'he volgut fer meu, i m'he imaginat poemes com un cop de puny... I certament trobo que s'escauen millor els punys en una ciutat com Barcelona. Suposo, doncs, que depèn molt del lloc on visquis!
Per exemple, en Martí i Pol, a Roda de Ter, devia sentir molt més la força del vent que no la dels punys. I això deixant de banda que fan més dur i més guerrer... Ell ja en devia tenir prou amb el vent, vet-ho aquí.
Doncs bé, el cas és que fa temps que fantasiejo de marxar d'aquesta ciutat, i ara aquest detall dels cops fa que tot plegat prengui un aire (que no vent) ben pouètic. Amb el benentès que la poesia lluny d'aquí no seria forçosament un pou ;). I si no, com és la poesia per altres contrades?? Tinc pensat d'anar a Manresa, a Sant Pol de Mar, a Sant Celoni, al Garraf... Cada lloc on aterro m'agrada per anar-hi a viure!
Què deixaria a la capital i què me n'enduria?? Una motxilla plena de llibres, la possibilitat de tenir un hortet, d'aprendre el nom de les flors i els ocells... De petit, quan encara no tenia raqueta, ja al·lucinava dient el nom de les coses. La meva mare diu que em tornava literalment boig quan veia una pilota i l'anomenava: "és a tennis!" "és a fúmbol!". Jajaja, és un plaer que tenen els nens petits, esclar, i que a mi no m'ha abandonat. Ara no és per anomenar pilotes, però ;)
Doncs m'he quedat sense un curs de poesia que pensava fer a la UAB la tercera setmana de juliol... Hauré de trobar altres divertiments!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quotidianisaac. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quotidianisaac. Mostrar tots els missatges
divendres, juliol 04, 2008
dijous, juny 05, 2008
Poètica o fonètica, en què quedem?
Un temps per a la poesia, la poesia vinguda amb el vent. Arribada en avió a la finestra de casa meu, la que de vegades me'n descuido i es lleva un pèl bruta...
D'acord, la finestra, ella pròpiament, potser no, potser fóra millor dir que va arribar "a l'ampit", tot i que dir ampit no sembla gaire oportú llevat que no parlis de la casa on es refugia la Rínxols d'or... Doncs bé, en aquest punt exacte vaig trobar ahir un avionet de paper amb tota la santa taula fonètica del català. Sí, sí, la mateixa. Amb els punts d'articulació a les ordenades i els modes d'articulació a les abscisses.
La poesia dels sons em picava d'aquesta manera a les portes de la inspiració i em feia recordar tantes altres ocasions en què la fonètica ha estat en el punt de mira. Com quan vaig relacionar-me amb la B i pensava en la P i trobava que una diferència substancial entre totes dues consistia en la sordesa de la segona. De fet es podria dir que l'únic que feia imperfecta la P era la seva suprema incapacitat de suportar-me... Més tard amb la B, la qual si no tenia tants de llavis era igualment bilabial, sonava millor, i a més vam tenir una primera fricció que no s'hauria sospitat mai ni en el violon-cel. Es podria afirmar amb tota rotunditat que en acotxar-nos ens vam quedar ben africats.
Llàstima que, passat el temps, superior en el cas de P que no pas el de B (tot i que no va estar, tampoc, gens malament), totes dues van cloure els seus respectius òrgans fonadors i auriculars a les meves súpliques pseudoenamoradisses... I potser tot plegat perquè eren oclusives???
D'acord, la finestra, ella pròpiament, potser no, potser fóra millor dir que va arribar "a l'ampit", tot i que dir ampit no sembla gaire oportú llevat que no parlis de la casa on es refugia la Rínxols d'or... Doncs bé, en aquest punt exacte vaig trobar ahir un avionet de paper amb tota la santa taula fonètica del català. Sí, sí, la mateixa. Amb els punts d'articulació a les ordenades i els modes d'articulació a les abscisses.
La poesia dels sons em picava d'aquesta manera a les portes de la inspiració i em feia recordar tantes altres ocasions en què la fonètica ha estat en el punt de mira. Com quan vaig relacionar-me amb la B i pensava en la P i trobava que una diferència substancial entre totes dues consistia en la sordesa de la segona. De fet es podria dir que l'únic que feia imperfecta la P era la seva suprema incapacitat de suportar-me... Més tard amb la B, la qual si no tenia tants de llavis era igualment bilabial, sonava millor, i a més vam tenir una primera fricció que no s'hauria sospitat mai ni en el violon-cel. Es podria afirmar amb tota rotunditat que en acotxar-nos ens vam quedar ben africats.
Llàstima que, passat el temps, superior en el cas de P que no pas el de B (tot i que no va estar, tampoc, gens malament), totes dues van cloure els seus respectius òrgans fonadors i auriculars a les meves súpliques pseudoenamoradisses... I potser tot plegat perquè eren oclusives???
dilluns, juny 02, 2008
Províncies
Sóc un gran aficionat a col·leccionar citacions del i sobre el poble; és la part del folklore, allò que em fa sentir més com a casa, envoltat d'estranys tan i tan familiars, que sento més propera... I en el cas de l'Empordà, colla d'eixelebrats, em supera!
"L’Empordà –sento dir– és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert." (Josep Pla)
"Els éssers que ens envolten semblen no estar ni acabats, i estan tan mal pintats! O més aviat s'assemblen als croquis caricaturescos dibuixats precipitadament per les terrasses dels cafès per uns homes que tenen l'estómac convuls de fam". Salvador Dalí (Figueres 1904-1989)
Bueno, també tinc unes línies per a dedicar a dues noies que són l'Elisa i la Mirielle. L'Elisa perquè és l'amiga que viu al Port de la Selva i que treballa al Cap de Creus, i me l'estimo moltíssim. La Mirielle perquè així, sense gaire sol, i sense poder accedir als seus Versos per a l'amant, és com trobar-se doblement sol. Potser que somniï, doncs, cels més clars:
Amb es raigs del sol, es diferents minerals que componen aquesta illa brillen d'allò més. Per això, es navegants que passaven per Cadaqués l'anomenaven Massa d'Or. Ara bé, com que aquesta illa deixa un pas, un freu, entre ella i Cap de Creus, es pescadors del poble sempre n'han dit SA FREU.
Voldria estar-me d'aquesta tonteria que m'està agafant últimament, però cada vegada em sento "menus" fort... No m'agrada abocar tan explícitament les cabòries, però weno, ja vindran altres temps!!
"L’Empordà –sento dir– és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert." (Josep Pla)
"Els éssers que ens envolten semblen no estar ni acabats, i estan tan mal pintats! O més aviat s'assemblen als croquis caricaturescos dibuixats precipitadament per les terrasses dels cafès per uns homes que tenen l'estómac convuls de fam". Salvador Dalí (Figueres 1904-1989)
Bueno, també tinc unes línies per a dedicar a dues noies que són l'Elisa i la Mirielle. L'Elisa perquè és l'amiga que viu al Port de la Selva i que treballa al Cap de Creus, i me l'estimo moltíssim. La Mirielle perquè així, sense gaire sol, i sense poder accedir als seus Versos per a l'amant, és com trobar-se doblement sol. Potser que somniï, doncs, cels més clars:
Amb es raigs del sol, es diferents minerals que componen aquesta illa brillen d'allò més. Per això, es navegants que passaven per Cadaqués l'anomenaven Massa d'Or. Ara bé, com que aquesta illa deixa un pas, un freu, entre ella i Cap de Creus, es pescadors del poble sempre n'han dit SA FREU.
Voldria estar-me d'aquesta tonteria que m'està agafant últimament, però cada vegada em sento "menus" fort... No m'agrada abocar tan explícitament les cabòries, però weno, ja vindran altres temps!!
dissabte, maig 17, 2008
Summer time
Tinc els bitllets d'avió. Tinc el viatge muntat! Queda molt encara però ja em regalo només de pensar-hi... Des d'un bon principi, el que volia era anar a vore el meu amic Fermín a Sarajevo. Aleshores se'm va acudir d'empalmar l'estada en aquesta ciutat amb uns dies en Suïsse, amb els meus amics grangers, au Brunchennal. Pensava, amb tota comoditat, que els Balcans i el país dels rellotges estaven a tocar. I en voler anar més enllà de la pura fantasia vaig visitar un mapa sur Internet. La distància considerable no em va frustrar mica, acostumat com estic a aquests aterraments enterament forçats des del món dels somnis.
Qüestió, que vaig buscar la manera d'arribar-hi en tren i una nova escala se'm va presentar com a molt desitjable (hahaha, sembla un test d'aquestos per avaluar l'acollida d'un producte comercial): Italia! Cosa più bella, sotto il celo, non c'è.
No hi ha noies més guapes que les que vaig conèixer a Venècia l'estiu del 2003. En recordo una que anava amb els sostenidors de color rosa; sí, sí, del color dels cabells, o dels ulls (importantíssim), ni flowers. I per bé que ara m'agradaria poder recordar el que hi havia al dessota d'aquests carissimi sostenidors, niente, tu :(. Si pogués tornar a quedar amb elles, a més d'allotjament, tindria un plaer enorme!
Bé, tot això es veuria amb el temps... De moment l'únic que tenia era la refotuda falta de pràctica en això d'agafar els bitllets d'avió. La creença (més aviat vuitcentista, suposo) segons la qual seran tant més barats com més aviat els adquireixis. I una urgència superlativa per tenir-ho tot ben lligat. I a tal fi vaig destinar, doncs, les energies (fins i tot vaig dixar de nedar durant una setmana sencera...). I què en vaig treure? Doncs un sol bitllet, però bo, el de tornada, per al dia 30 d'agost, des de Ginebra fins a Barcelona. El que havia començat sent una visita ben agradable a l'amic estimat, ara es convertia en una aventura ben sonada i destinada a l'èxit més rotund. Com hauria d'acabar, si no, un viatge que comença tan malament???
dimarts, maig 06, 2008
Escrúpols i altres paraulotes
Avui al tren de tornada, fosquejant, mentre llegia El Guepard, del príncep de Lampedusa, traduït per Llorenç Villalonga, una troballa m'ha commogut profundament: escrúpols. En els darrers dies els he cercats un parell o tres de vegades sense èxit... Altra vegada, després de trobar-los al lloc escaient, la importància dels mots s'ha erigit davant meu amb tota la força de l'evidència. Uideo, uidi, uisum (uidens, uidentis... uidentia).
Finalment, davant el portàtil (ui! ja començo amb les intimitats...) i amb l'ajuda del sant DIEC: Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
Decididament m'agrada més en plural.
Sota aquesta forma devia necessitar-los, per exemple, a no tenia escrúpols, el tio, s'ho passava tot pel forro dels coions! Però al final no passa res si et manca tal o tal altre substantiu... t'ho fas venir bé, parafraseges una mica i les paraules "tan sols" faciliten la comunicació... Hahahahaha!!! Hi ha vegades que moriria per una paraula. O millor, mataria. Menys problemes.
Tampoc no sóc un tio amb gaires prejudicis, tot i que ara no en parlaré perquè aniria massa lluny. Tan sols els esmento (els prejudicis, ara deixem estar els escrúpols una mica...) per introduir una conversa que vaig mantenir amb una italiana --una noia italiana, perdó-- a Toulouse. Al cap d'una estona no gaire llarga d'"intercanvi cultural" li vaig deixar anar que els italians no tenien mai problemes. Ella s'ho va prendre com un compliment, me'l va agrair enormement. De fet, entre les italianes --perdó, entre les noies italianes-- de seguida em vaig guanyar --ben merescudament, no cal dir-- el sobrenom de gentile. Ìsac, sei molto gentile. Ara bé, i aquest és el punt on volia anar a parar d'ençà que he iniciat el paràgraf: algú més, fora de mi, troba que no tenir mai problemes pot voler dir, al capdavall, que no t'importa gaire res, més enllà de precisament el fet de no tenir problemes???
No vull acomiadar-me, tampoc, sense deixar una petjada d'Il Gattopardo, que m'ha permès de retrobar els escrúpols, i que em transporta cada dia molt més enllà del trajecte a bord dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bacelona a Rubí i a l'inrevés.
Parla d'un desengany amorós, i només això ja em permet d'enllaçar-ho amb Els teus llavis:
El sots-tinent acabà per confessar al seu amic el fracàs de les seves esperances amoroses.
--És massa bella, massa pura per a mi, no em vol. És un disbarat esperar-ho. Me n'aniré d'aquí amb el punyal de la desesperació clavat al pit. Ni tan sols m'he atrevit a fer-li una proposició en regla. Per a ella sóc com un cuc, i és just que així sigui. Hauré de cercar un forat per amagar-m'hi.
Finalment, davant el portàtil (ui! ja començo amb les intimitats...) i amb l'ajuda del sant DIEC: Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
Decididament m'agrada més en plural.
Sota aquesta forma devia necessitar-los, per exemple, a no tenia escrúpols, el tio, s'ho passava tot pel forro dels coions! Però al final no passa res si et manca tal o tal altre substantiu... t'ho fas venir bé, parafraseges una mica i les paraules "tan sols" faciliten la comunicació... Hahahahaha!!! Hi ha vegades que moriria per una paraula. O millor, mataria. Menys problemes.
Tampoc no sóc un tio amb gaires prejudicis, tot i que ara no en parlaré perquè aniria massa lluny. Tan sols els esmento (els prejudicis, ara deixem estar els escrúpols una mica...) per introduir una conversa que vaig mantenir amb una italiana --una noia italiana, perdó-- a Toulouse. Al cap d'una estona no gaire llarga d'"intercanvi cultural" li vaig deixar anar que els italians no tenien mai problemes. Ella s'ho va prendre com un compliment, me'l va agrair enormement. De fet, entre les italianes --perdó, entre les noies italianes-- de seguida em vaig guanyar --ben merescudament, no cal dir-- el sobrenom de gentile. Ìsac, sei molto gentile. Ara bé, i aquest és el punt on volia anar a parar d'ençà que he iniciat el paràgraf: algú més, fora de mi, troba que no tenir mai problemes pot voler dir, al capdavall, que no t'importa gaire res, més enllà de precisament el fet de no tenir problemes???
No vull acomiadar-me, tampoc, sense deixar una petjada d'Il Gattopardo, que m'ha permès de retrobar els escrúpols, i que em transporta cada dia molt més enllà del trajecte a bord dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bacelona a Rubí i a l'inrevés.
Parla d'un desengany amorós, i només això ja em permet d'enllaçar-ho amb Els teus llavis:
El sots-tinent acabà per confessar al seu amic el fracàs de les seves esperances amoroses.
--És massa bella, massa pura per a mi, no em vol. És un disbarat esperar-ho. Me n'aniré d'aquí amb el punyal de la desesperació clavat al pit. Ni tan sols m'he atrevit a fer-li una proposició en regla. Per a ella sóc com un cuc, i és just que així sigui. Hauré de cercar un forat per amagar-m'hi.
dilluns, maig 05, 2008
Altre cop el pont
Quina tornada de pont. Altra vegada un shock. De nou dixo enrere un moment de descans, però no d'un de qualsevol, sinó del tipus que esmenta el DIEC com a tercera o quarta accepció: Cessar d'ésser turmentat per un mal, una greu preocupació, etc. Vaig trobar-ho no recordo com i em va seduir. Qui ho havia de dir que els diccionaris encabirien definicions tan terribles!
Però, tornant al pont, just abans dels quatre dies de calma, vam rebre al Servei un sargentu de la policia local de Rubí que ens va fer una xerrada guapíssima. Davant les preguntes més aviat incisives de les alumnes argentines, el paio, superplaner, va arribar a reconèixer que no li agradava la seva feina. Després de 23 anys d'exercici ens va dir que la feina per a ell no era vocacional, que de sempre el que li hauria agradat és construir ponts. Exquisit. Senzillament exquisit.
Per cert, jo m'hi apunto ;)
Però, tornant al pont, just abans dels quatre dies de calma, vam rebre al Servei un sargentu de la policia local de Rubí que ens va fer una xerrada guapíssima. Davant les preguntes més aviat incisives de les alumnes argentines, el paio, superplaner, va arribar a reconèixer que no li agradava la seva feina. Després de 23 anys d'exercici ens va dir que la feina per a ell no era vocacional, que de sempre el que li hauria agradat és construir ponts. Exquisit. Senzillament exquisit.
Per cert, jo m'hi apunto ;)
dimarts, abril 29, 2008
Bailar con el agua
Torno a tenir els vidres bruts. Els del saló no els he volgut rentar mai perquè trobava que al pis només kurrava jo... És curiós com tothom acostuma a percebre el mateix, hahaha. Quina mandreta que m'agafa només de pensar-hi, però. El professor de dansa contemporània d'un dels dos o tres intents del tot frustrats que he tingut de fer-ne, me'l vaig trobar un temps després i va dir-me que em podia ensenyar a nedar --a nedar bé, esclar :). A la piscina, em deia, tienes que jugar con el agua, acuérdate de lo que hacíamos en clase con el método Alexander, tienes que bailar con el agua. Jo, valga'm Déu, no entenia res de res, ni aleshores ni quan havíem fet dansa... Com es pot pujar la cama des de les abdominals? Jo n'estava ben fart i només feia que demanar instruccions més concretes, telles que "mueve el dedo índice hacia el lado derecho mientras levantas la ceja izquierda. Si lo haces 31 veces aprenderás a volar". Hahahaha, impossible. I el tio només feia que dir-me coses superguais que jo, evidentment, em moria de ganes de fer, però que no entenia!!! Doncs aquest mateix professor va dir-me, un dia en què m'estava a la vora de la piscina i tenia una mandra inhumana de llençar-m'hi, no te lo pienses, si lo piensas no lo harás. Vaig adoptar aquesta frase com aquelles maleïdes i això m'ajuda a, per exemple, tenir els vidres (de l'habitació) nets. Tenir els vidres nets és importantíssim.
dimecres, abril 23, 2008
Sant Jordi
Voldria primerament felicitar el Sant Jordi a totes les qui entreu a visitar-me. Violette, Mirielle, Nimue, Joana i Annna. Avec plaisir!! Cadascuna amb les seves coses meravelloses... Aquesta rosa és per a vosaltres, com també ho són els dos apunts que segueixen:Al tren, avui, mentre que no arribava a Rubí, m'he entretingut a deixar-me anar una mica, i he escrit això, en un full de la llibreteta on apunto tot de coses diverses, La poesia al tren és un divertiment. És el que em marxa i beu endins. És el que vull: punyent, precís... per a goig meu i teu encís (l'he canviada una mica, eh! Que al tren no la vaig poder revisar... :P).
També he pensat que podia transcriure l'sms que li vaig enviar al meu amic Manel, que fa de jardiner. M'agrada l'expressió fer de, sembla que signifiqui que el tema va de broma, com si només fos una actuació més o menys teatral... M'agrada de pensar que tots dos podem. Tu, els arbres i les plantes; jo, els poemes i els versos. Perquè cap paraula ni cap branca no destorbin el batec incessant que els és essència. Perquè esporgant el que és sobrer enfortim allò amb què treballem i alhora ens enfortim!!!
Petons dels bons.
dilluns, abril 21, 2008
Frases maleïdes
Diumenge passat, amb la family, a Sant Pol, va ser de conya i alhora vaig adonar-me que la meva vida hauria pogut ser ben diferent si no m'escarrassés a mimetitzar certes frases que adopto per un pur capritx estètic.
Ja he comentat en algun post de la Santa Setmana que sempre que vaig a un restaurant miro de demanar peix. I que ho faig sota la influència d'un bon bretó que va expressar-se en el sentit que tenia el costum de demanar peix als restaurants perquè a casa gairebé no en menjava... I a favor meu puc dir que això no ho porto fins a les últimes conseqüències: si mai pujo al Santuari de Cabrera, per allà el Collsacabra, a Osona, i parem a dinar al resaurant, on només tenen dos menús per escollir i cap d'aquestos no és de peix, doncs no em quedo sense dinar sinó que menjo i arraso amb tota la gana de l'excursió precedent.
Però la meva vida no hauria canviat (només) per deixar de seguir "màximes" culinàries. Resulta que també vaig seguir l'opinió d'algú a qui li semblava molt trist de treballar amb persones grans, pel simple fet que estan al final de la vida i doncs potser no és l'ambient de treball més engrescador. Però, com he dit des d'un bon començament, aquest diumenge vaig adonar-me que segurament --i per què no-- hauria estat una bona branca on enfilar-me en acabar els estudis de Psicologia... La meva cosina gran ha treballat amb avis d'ençà que va acabar la carrera, i ara ja fa de psicòloga en una residència. I a mi, tant que m'agraden els avis...
Ara bé, ara que hi penso, devia ser tot fruit d'una meva resistència al fet de continuar amb la psico... N'estava pròpiament fins als coions. O potser no era tant això com que necessitava fer alguna cosa amb tots els canvis de Toulouse. M'havia transformat i calia que tot plegat prengués una nova forma.
La idea aquesta de seguir capritxosament els criteris d'altri m'atreu fortament, en tout cas. Es podria dir que em defineix, i em temo que, aleshores, estaria entrant en el sempre meravellós món de la paradoxa. Perquè seguir el criteri dels altres implica no tenir-ne de propi, només en aparença. Perquè he triat amb plena llibertat de dixar-me portar pel vent i les marees, i hi ha quandmême en mi una fam de sentit i d'importàncies que m'arrela al món com a poques coses.
Ja he comentat en algun post de la Santa Setmana que sempre que vaig a un restaurant miro de demanar peix. I que ho faig sota la influència d'un bon bretó que va expressar-se en el sentit que tenia el costum de demanar peix als restaurants perquè a casa gairebé no en menjava... I a favor meu puc dir que això no ho porto fins a les últimes conseqüències: si mai pujo al Santuari de Cabrera, per allà el Collsacabra, a Osona, i parem a dinar al resaurant, on només tenen dos menús per escollir i cap d'aquestos no és de peix, doncs no em quedo sense dinar sinó que menjo i arraso amb tota la gana de l'excursió precedent.
Però la meva vida no hauria canviat (només) per deixar de seguir "màximes" culinàries. Resulta que també vaig seguir l'opinió d'algú a qui li semblava molt trist de treballar amb persones grans, pel simple fet que estan al final de la vida i doncs potser no és l'ambient de treball més engrescador. Però, com he dit des d'un bon començament, aquest diumenge vaig adonar-me que segurament --i per què no-- hauria estat una bona branca on enfilar-me en acabar els estudis de Psicologia... La meva cosina gran ha treballat amb avis d'ençà que va acabar la carrera, i ara ja fa de psicòloga en una residència. I a mi, tant que m'agraden els avis...
Ara bé, ara que hi penso, devia ser tot fruit d'una meva resistència al fet de continuar amb la psico... N'estava pròpiament fins als coions. O potser no era tant això com que necessitava fer alguna cosa amb tots els canvis de Toulouse. M'havia transformat i calia que tot plegat prengués una nova forma.
La idea aquesta de seguir capritxosament els criteris d'altri m'atreu fortament, en tout cas. Es podria dir que em defineix, i em temo que, aleshores, estaria entrant en el sempre meravellós món de la paradoxa. Perquè seguir el criteri dels altres implica no tenir-ne de propi, només en aparença. Perquè he triat amb plena llibertat de dixar-me portar pel vent i les marees, i hi ha quandmême en mi una fam de sentit i d'importàncies que m'arrela al món com a poques coses.
diumenge, abril 20, 2008
Setmana vista
Aquest és l'Alessandro, el el fill de la meva cosina petita, la que viu a Itàlia. A la meva família som sis cosins i tot --excepte jo-- som dones.
El cap de setmana ha estat ben familiar. Dissabte paella a Granollers i avui a Sant Pol de mar. Sant Pol és molt guapo, com el Vallès i Manresa i... Cada lloc on vaig me n'hi aniria a viure, hahaha.
La setmana es presenta ben farcida, de roses i de llegendes i tot, tot i tot. Aniré a veure la Laia a l'IEC, a veure si encara no ha parit... La city sempre tan guapa per Sant Jordi. Dijous al vespre, a Rubí, recital-concert dels lieder de Winterreise (Viatge d'hivern), de Jaume Cabré, amb conferència del mateix autor. I dissabte, mites i llegendes, amb l'Heribert, a Vilanova. Ah, i dimarts dino amb una excompanya del MNAC i dijous amb la meva ex (Aix). Ara se'm cauen els ulls i potser que plegui veles.
Mis ojos se enredan de sueño (Julio Médem, La ardilla roja)
Bona nit!
La setmana es presenta ben farcida, de roses i de llegendes i tot, tot i tot. Aniré a veure la Laia a l'IEC, a veure si encara no ha parit... La city sempre tan guapa per Sant Jordi. Dijous al vespre, a Rubí, recital-concert dels lieder de Winterreise (Viatge d'hivern), de Jaume Cabré, amb conferència del mateix autor. I dissabte, mites i llegendes, amb l'Heribert, a Vilanova. Ah, i dimarts dino amb una excompanya del MNAC i dijous amb la meva ex (Aix). Ara se'm cauen els ulls i potser que plegui veles.
Mis ojos se enredan de sueño (Julio Médem, La ardilla roja)
Bona nit!
dilluns, abril 14, 2008
Fal·lera
Ixò és el que em passa a vegades, tantes vegades... fal·lera.
f Inclinació envers alguna persona o cosa que porta a pensar-hi tothora, a desitjar-la contínuament, a no saber estar-se de freqüentar-la, etc. Té una gran fal·lera per la Maria.
Ja em perdonareu però la definició no és meva, és del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Els noms són a les dones el que el títol al poema; tot s'hi amaga al darrere. A dins. Al rerefons. Deixen entreveure, però, aquella música deliciosa de les carícies a penes traçades. La ressonància dels pous profunds i inabastables.
Jo no hauria triat Maria, ni de bon tros. I ara seria molt més dur, dur de veritat, si no dubtés del nom d'algú de vosaltres (haha!). Però bé, sigui com sigui, els mots em tornen boig. Aquest d'avui, la famosa fal·lera, me'l vaig enviar cap al novembre des del Servei (no confondre amb cervell) i se m'havia quedat enfonsat sota una allau de correus pretèrits. Hores d'ara corregeixo una guia didàctica per a professors-res de secundària; avui l'he acabada, de fet. N'he tret alguns apunts, he après noves paraules i n'he refrescat d'altres (fer-se enllà: apartar-se).
Damunt el meu escriptori suren una munió de paperets escrits a mà, notes per a qui sap quan, potser fins i tot un post. A primer cop d'ull un espectacle teatral al MNAC sobre el mestre de Cabestany, al maig; a tocar d'un gat enutjat que aixeca el llom (GAT NEGRE), del qual tindreu notícies tan aviat com pugui dir-vos-en alguna cosa; sense anar gaire més lluny un refrany de la météo treu el cap: Març ventós i abril plujós treuen maig florit i esplendorós! --de fet volia canviar-ho per Marc Ventós i abril... que és el nom de l'amic protagonista del casament feliç--
i per acabar, la joia de la corona, acotxar. Vaig trobar-lo d'una tendresa difícil de superar. Me'l va ensenyar un excompany de feina i bon amic, que a banda de tot, m'acompanyarà amb la guitarra --si aconseguim posar-nos les piles-- en el projecte aquest de narració d'El gat negre.
Ara cometré un sacrilegi o un pecat o pec-acte molt molt dolent i el faré servir sense ni tan sols haver-lo consultat al sant GDLC. Els diccionaris són el vincle més estret que he sabut establir entre jo i la terra. Són la meva força de gravetat. I ara prou per avui, vaig a acotxar-me.
f Inclinació envers alguna persona o cosa que porta a pensar-hi tothora, a desitjar-la contínuament, a no saber estar-se de freqüentar-la, etc. Té una gran fal·lera per la Maria.
Ja em perdonareu però la definició no és meva, és del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Els noms són a les dones el que el títol al poema; tot s'hi amaga al darrere. A dins. Al rerefons. Deixen entreveure, però, aquella música deliciosa de les carícies a penes traçades. La ressonància dels pous profunds i inabastables.
Jo no hauria triat Maria, ni de bon tros. I ara seria molt més dur, dur de veritat, si no dubtés del nom d'algú de vosaltres (haha!). Però bé, sigui com sigui, els mots em tornen boig. Aquest d'avui, la famosa fal·lera, me'l vaig enviar cap al novembre des del Servei (no confondre amb cervell) i se m'havia quedat enfonsat sota una allau de correus pretèrits. Hores d'ara corregeixo una guia didàctica per a professors-res de secundària; avui l'he acabada, de fet. N'he tret alguns apunts, he après noves paraules i n'he refrescat d'altres (fer-se enllà: apartar-se).
Damunt el meu escriptori suren una munió de paperets escrits a mà, notes per a qui sap quan, potser fins i tot un post. A primer cop d'ull un espectacle teatral al MNAC sobre el mestre de Cabestany, al maig; a tocar d'un gat enutjat que aixeca el llom (GAT NEGRE), del qual tindreu notícies tan aviat com pugui dir-vos-en alguna cosa; sense anar gaire més lluny un refrany de la météo treu el cap: Març ventós i abril plujós treuen maig florit i esplendorós! --de fet volia canviar-ho per Marc Ventós i abril... que és el nom de l'amic protagonista del casament feliç--
i per acabar, la joia de la corona, acotxar. Vaig trobar-lo d'una tendresa difícil de superar. Me'l va ensenyar un excompany de feina i bon amic, que a banda de tot, m'acompanyarà amb la guitarra --si aconseguim posar-nos les piles-- en el projecte aquest de narració d'El gat negre.
Ara cometré un sacrilegi o un pecat o pec-acte molt molt dolent i el faré servir sense ni tan sols haver-lo consultat al sant GDLC. Els diccionaris són el vincle més estret que he sabut establir entre jo i la terra. Són la meva força de gravetat. I ara prou per avui, vaig a acotxar-me.
dimarts, abril 08, 2008
Els músculs i l'intel·lecte
Estic vivint un bon moment. La febre del blog la porto d'allò més bé i fixa't que no és que hi escrigui bojament ni desaforada... Però sí de forma contínua. M'agrada això de la continuïtat, per mi té alguna cosa a veure amb la força. És una de les dues proposicions que em vaig fer per a aquest 2008: escriure i nedar.
Me'n recordo que la V. un dia deia que es maquilla --bé, que es posa uns tocs de rouge-- per no semblar invisible. Jo tinc un altre problema, si és que ella en té algun, si és que això meu és un problema o és, en canvi, que el considero com a tal perquè tinc la paraula problema massa a la punta de la llengua... Bé, en tout cas, és el següent: Vaig a nedar, hi vaig gairebé cada matí, perquè així em sento els músculs activats.
Així em sento viu, què coions! D'aquesta manera sóc més conscient de mi mateix, i l'esforç físic em provoca una plàcida sensació de plaer. L'esport és bo tant per al cos com per al cap, i encara: en el meu cas estic segur que és millor per al cap!!
Per al cap, però, també és molt bona una activitat com aquesta, d'escriptura. Em passo el dia jugant i treballant amb mots i doncs la tasca de fer intel·ligible la meva història em permet d'utilitzar-los per a una causa major i més important, potser la més important de totes, la d'explicar-me.
Me'n recordo que la V. un dia deia que es maquilla --bé, que es posa uns tocs de rouge-- per no semblar invisible. Jo tinc un altre problema, si és que ella en té algun, si és que això meu és un problema o és, en canvi, que el considero com a tal perquè tinc la paraula problema massa a la punta de la llengua... Bé, en tout cas, és el següent: Vaig a nedar, hi vaig gairebé cada matí, perquè així em sento els músculs activats.
Així em sento viu, què coions! D'aquesta manera sóc més conscient de mi mateix, i l'esforç físic em provoca una plàcida sensació de plaer. L'esport és bo tant per al cos com per al cap, i encara: en el meu cas estic segur que és millor per al cap!!
Per al cap, però, també és molt bona una activitat com aquesta, d'escriptura. Em passo el dia jugant i treballant amb mots i doncs la tasca de fer intel·ligible la meva història em permet d'utilitzar-los per a una causa major i més important, potser la més important de totes, la d'explicar-me.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
