dijous, de gener 09, 2014

Una combinació memorable

Per continuar la línia experiencial de les últimes entrades, una cita de Marcel Proust, escriptor francès (1871 - 1922):

El que retrec als diaris és que ens facin prestar atenció cada dia a coses insignificants, mentre que només llegim tres o quatre vegades al llarg de la nostra vida els llibres on hi ha coses essencials.

Hi ha, sortosament, excepcions, com per exemple la portada de La Vanguardia del 24 d'abril de l'any passat, amb la coincidència següent:
El triomf del St. Jordi comparteix plana amb la derrota del Barça a l'Allianz Arena de Munic (4-0), "resultat demolidor contra els nois de la Masia".
A La Contra, una entrevista amb Prashant Kakode, llicenciat en Medicina i Cirurgia, fundador del Centre per a la Salut Integral.



Vaig agafar el full del diari motivat per La Contra, ja que la salut és el meu tema. Però portada i contraportada en fan un, de full, i doncs vaig agrair moltíssim la combinació de notícies que hi apareixien. L' èxit de vendes de 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol, i la foto d'un noi i noia que s'abracen tendrament, ella sostenint una rosa entre els dits de la mà dreta. Una imatge evocadora i suggeridora, i tant que sí. Màrqueting? Esclar, màrqueting saludable (tendència moderna?), que és molt sa creure que hi ha parelles enamorades. Dedicar-li més de mitja portada a l'amor és un luxe, segur, que deu tenir el seu què comercial.




El barça va patir una senyora derrota. "Va caure derrotat amb una duresa excessiva", segons l'enviat especial a Munic. I aquesta experiència de l'esport no la trobo gens sana. Em sembla molt interessant, però, en la mesura que explica com ens situem davant les victòries-derrotes alienes. Com ens les fem nostres, i per consegüent, com vehiculem la nostra frustració-insatisfacció a través d'elles.
El que ens alegra és que guanyi el nostre, la victòria de l'altre (fins i tot contra un tercer) ens fa una ràbia que ens morim. Ens agrada guanyar tant o més que perdi l'altre. Cosa que em sembla d'un fanatisme considerable. Com de més sa no seria que agradés "la victòria"? Empatitzar amb la joia dels jugadors de l'Osasuna quan empaten amb el Barça? Admirar la victòria dels equips, juguin contra qui juguin. Saber perdre i saber guanyar, principalment.

Més o menys fora de lloc, recordo com escoltava les vivències d'un mecànic de cotxes aficionat a les curses. M'estava entusiasmant fins a tal punt que una tercera persona em va preguntar si a mi també m'agradaven tant aquest tipus de coses... No, vaig respondre, ni idea de cotxes, a mi el que m'agrada és que a la gent li agradin coses.


 

Finalment, a La Contra, el metge indi Prashant Kakode ens informa que la llibertat emocional rau en el fet de gaudir de les coses sense posseir-les. Ens alerta, igualment, que per al sistema mèdic la consciència és una cosa massa subtil i invisible, de manera que la ignora. Aconsella observar-se un mateix, sentir-se convidat en el propi cos així com "en aquest món canviant". Des d'aquesta distància, proposa Kakode, van sorgint respostes. També apunta una fórmula "molt senzilla" que fan servir al seu centre: demanar als pacients que cuidin altres pacients, i passar de l'"ajudeu-me" a ajudar els altres. Admet que tots tenim un cantó bo i un altre d'egoista, i ens anima a debilitar aquest darrer. Diu que és la confusió la que ens torna egoistes, que una mica de claredat ens ajuda a trobar el següent interruptor.

El post de les causes perdudes


Mas una vez que fue separada la naturaleza humana en dos, añorando cada parte su propia mitad, se reunía con ella. Se rodeaban con sus brazos, se enlazaban entre sí, deseosos de unirse de nuevo en una sola naturaleza.
Platón, El Baquete                        


Els errors ens haurien d'ajudar a créixer, serien un bon espai d'aprenentatge. Aprendre del món i de nosaltres mateixos, s'entén. Aprendre de l'error progressivament, redreçant els passos fins a arribar a aprendre. Si bé cada error farà ferida, aquestes guariran igualment al cap del camí. Moltes ferides es deuran curar, també, parlant-ne amb col•legues, fent sexe, menjant i bebent, festejant, evadint-se de qualsevol manera... És a dir, que no caldria arribar al final del procés per guarir-nos de les ferides.

D'altra banda, avui dia hi ha una pila de causes per les quals val la pena lluitar. De fet qualsevol causa és vàlida, i més si busca la Justícia, la Llibertat, els Drets més diversos... Totes amb el benentès que prioritzen el respecte amb majúscules... Que potser no tenim dret a un habitatge digne? A un habitatge? No hauríem de poder decidir sobre qüestions tan importants com l'abort? Tenim alguna capacitat de decisió? Una qüestió que em toca de prop és la dels rols de gènere, masculí i femení, femení i masculí. M'apunto, sobretot, a una reivindicació: el dret de l'home a no ser l'estereotip d'home. De ser sensible i rialler i d'emocionar-se, de tocar altres homes, sense necessitat de ser homosexual. De ser feble, vulnerable i el que sigui! Un company de pis estava malalt i li vaig proposar de fer-li sessió de reflexologia podal. La seva resposta: “es que nunca me han tocado los pies”. Costa un munt de trobar guinea pigs masculins per a les pràctiques de reflexo... És pràcticament impossible!

Sigui com sigui, crec que tenir ideals, seguir alguna causa, ajuda a superar els errors (les ferides) tant com els col•legues, el sexe, el menjar i el beure, i com la festa. I a més, si no lluites sola, la resta de “factors evasius” vindrien amb el pack. Un gran matís és que els ideals són a priori formes molt més elevades. Ara caic fàcilment en el parany de creure que TOT a la vida es fa per evasió dels errors. Per defensar-se del dolor, s'entén. El fet de viure (i de lluitar!) en comunitat, aquest sentiment de pertinença tindria el mateix sentit de defensa... És en comunitat que construïm la nostra identitat. Només em sembla una llàstima que el procés de construcció impliqui la negació de l'altre (allò contra el que lluitem o allò de què ens evadim). Em sembla una llàstima i em sembla molt humà. Diria que TOTS els problemes deriven d'aquest fet fonamental (he tornat a caure feliçment en el parany): en soledat o en comunitat, ens fem per oposició.

No sóc capaç, però, de mostrar per què intueixo que aquest fet ja és un error, i encara més: que és la font de TOT error. Potser si a l'escola féssim més expressió corporal i artística, si els nens poguéssim plorar, si les nenes parlessin a cops de puny, si el llenguatge (qualsevol) no fos interpretable, si els homes-homes poguéssim parir... Tampoc llegint tota mena de literatura budista, segurament, no ens arribaríem a convèncer que “jo” no és res, com tampoc no és res “nosaltres”. Hi ha un “nosaltres” que lluita per una causa, i n'hi ha molts d'altres que lluiten per altres causes (això si no és que cadascú, per separat, lluita per la seva; això si no sobrevius parlant, bebent, menjant, dormint, fent sexe, festejant...). TOTES causes legítimes, per descomptat, i HUMANES, i fins i tot justes amb majúscules. Però al capdavall em fa l'efecte que el secret no té a veure amb la causa ni amb la lluita sinó que forma part del mateix error, que alhora en seria la solució: la percepció, la creença, l'evidència, tan arrelades i condicionades des de fa milers d'anys... Aviat és dit! El secret som TOTS, és l'home i és la dona, és el gènere humà. I aquest en seria el límit pel que fa a aprenentatge: és incapaç de superar l'egoisme, i per això ensopega tantes vegades amb el mateix error.

dimecres, de gener 08, 2014

Última coincidència de l'any

L'última casualitat de l'any, l'últiima coincidència ha fet la volta al món per poder-se mostrar. La N i jo vam coincidir al 68 de la Rbla. del Raval; la vaig veure en el pis de dalt, de baix estant, i no m'ho podia creure... Bien! Aleshores va iniciar el descens i jo que trio la millor posició de l'escala per saltar-li a sobre amb crits d'alegria. Feia uns 13 anys que ni flowers l'un de l'altre. De fet, el setembre de 1999 ens n'hauríem anat junts a Toulouse amb l'Erasmus si no s'hagués quedat amb el nòvio a Barcelona... I continuen junts! Ara, però, a Sydney, Austràlia. Han estat aquí per Nadal, i tant de bo siguem sempre més amics.


Fa com uns dos mesos feia endreça de llibretes a l'habitació, quan hi vaig trobar la joia de la corona: la que vaig emplenar el juliol de 1998 durant l'Interrail per Anglaterra. Vaig estar-hi un mes, i m'hi van passar una sèrie de coses molt guais, aventures, embolics amb desconegudes, i també vaig començar a creure en Déu.

En aquesta llibreta hi escrivia sense parar. Hi plasmava cada petita conversa amb un vianant, cada coneixença que feia en un alberg, cada reflexió que em venia al cap, cada impressió d'aquell context canviant per terres britàniques i escoceses. Va ser un molt bon company de viatge.

 

Doncs al primer full de la llibreta hi vaig escriure una sèrie d'adreces per enviar postals... I quina no seria la meva sorpresa quan hi descobreixo, ara fa uns dos mesos (mentre feia endreça de llibretes...), l'adreça de la N! Perquè no en sabia res, abans, llevat del sobrenom, que ja m'imaginava que "nani" no era el nom de veritat... i del cognom, encara en sabia menys. Recordo que havia intentat cercar-la a la plana web de l'Ajuntament d'Esparraguera, on vivia durant la carrera. Total, que fa dos mesos li escric a l'adreça que jo en tenia l'any 98, i restulta que entremig hi ha hagut canvi d'habitatge, i em responen dient-me que no saben res dels antics propietaris.

Aix, volia trobar-la com fos! M'hauria encantat parlar-hi de nou... La N havia estat algú important per a mi, una autèntica amiga, potser la primera. Abans de la Universitat el gènere femení havia estat idealitzat completament, i allunyat, per aquest fet elemental. Recordo que a la carrera, amb un 70% de noies, va ser la primera vegada que em vaig sorprendre pensant que una tia m'havia fotut un moc senzillament perquè era gilipolles (i no perquè jo l'hagués cagat o en tingués la culpa, etc.). Teràpia de xoc? Maybe... La N diu que em recorda pel·liculero :-)