Un bon forat on ficar l'eina

Fa poc un amic em va donar una perla lingüística, una forma de comiat que vaig trobar que m'agradaria moltíssim de parlar-ne al blog.

Fins ara sempre deia Salut i peles, i inclús vaig arribar a catalanitzar el meu cognom, del tot aragonès, pel sol plaer que el Salut i peles fos de part de l'Aguareles.

Òbviament, també tenim el Salut i força al canut, el qual no vol dir altra cosa que la forma precedent, ja que al canut s'hi ficaven els diners. I dic bé, ficaven.

Arribat el torn de la perla, de fet el principi és ben similar. Diu Salut i feina (de la qual convindríem que, en la majoria dels casos, traiem les peles), i un bon forat on posar l'eina!

És una bona perla, sí senyor, perquè és una forma del tot informal, i a més té aquell punt picant que aporta allò que molta gent troba a faltar en el català: força. En tot cas, quan ho va llegir en una nota damunt del meu escriptori, va esclafir a riure. Un riure gruixut.

Encara més, vet-ho aquí que un altre dia, revisant correus, trobo uns consells del Rodamots, referits precisament al verb ficar:

"El sentit recte del mot 'ficar' al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d'alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill --i funcional-- 'posar'. Cal però preservar el 'ficar' en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l'opció dolenta serà precisament 'posar', que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca."

De fet, l'apunt normatiu és de Rudolf Ortega, a Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte,2 (La Magrana).

A mi, m'agrada moltíssim la crida davant d'aquest fet, que a parer meu pot desnaturalitzar la llengua. El posar rebaixa clarament la força del que diem, diu Rudolf Ortega. I la meva reflexió és la següent:

Renunciarem a la força dels mots per por d'usar-los incorrectament? Per mi la resposta és que no, i, fins i tot acceptant que tan dolent és que fiquem els llibres al prestatge com que ens posem les mans a la butxaca, a mi, això segon m'agrada menys. De fet, no m'agrada gens. Em costa molt de pair la ultracorrecció, la qual és (repeteixo, per mi), la versió més sofisticada de la desnaturalització.