dimarts, d’abril 29, 2008

Bailar con el agua


Torno a tenir els vidres bruts. Els del saló no els he volgut rentar mai perquè trobava que al pis només kurrava jo... És curiós com tothom acostuma a percebre el mateix, hahaha. Quina mandreta que m'agafa només de pensar-hi, però. El professor de dansa contemporània d'un dels dos o tres intents del tot frustrats que he tingut de fer-ne, me'l vaig trobar un temps després i va dir-me que em podia ensenyar a nedar --a nedar bé, esclar :). A la piscina, em deia, tienes que jugar con el agua, acuérdate de lo que hacíamos en clase con el método Alexander, tienes que bailar con el agua. Jo, valga'm Déu, no entenia res de res, ni aleshores ni quan havíem fet dansa... Com es pot pujar la cama des de les abdominals? Jo n'estava ben fart i només feia que demanar instruccions més concretes, telles que "mueve el dedo índice hacia el lado derecho mientras levantas la ceja izquierda. Si lo haces 31 veces aprenderás a volar". Hahahaha, impossible. I el tio només feia que dir-me coses superguais que jo, evidentment, em moria de ganes de fer, però que no entenia!!! Doncs aquest mateix professor va dir-me, un dia en què m'estava a la vora de la piscina i tenia una mandra inhumana de llençar-m'hi, no te lo pienses, si lo piensas no lo harás. Vaig adoptar aquesta frase com aquelles maleïdes i això m'ajuda a, per exemple, tenir els vidres (de l'habitació) nets. Tenir els vidres nets és importantíssim.

4 comentaris:

Joana ha dit...

Anem a veure. Si hi ha restriccions d'aigua els haurem de deixar bruts o rentar-los més de tant en tant.
Això sí quan els rentem podrem emmirallar-nos-hi i veurem les coses més clares, o igual de borroses...
Fes un altre intent amb la dansa, home!

Aguarelix ha dit...

Uff, Johana, no sé què dir-te. Ara mateix sóc al Port de la Selva i els vidres són bruts i l'aigua emmiralla el sol... i després seran els estels, perquè sembla que el cel no vulgui tapar-se per més que la sequera faci estralls. Se'm van omplir els coions de paciència i vaig rentar els vidres del saló, però això sí: sense usar ni una gota d'aigua ;)

Mirielle ha dit...

doncs jo tenia una professora de piano que em feia buscar els colors a les notes, a la melodia. O una altra vegada tocar com si tingués urpes de gat, o com si realment m'haguessin tallat els braços i només pogués sentir les mans. Casi em cridava quan deia: però busca els colors, mira de trobar-los! Era un impromptus de Schubert que gràcies a déu vaig acabar tocant amb una mica de dignitat. Però amb això de les frases impossibles del teu professor de piscina a mi em sembla el mateix amb la de piano.
Salut!

Aguarelix ha dit...

La música i els colors: realment sublim! Ho has provat mai amb Winterreise?? En Cabré va basar el seu recull de contes Viatge d'hivern en aquest cicle de lieds del mateix autor. Per cert, no trigaré a parlar-ne; només espero d'assimilar encara que sigui una ínfima part del que va suposar la trobada...
Salut!
PS: quant a això de les urpes de gat, no has desitjat mai que els teus mots esgarrapessin?