dijous, de desembre 16, 2010

Crisi identitària: el camí de l'ésser

Després d'una mica d'oxigen de la mà de Saint-Exupéry, m'agradaria parlar una mica de mi. Llegeixo "Pilot de guerra", d'quest genial autor, i és una font d'inspiració molt potent. Les metàfores que usa són d'un altíssim nivell, a més d'una altura de mires difícilment abastable...

Avui no he anat a treballar perquè a la tarda em feien una colonoscòpia. I he aprofitat, com no, per veure els Matins de TV3, i m'he xupat íntegrament el primer discurs de Núria de Gispert com a Presidenta del Parlament, amb 70 vots a favor, no sé quantes abstencions, un vot nul i, atenció: 4 vots per a Toni Strubell (aquests de Laporta els haurien de nomenar diputats antisistema :).

El discurs de la nova Presidenta, primera dona a detentar el càrrec, ha estat farcit de referències en aquest sentit, i pel qua fa a l'objectiu que la igualtat de gèneres es consolidi en la nostra societat.

Ha fet una llarga repassada a la història del País, anomenant la llarga trajectòria d'ençà de la fundació del Parlament, de la seva Constitucionalitat, i no s'ha estalviat una comparació amb el govern de Castella (on antigament les dones no gaudien dels mateixos privilegis que al Principat).

Una vegada convençuts, tothom, de la capacitat d'autogovern de la Nació, una vegada que les solemnes Paraules han elevat el sentiment de pertànyer a una terra qua ha patit fortes repressions al llarg de la Història, després d'expressar l'altíssim Honor que representa un càrrec d'aquesta responsabilitat dins el Govern, una cita final, del pensador humanista Carles Cardó:

"Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com a nació o no ho sigui, té poca importància. Essent intensament, ho serà més que no afirmant-ho entussiastament."

Em sembla un full de ruta excel·lent; ara bé, incompatible amb la imparable autoreferència dels polítics catalans. Vull dir que, a causa d'aquesta bombolla anomenada catalanisme, no tenim prou obertura de mires... Pocs discursos nacionalistes deixen de banda les "qüestions de país" que únicament tenen valor per al debat (paranoia?, negoci?) identitari.

No s'equivoquin, senyores i senyors: la manera d'aconseguir el reconeixement del fet nacional català (i de qualsevol altre fet) és, com apunta Carles Cardó (Saint-Exupéry hi estaria molt d'acord), el camí de l'ésser, no pas el camí de les reivindicacions ni de les grandeses ni altres castells de focs.

divendres, de desembre 10, 2010

Prou de jocs

Somio, sens dubte: sóc al col·legi. Tinc quinze anys. Resolc amb paciència el problema de geometria. Recolzat sobre aquest escriptori negre, utilitzo assenyadament el compàs, el regle, el transportador. Sóc estudiós i tranquil. Alguns companys, prop de mi, parlen en veu baixa. Un d'ells arrenglera xifres en una pissarra. D'altres, menys seriosos, juguen al bridge. De tant en tant, m'endinso més en el somni i llanço una ullada per la finestra. Una branca d'arbre oscil·la suaument, al sol. Hi miro una bona estona. Sóc un alumne dissipat... Sento un gran plaer en assaborir aquest sol i aquesta olor infantil de pupitre, de guix, de pissarra. Em recloc amb tant de goig en aquesta infantesa ben arrecerada! Prou que ho sé: d'antuvi, hi ha la infantesa, el col·legi, els companys; després ve el dia en què cal passar exàmens. En què rebem algun diploma. En què passem, amb un encongiment de cor, un cert llindar enllà del qual, ja d'entrada, esdevenim homes. Aleshores el nostre pas es fa més feixuc sobre la terra. Haurem d'assajar les nostres armes, finalment, sobre veritables adversaris. El regle, l'escaire, el compàs, seran usats per tal de construir el món, o per tal de triomfar sobre els enemics. Prou de jocs!

Antoine de Saint-Exupéry, Pilot de guerra

diumenge, de desembre 05, 2010

Els matins de TV "esqüets" (3a part)

Una cosa preciosa que he llegit aquest cap de setmana, d'Antoine de Saint-Exupéry: "L'home es descobreix quan es mesura amb l'obstacle." Realment, no ve gaire a tomb de res, només es tracta de compartir. Saint-Exupéry és un autor que coneixem per Le petit prince, tot i que sembla que aquesta no va ser, ni de bon tros, la seva única obra.

Bé, sigui com sigui, el darrer post l'acabava amb una sèrie de preguntes sobre la naturalesa de l'humor que la societat (en deia poble) rep dels mitjans de comunicació, els quals, al capdavall, vam quedar que s'adequarien en bona mesura a les demandes d'aquella (o d'aquell).

Hi hauria, per tant, una correspondència, una coresponsabilitat d'aquest humor, en primer terme, i, en darrer i últim lloc, de la frivolització i banalització de tot el que envolta la vida pública. I els polítics què?, podem dir, però és que la classe política és per endavant la primera acusada en gairebé tots els àmbits (el "gairebé" és per palesar la manca d'exhaustivitat), i en el cas que ens okupa d'ençà de la 1a part dels Matins de TV "esqüets", de banalitzar la campanya electoral amb espots televisius de, gairebé, dos rombes.

I la trucada? No havíem quedat que jo trucava als Matins i que em proposaven de ser el cinquè tertulià i que volia dir-los que no és únicament la campanya electoral que es torna frívola??? O millor: que s'ha produït un emmirallament de la societat en la classe polítca. Doncs va ser així mateix, si fa no fa. Però vet-ho aquí que no vaig poder parlar fins passada la publicitat, ja que abans de mi havien connectat amb el Marroc, en plena crisi del Sahara Occidental, i tot plegat els va prendre més temps del previst...

Doncs bé, al final sento com el noi dels comentaris parla amb en Cuní i li diu que el cinquè tertulià faria una intervenció "esqüeta", la qual "esqüetesa" repeteix el segon per, acte seguit, donar-me la paraula: "Quan vulgui...".

"Quan vulgui?, res més?", vaig pensar, "quina entrada més poc triomfal, i a sobre he de ser "esqüet"..., com començo???" Però vaig preferir no rumiar-m'ho gaire, i tot d'una vaig pronunciar la tesi sobre la bidireccionalitat de les causes, la qual és vergonyós que no es valori hores d'ara ni tan sols com a hipòtesi. Vergonyós i lamentable, tant com el pati d'institut al qual ens té acostumats la classe política.

Va ser una intervenció "esqüeta", comme prévu, en la qual vaig tornar-me a embolicar amb el tema del màrqueting, tot i que, per sort, molt breument. I le sacré Josep Cuní va i li dóna la volta sencera a les meves paraules, demanant-me si el que volia dir no era que la societat s'ha tornat frívola "malgrat ella mateixa". Però aquí la tensió ja m'havia vençut, i anava perdent fluïdesa a l'hora d'explicar-me (al capdavall, no vaig dir res de nou després que en Cuní posés un poc de llenya al foc)...

Per això començava dient que em basaria en tot allò que no vaig dir, perquè ara mateix la societat fa molt poques coses "malgrat ella mateixa". Aquesta presumpció d'innocència (passivitat?) em sembla que pot servir només en teoria, o, en el cas que ens ocupa, quan la teoria s'allunya tant de la realitat que se'n desconnecta definitivament.

Ara sí, a tall de conclusió, un bell i tradicional rodolí de comiat: Matins punt sí, matins punt no, i aneu a saber qui té la raó. I si el conte us ha agradat, doneu-lo per ben escoltat.

divendres, de desembre 03, 2010

Els matins de TV "esqüets" (2a part)

Després de l'enraonia de l'altre dia, quedava penjada tota l'argumentació de la progressiva frivolització de la societat. Ens vàrem quedar parlant d'un professor pretesament despòtic sous pretexte de concloure que l'apropament davant d'allò que se'ns presenta com a "enemic" (el qual terme comprendria, naturalment, tota classe de fantasmes), és una decisió fonamentalment positiva en la majoria dels casos.

Les consideracions sobre la meva "esqüeta" intervenció, com a cinquè tertulià, en els matins de TV3, anirien en el sentit de tot allò que no vaig dir. Les coses que no es diuen poden arribar a ser les més importants.

Pocs dies abans de l'assenyalat divendres 19, el tema estrella del dia havia estat la presència en el Polònia dels candidats a la presidència de la Generalitat (els reals, de carn i ossos, sense careta... ospes, costa de dir!). I la reflexió seria la següent: no es discutia, ja, aquesta presumpta frivolització de la campanya? Hi havia qui creia que no s'haurien hagut de presentar en un programa l'objecte del qual era riure's d'ells mateixos (dels seus propis personatges, de les seves persones... insisteixo: costa de dir!).

Jo penso ben diferentment, tot i que de forma complementària: l'equip de Polònia no va demanar als polítics de confondre's mediàticament amb els seus guignols (permeteu-me l'esnobisme)? No estudien els anhels, les frustracions, del poble (altrament anomenat audiència)? I l'estudi d'aquests anhels, delits i frustracions, no hem quedat que en diríem màrqueting? No representa, el programa en qüestió, la veu el poble?

Fins ara tot han estat preguntes més o menys retòriques; però, dit això, i a tall de conclusió d'aquesta 2a part dels Matins: el poble, l'audiència o com en vulguem dir, el que vol és riure. Fer un riure gruixut, com el que provoquen certes formes de comiat, o certes tafaneries i enraonies (fabliaux, habladurías). I des dels mitjans, des de tot allò que tingui a veure amb allò públic, se satisfà aquesta seva demanda. Ara bé, qui tria la presentació que fa més riure? És neutral, aquesta tria? És equiparable, el ridícul al qual se sotmet els diferents polítics? Es tracta només de ridícul?