diumenge, d’octubre 03, 2010

La causa de la cosa o la cosa de la causa

La vella distinció entre símptoma i causa real sempre m'ha desvetllat un interès vivíssim. La medicina tradicional, la fórmula del "pastillasso-i-aquí-no-ha-passat-res", s'ocuparia únicament de la manifestació, això és, del símptoma, mentre que tot un seguit de disciplines i teràpies de caire alternatiu anirien més a l'arrel del problema.

Entre les segones, jo diria que s'hi pot comptar des de l'omeopatia, naturopatia, etc, fins a l'osteopatia, la fisioteràpia, la reflexoteràpia, les teràpies bioenergètiques...

Dins el marc de la carrera de Psicologia la distinció era clara i contundent. Hi havia el conductisme i la seva forma més evolucionada (cognitiuconductual) com a formes tradicionals, que s'ocuparien dels símptomes i poca cosa més, i tota la resta d'escoles, Psicoanàlisi, Fenomenologia, Gestalt, atacarien-estudiarien l'arrel (la causa) de l'afectació.

Entre els profes i dins de la Facultat mateix les segones no gaudien de gaire bona publicitat. Però això semblava que als estudiants ens estimulés a cercar més i més entre les "alternatives". Bé, m'incloc entre els estudiants tot i que mai no em va convèncer el discurs d'adoptar-ne unes en detriment de les altres. Veia tot plegat com un exercici reduccionista i perfectament parcial.

De fet, el que menys m'agradava dels nous corrents de pensament (bé, la psicoanàlisi no és gaire nova, que diguem, però sí que quedava al marge del discurs imperant a la uni, de manera que el nombre d'adeptes no parava de créixer), el que veia que no anava ni amb rodes, era el fet que titllessin les altres, les disciplines més clàssiques, de reduccionistes. Tant o més que les alternatives, pensava jo.

Amb el temps, al cap de molt, un amic de la família em va facilitar l'exemple esclaridor que mai ningú no havia esgrimit a la facultat, un argument fulminant a favor d'anar a l'arrel (la causa) del problema: ens va explicar que de jove li feien passar el mal de queixal posant-li una bossa d'aigua cremant damunt la panxa. El segon dolor anul·lava el primer, per més precari que fos el mètode. El símptoma moria, malgrat els efectes secundaris evidents.

En aquells moments, vet-ho aquí que m'ho passava molt malament a causa d'un eczema que em va afectar les mans, i vaig intentar curar-me-les, per prescripció mèdica, amb cortisona. I el símptoma desapareixia, sí, però al cap de massa poc l'eczema reapareixia, més virulent que la vegada anterior.

Aleshores, per consell d'una amiga que estava patint, miraculosament, la mateixa afectació a les mans, vaig deixar de prendre la cortisona i vaig visitar un metge naturalista que a ella li anava tan bé. Va ser la primera experiència amb "lo" alternatiu. El doctor no parava de dir-me que aniríem a l'arrel del problema, que segons ell era el fetge.

Resumint, que em va prohibir de menjar carn de porc, embotits, salses, xocolata, formatge, beure alcohol, cafè, llet... Vaig durar una setmana, amb la dieta, però no vaig deixar de visitar-lo. La veritat és que durant aquella setmana la millora va ser substancial; suposo que per això mateix no vaig deixar de visitar-lo. Em venia vitamines i tal, per a la pell, i un sabó neutre per a la dutxa...

Varen passar un parell de mesos i jo començava a tenir les mans força millor. Això sí, sense posar-m'hi cap mena de producte. "Mucho sol, y caminar cerca del mar", em deia el naturòpata. I aleshores vaig fer una feina que consistia a informar de les normatives de política lingüística a bars i petits restaurants regentats per immigrants. I la cambrera colombiana d'un baret del Poble Sec em va veure les mans i em va dir que era "curandera" i que el que havia de fer era posar-m'hi glicerina.

Jo vaig trucar al naturòpata per comentar-li tot plegat. I esclar, no fos cas que per seguir el consell d'una "curandera" se n'anés tota la feina en orris...

Ell em va dir, amb un to un pèl decebut, "eso no te hará ningún daño... es superficial... pero hombre, de esta forma nos olvidamos de ir al fondo del asunto". Jo vaig optar per anar corrents a la farmàcia, per comprar la senyora glicerina. M'ho havia passat fatal pel tema mans, i a més trobava a faltar de posar-m'hi alguna crema, encara que fos natural :))

Si la causa és interna, vaig pensar, si els nervis hi juguen --òbviament-- un paper decisiu, quin alleujament no em procurarà veure'm les mans una mica millor? Encara que la millora sigui superficial, vull dir.

Cap comentari: