dimarts, d’abril 29, 2008

Bailar con el agua


Torno a tenir els vidres bruts. Els del saló no els he volgut rentar mai perquè trobava que al pis només kurrava jo... És curiós com tothom acostuma a percebre el mateix, hahaha. Quina mandreta que m'agafa només de pensar-hi, però. El professor de dansa contemporània d'un dels dos o tres intents del tot frustrats que he tingut de fer-ne, me'l vaig trobar un temps després i va dir-me que em podia ensenyar a nedar --a nedar bé, esclar :). A la piscina, em deia, tienes que jugar con el agua, acuérdate de lo que hacíamos en clase con el método Alexander, tienes que bailar con el agua. Jo, valga'm Déu, no entenia res de res, ni aleshores ni quan havíem fet dansa... Com es pot pujar la cama des de les abdominals? Jo n'estava ben fart i només feia que demanar instruccions més concretes, telles que "mueve el dedo índice hacia el lado derecho mientras levantas la ceja izquierda. Si lo haces 31 veces aprenderás a volar". Hahahaha, impossible. I el tio només feia que dir-me coses superguais que jo, evidentment, em moria de ganes de fer, però que no entenia!!! Doncs aquest mateix professor va dir-me, un dia en què m'estava a la vora de la piscina i tenia una mandra inhumana de llençar-m'hi, no te lo pienses, si lo piensas no lo harás. Vaig adoptar aquesta frase com aquelles maleïdes i això m'ajuda a, per exemple, tenir els vidres (de l'habitació) nets. Tenir els vidres nets és importantíssim.

dimecres, d’abril 23, 2008

Sant Jordi

Voldria primerament felicitar el Sant Jordi a totes les qui entreu a visitar-me. Violette, Mirielle, Nimue, Joana i Annna. Avec plaisir!! Cadascuna amb les seves coses meravelloses... Aquesta rosa és per a vosaltres, com també ho són els dos apunts que segueixen:
Al tren, avui, mentre que no arribava a Rubí, m'he entretingut a deixar-me anar una mica, i he escrit això, en un full de la llibreteta on apunto tot de coses diverses, La poesia al tren és un divertiment. És el que em marxa i beu endins. És el que vull: punyent, precís... per a goig meu i teu encís (l'he canviada una mica, eh! Que al tren no la vaig poder revisar... :P).
També he pensat que podia transcriure l'sms que li vaig enviar al meu amic Manel, que fa de jardiner. M'agrada l'expressió fer de, sembla que signifiqui que el tema va de broma, com si només fos una actuació més o menys teatral... M'agrada de pensar que tots dos podem. Tu, els arbres i les plantes; jo, els poemes i els versos. Perquè cap paraula ni cap branca no destorbin el batec incessant que els és essència. Perquè esporgant el que és sobrer enfortim allò amb què treballem i alhora ens enfortim!!!
Petons dels bons.

dilluns, d’abril 21, 2008

Frases maleïdes

Diumenge passat, amb la family, a Sant Pol, va ser de conya i alhora vaig adonar-me que la meva vida hauria pogut ser ben diferent si no m'escarrassés a mimetitzar certes frases que adopto per un pur capritx estètic.
Ja he comentat en algun post de la Santa Setmana que sempre que vaig a un restaurant miro de demanar peix. I que ho faig sota la influència d'un bon bretó que va expressar-se en el sentit que tenia el costum de demanar peix als restaurants perquè a casa gairebé no en menjava... I a favor meu puc dir que això no ho porto fins a les últimes conseqüències: si mai pujo al Santuari de Cabrera, per allà el Collsacabra, a Osona, i parem a dinar al resaurant, on només tenen dos menús per escollir i cap d'aquestos no és de peix, doncs no em quedo sense dinar sinó que menjo i arraso amb tota la gana de l'excursió precedent.
Però la meva vida no hauria canviat (només) per deixar de seguir "màximes" culinàries. Resulta que també vaig seguir l'opinió d'algú a qui li semblava molt trist de treballar amb persones grans, pel simple fet que estan al final de la vida i doncs potser no és l'ambient de treball més engrescador. Però, com he dit des d'un bon començament, aquest diumenge vaig adonar-me que segurament --i per què no-- hauria estat una bona branca on enfilar-me en acabar els estudis de Psicologia... La meva cosina gran ha treballat amb avis d'ençà que va acabar la carrera, i ara ja fa de psicòloga en una residència. I a mi, tant que m'agraden els avis...
Ara bé, ara que hi penso, devia ser tot fruit d'una meva resistència al fet de continuar amb la psico... N'estava pròpiament fins als coions. O potser no era tant això com que necessitava fer alguna cosa amb tots els canvis de Toulouse. M'havia transformat i calia que tot plegat prengués una nova forma.
La idea aquesta de seguir capritxosament els criteris d'altri m'atreu fortament, en tout cas. Es podria dir que em defineix, i em temo que, aleshores, estaria entrant en el sempre meravellós món de la paradoxa. Perquè seguir el criteri dels altres implica no tenir-ne de propi, només en aparença. Perquè he triat amb plena llibertat de dixar-me portar pel vent i les marees, i hi ha quandmême en mi una fam de sentit i d'importàncies que m'arrela al món com a poques coses.

diumenge, d’abril 20, 2008

Setmana vista


Aquest és l'Alessandro, el el fill de la meva cosina petita, la que viu a Itàlia. A la meva família som sis cosins i tot --excepte jo-- som dones.

El cap de setmana ha estat ben familiar. Dissabte paella a Granollers i avui a Sant Pol de mar. Sant Pol és molt guapo, com el Vallès i Manresa i... Cada lloc on vaig me n'hi aniria a viure, hahaha.
La setmana es presenta ben farcida, de roses i de llegendes i tot, tot i tot. Aniré a veure la Laia a l'IEC, a veure si encara no ha parit... La city sempre tan guapa per Sant Jordi. Dijous al vespre, a Rubí, recital-concert dels lieder de Winterreise (Viatge d'hivern), de Jaume Cabré, amb conferència del mateix autor. I dissabte, mites i llegendes, amb l'Heribert, a Vilanova. Ah, i dimarts dino amb una excompanya del MNAC i dijous amb la meva ex (Aix). Ara se'm cauen els ulls i potser que plegui veles.
Mis ojos se enredan de sueño (Julio Médem, La ardilla roja)
Bona nit!

dimarts, d’abril 15, 2008

Una mica de Pla

Jo, això, ho trobo una delícia... Només es pot escriure així sota el cel de l'Empordà!

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena d’andròmines perfectament ordenades i ben posades. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

I, més endavant...

Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

Com escriu en Pla, ho trobo impecable, senzillament terrible, monstruós, d'una determinació exquisida i alhora espantosa.

Perquè, i d'això, què se'n pot dir? (Per boca d'un tal Enric Frigola, professor d'idiomes...)

-Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S’ha de produir la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de causar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?» Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç.

Tot i que critica una escriptora, Víctor Català, la qual tampoc no es queda curta, però gens...

El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament.

Bé, doncs, en deixo l'enllaç tot seguit!
http://elquaderngris.cat/blog/

dilluns, d’abril 14, 2008

Fal·lera

Ixò és el que em passa a vegades, tantes vegades... fal·lera.

f Inclinació envers alguna persona o cosa que porta a pensar-hi tothora, a desitjar-la contínuament, a no saber estar-se de freqüentar-la, etc. Té una gran fal·lera per la Maria.

Ja em perdonareu però la definició no és meva, és del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Els noms són a les dones el que el títol al poema; tot s'hi amaga al darrere. A dins. Al rerefons. Deixen entreveure, però, aquella música deliciosa de les carícies a penes traçades. La ressonància dels pous profunds i inabastables.
Jo no hauria triat Maria, ni de bon tros. I ara seria molt més dur, dur de veritat, si no dubtés del nom d'algú de vosaltres (haha!). Però bé, sigui com sigui, els mots em tornen boig. Aquest d'avui, la famosa fal·lera, me'l vaig enviar cap al novembre des del Servei (no confondre amb cervell) i se m'havia quedat enfonsat sota una allau de correus pretèrits. Hores d'ara corregeixo una guia didàctica per a professors-res de secundària; avui l'he acabada, de fet. N'he tret alguns apunts, he après noves paraules i n'he refrescat d'altres (fer-se enllà: apartar-se).
Damunt el meu escriptori suren una munió de paperets escrits a mà, notes per a qui sap quan, potser fins i tot un post. A primer cop d'ull un espectacle teatral al MNAC sobre el mestre de Cabestany, al maig; a tocar d'un gat enutjat que aixeca el llom (GAT NEGRE), del qual tindreu notícies tan aviat com pugui dir-vos-en alguna cosa; sense anar gaire més lluny un refrany de la météo treu el cap: Març ventós i abril plujós treuen maig florit i esplendorós! --de fet volia canviar-ho per Marc Ventós i abril... que és el nom de l'amic protagonista del casament feliç--
i per acabar, la joia de la corona, acotxar. Vaig trobar-lo d'una tendresa difícil de superar. Me'l va ensenyar un excompany de feina i bon amic, que a banda de tot, m'acompanyarà amb la guitarra --si aconseguim posar-nos les piles-- en el projecte aquest de narració d'El gat negre.
Ara cometré un sacrilegi o un pecat o pec-acte molt molt dolent i el faré servir sense ni tan sols haver-lo consultat al sant GDLC. Els diccionaris són el vincle més estret que he sabut establir entre jo i la terra. Són la meva força de gravetat. I ara prou per avui, vaig a acotxar-me.

dimarts, d’abril 08, 2008

Els músculs i l'intel·lecte

Estic vivint un bon moment. La febre del blog la porto d'allò més bé i fixa't que no és que hi escrigui bojament ni desaforada... Però sí de forma contínua. M'agrada això de la continuïtat, per mi té alguna cosa a veure amb la força. És una de les dues proposicions que em vaig fer per a aquest 2008: escriure i nedar.
Me'n recordo que la V. un dia deia que es maquilla --bé, que es posa uns tocs de rouge-- per no semblar invisible. Jo tinc un altre problema, si és que ella en té algun, si és que això meu és un problema o és, en canvi, que el considero com a tal perquè tinc la paraula problema massa a la punta de la llengua... Bé, en tout cas, és el següent: Vaig a nedar, hi vaig gairebé cada matí, perquè així em sento els músculs activats.
Així em sento viu, què coions! D'aquesta manera sóc més conscient de mi mateix, i l'esforç físic em provoca una plàcida sensació de plaer. L'esport és bo tant per al cos com per al cap, i encara: en el meu cas estic segur que és millor per al cap!!
Per al cap, però, també és molt bona una activitat com aquesta, d'escriptura. Em passo el dia jugant i treballant amb mots i doncs la tasca de fer intel·ligible la meva història em permet d'utilitzar-los per a una causa major i més important, potser la més important de totes, la d'explicar-me.

dijous, d’abril 03, 2008

Els teus llavis


Cap de setmana a Montblanc,
la vila de grans muralles.
Flors i colors dels feudals,
dels nobles d’Edat Mitjana.

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

La nit enfosqueix la vall,
de Sant Jordi és la diada.
Vam jugar a fet i amagar,
però trobar no gosàrem.

Lleuger de cos, de cor ingràvid.
Malgrat això, lluny dels teus llavis.

Així ho creia jo, i és clar,
cap il·lusió no ho negava.
Fins que a tu em vaig deslliurar...
Fins que el bes vaig demanar-te.

Que vas dar-me els pitjors desànims,
en dir-te el deler dels teus llavis.

El somni havia acabat,
que les portes em tancaves.
Però anar un poc més enllà,
vet aquí el que em proposava.

Seguiria el consell dels savis,
per tenir a prop els teus llavis.

Foren dos dies i escaig,
passejant per la comarca.
Fins a Poblet vaig menar,
boig per tu, les nostres passes.

Al pare Francesc vaig parlar-li...
de feina, que no dels teus llavis.

Oracions vaig resar als sants,
desitjant mitges rialles .
O altre signe, algun senyal...
Potser Aquells no m’escoltaven.

Mentre miraves els ulls d’altri,
els meus, només per als teus llavis.

Melangia al meu esguard,
dolça és la meva enyorança
del dolor i del mal d’amar...
la dolçor d’amor, que amarga!

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

Vet-ho aquí el primer romanç que he escrit mai a la vida... Me'l va suggerir una vivència emocionant, un desengany amorós. Cal emmarcar-ho tot plegat, però, en el segon curs de Filologia romànica, o millor: en l'assignatura d'Introducció a la literatura medieval, on vaig poder estudiar i conèixer una gran part dels tòpics de què parlen els trobadors.
Tot va començar a la II Setmana medieval de Montblanc, on vaig anar amb uns amics i amigues. A mi me n'agradava una, d'amiga, i va resultar, o almenys això em va semblar a mi, que vam estar tot el cap de setmana discutint-nos com nens --o nenes-- petits. Jo em vaig apressar a treure'n qualque conclusió i no vaig encertar a entendre'n altra cosa que "los que se pelean se desean".
Allò es va convertir en la prova irrefutable --si és que en necessitava alguna-- que la noia en qüestió estava lokita per mi. Aleshores vaig començar una activitat seductora frenètica, que va consistir en l'enviament massiu d'sms. Durant el cap de setmana famós, i mentre passejàvem pels carrers de Montblanc (envoltats de la gent del poble, abillada per a l'ocasió amb vestimentes medievals), la noia havia mencionat que cercava algun trobador que satisfés els seus desitjos més obscurs, en to de conya i tal... Jo només feia que pensar, què coi sabràs tu el que és un trobador!
Arribats a la capital, vaig voler-li ensenyar com es componen els versos, ja que compondre versos era --i és--, en la meva gens humil opinió, el que fa que algú sigui un trobador. Li vaig enviar petits versos que feia rimar amb llavis. Però mai en vaig rebre resposta... Només al cap d'uns quants missatgets, no pas gaires, se'm presentà al mòbil amb un missatge fortament indignat per la insistència --m'estalvio d'escriure paraules malsonants: la malsonància és un pecat-- amb què la demanava. També em deia que estava amb un tio (però mira, vaig pensar, què hi farem!).
La veritat és que la història m'havia calat tan profundament, m'ho havia passat tan i tan bé aquell cap de setmana, que vaig voler definitivament fer-ne un romanç. És de les coses més reeixides i substancioses que he escrit mai. Sóc jo com poques vegades: en estat de gràcia i celebrant el fracàs. Celebrant, per sobre de tot, la bellesa dels teus llavis.

dimecres, d’abril 02, 2008

Santa Setmana, dissabte

Ens vàrem llevar tranquil·lament, cap a les 10, i en Domènec de seguida va voler tornar cap a Figueres. Vaig sortir a passejar una estona pel poble i em vaig trobar la Sara, germana meva, i el seu xicot, el bo del Lluís. El Lluís és fantàstic; fa temps que tinc ganes de dir-li que ja no puc suportar més la gelosia que em desperta la seva nòvia...

Havent dinat el cel es va enterbolir i van caure quatre gotes. De fet van ser unes quantes més perquè vam anar a Girona amb en Roger i no va parar de ploure en tot el camí... Tenia un concert en un restaurant, al costat del monestir de Sant Pere de Galligans. Quins records!! Jo hi havia fet visites per a instituts, és una de les millors feines que he fet mai. Fins i tot diria la millor, però esclar, després de vantar-me que m'agrada tant la feina de profe...

Bé, en qualsevol cas m'hi vaig estar ben poc al restaurant, perquè va arribar l'Elisa per recollir-me i vam anar a sopar a casa una seva amiga, l'Elisabeth. Quina noia més simpàtica... Va fer un arròs al curri immenjable i jo només de tastar-lo, amb tota la confiança del món, no vaig dissimular la cara de dis-gust. Ella ho va entendre a l'instant i es va partir de riure. Segurament, en una altra situació jo hauria reaccionat d'una altra manera. Vull dir que me n'hauria pogut estar, de posar una cara com la que em va venir. Però tot plegat va ser ben hardcore. Els riures grossos, la veu grossa --i preciosa, que també va cantar-- la generositat despreocupada...

En acabar el Sant Sopar vam anar a trobar els concertistes, que tot just estaven a punt d'acabar la sessió. Vam prendre una última cervesa i enfilàrem cap a la N-II, direcció Figueres, jo en el meu cotxer i el Roger i l'Elisa en el seu. Vam anar junts fins al trencant d'on surt la carretera cap a Verges. Allà m'esperava la B, al Mas Pi, que per a aquesta ocasió hauria substituït el saló ple de taules --on dijous a la nit havíem pres els brunyols--per una pista de ball amb música dels anys vuitanta.

Em trobava a la carretera i tot era veure poblets i més poblets, però, d'indicació cap a Verges, cap ni una!! Només al principi d'haver agafat el trencant vaig veure un cartell on figurava aquest nom, i per això la idea d'haver-me passat la població va turmentar-me enormement després d'un cert temps de conduir per la mateixa carretera --un temps que em va semblar llarguíííssim... Pensava en el que m'havia dit la B el mateix dijous de processó, a Verges, quan intentava esbrinar com gravar vídeos amb la meva càmera. La tia ho va fer en dos segons, mentre que jo m'hi havia estat un quart d'hora... (i encara, si hagués aconseguit fer anar ce putain d'appareil!... hahaha) I va ser llavors que em va dir, és que tu no estàs acostumat a aquestes icones.

Dins el cotxe la paraula icona ballava dins el meu cap i no trobava cap altra explicació a tot plegat: no estàs acostumat a conduir per carretera, encara t'has de familiaritzar amb les icones... Pensava i pensava en això i els pobles s'anaven succeint. Ara Cervià de Ter, ara Sant Jordi Desvalls... Déu n'hi do, però Verges no havia d'estar més a prop del trencant??? Pensava que portava mitja hora a la C-31 i l'estat de-desesperació es va fer insofrible i vaig decidir verificar-ho trucant al Roger. Vaig voler-li dir que les indicacions eren cap a Torroella de Montgrí, i que ni paraula de Verges, però amb l'estat d'excitació el que em va sortir va ser que hi estava, a Torroella. Aleshores ell va agafar el mapa i em va dir, doncs te l'has passat, tio! (Allò em va acabar de confirmar, enmig d'una pausa arrauxada de la raó, que no havia sabut llegir les icones del camí...)

Coions de terrassenc, vaig pensar, ja em podrien haver acompanyat fins al poble, que saben que la meva orientació és nul·la sota zero... Però em vaig carregar de paciència i a Gaüses --els d'allà en diuen Guses-- vaig fer la volta i santornem-hi, cap al trencant, cap a la N-II. Hi vaig arribar i ni rastre de Verges, tu. Pueblo fantasma. Segona trucada, i el Roger em va dir, amb tota la calma del món, no t'atabalis --cada segon que passava al volant em semblava llarg com un dia sense pa--, que la mateixa carretera que va cap a Torroella et portarà a Verges; passat Guses trobaràs Colomers i Jafre i, aleshores sí, hi arribaràs. L'odissea acabaria, doncs, feliçment.

dimarts, d’abril 01, 2008

Santa Setmana, divendres

Divendres van penjar el Senyor. Quan érem petits, amb la meva germana dèiem "vostro senyor", cada vegada que l'àvia parlava de "nostro senyor". I rèiem una estona.

Tenia planejat de pujar al Port de la Selva i vaig aconseguir de fer-ho. Hi vaig arribar just abans de dinar, a casa el Roger i l'Elisa. Una parella de bons amics que fa vora un any es van establir allà dalt. Ell és músic i treballa quan pot al museu Dalí de Portlligat. L'Elisa ha fet més o menys de tot aquest any: des de cartera a Llançà fins a fornera a Cadaqués. Són una gent amb qui m'entenc a la perfecció, amb aquell punt foll i encantador que aprecio tant i tant de les persones.

A més va venir un amic d'en Roger, el Donènec, que ara ha triomfat amb el seu grup de rumba. Té aquella mirada dels joves de Figueres... En un curs de correcció tipogràfica hi vaig conèixer una noia preciosa i amb les mateixes celles. Sí, més aviat són les celles, caigudes i espesses, tot i que ulls i altres volen significar una mateixa expressió de mala lluna i mala tramuntana. L'A, la noia del curs, fotia una expressió tan severa que t'hi podies morir, o no, perquè a mi va seduir-me fins al moll dels ossos, i --perdó per l'obvietat-- també era de Figueres. Li ho vaig dir a l'Elisa pel msn: he conegut una noia que m'agrada rabiosament, sento cap a ella una atracció ferotge. Ella em va contestar que que bé, que com se n'alegrava per mi... Per bé que sempre m'ha dit que a mi em convenen les terrassenques, ja que troba que tinc molts de punts en comú amb la gent d'aquesta ciutat. El Roger és terrassenc i --per més inri-- el seu pare és el director del CNL de Rubí-Terrassa, és a dir, que és el meu cap.