diumenge, d’octubre 28, 2007

Happy pills contra el mal de cor

Contra les claus que es perden soles.
Em vaig trobar l'altre dia, a la moto, aquesta enganxina. Una enganxina on hi deia això. Amb, a sota, una creu rosa igual que la Creu Roja. Em va semblar una broma del destí. Una d'aquelles bromes pesades del destí. Però em va fer somriure, per sort, perquè tot i ser pesada va provocar-me l'alleujament d'adonar-me que no es tractava d'una multa ni cap altra sanció. Encara no sé de què es tractava, à vrai dire. En tot cas, el nom em va semblar "cachondo" (happy pills). Això em va tenir content un bon moment.
De fet aquestes dues setmanes he anat saltant d'alegria en alegria molt seguidament. La primera setmana perquè me la vaig passar escrivint el meu discurs per al casament del Marc. I la segona perquè me l'he passada ressacós de l'èxit que van tenir l'actuació i el text. Sobretot el text.
I, ben mirat, això de happy pills pot molt bé ser una campanya publicitària de qualsevol cosa. La qual cosa em connecta (mitjançant aquesta xarxa connectiva que em traspassa l'ànima) amb una campanya de l'ajuntament que --i per això vaig alegrar-me també una bona estona-- s'anuncia de la manera que vet aquí: Tinc tan bona salut que el cor només me'l pot trencar l'alba.
Així doncs, no m'atreviré a dir que tinc GAIRE bona salut perquè --j'en suis persuadé-- si no fos per desoris com ara les happy pills (contra les claus que es perden soles) a hores d'ara el meu cor ja feia malves.

dimecres, d’octubre 17, 2007

Encara Fabre

Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m’omple.
Només l’anhel d’infinit
i el vent, per les quatre portes...

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917)



Estava buscant al diccionari de l'Enciclopèdia el significat d'anhel i doncs m'he adonat que era tot just el que em pensava: desig vehement. Amb aquestes mateixes paraules. Ho devia haver buscat alguna altra vegada. Si no, no m'ho explico.

A banda del mot el poema m'agrada. Vull dir que a banda d'anelhar (és a dir, de desitjar vehementment) l'infinit. Aquesta idea em deprimeix més que no pas divertir-me. Perquè em sembla un mot molt pesat, aquest infinit. Les quatre portes no les entenc, és clar, però el poema em transmet un no sé què gegantí que m'agrada força.

divendres, d’octubre 12, 2007

Professor de llengües.

Des de l'agost que no escrivia... Notava que em faltava alguna cosa i no encertava a trobar què era! Ja us ho havia dit, oi, que treballava de korrektor de kapellans? Segur que sí, en guardo un molt bon record. Els kapellans són bona gent i creuen en el que fan.
Ara he trobat una altra feina que està molt bé: profe de català per a adults. Feia tres anys que mirava de treballar d'això, tu. Vaig fer el nivell D mentre treballava al MNAC i en acabar-lo, i en arribar el setembre, vaig agafar l'atur per poder treure'm el K sense haver de kurrar. Això va ser el curs passat. Un curs duríííssim, la veritat. Una kanya com mai a la vida no m'havia donat. Fins i tot sentiments radikals d'inutilitat, d'ineptitud.
Fa unes setmanes, en el context d'unes jornades sobre l'ensenyament de llengua catalana a no catalanoparlants, vaig assabentar-me del fet que aquest any sí que havien fet el curs de Postgrau de català per a adults, dins el departament de formació del professorat de la UB. Valga'm Déu, aquest hauria estat doncs tot un altre any si per comptes d'estudiar el maleït curs de Korrecció hagués estudiat l'altre postgrau... Altra vegada la mala sort va voler fer-me la traveta: no és que no hi truqués interessant-me per l'esmentat postgrau, no, el que va passar és que els vaig trucar i em van dir que aquest curs (2006-2007) no el farien.
Bé, doncs, el cas és que per fi faig de professor al CPNL, que per fi sóc un tècnic del Concorci per a la Normalització Lingüística. Per fi treballo amb la matèria prima que aprecio més del món mundial: les lletres. Els mots. Les oracions. Les funcions sintàctiques. La comunicació.
I la primera intuïció que vaig tenir respecte d'aquesta professió va ser a la tan recorreguda pel·lícula El lado oscuro del corazón, on a banda de poetes hi apareix un bon vivant francès que, davant la pregunta que obsessiona el poeta-protagonista durant tota la pel·li (pregunta que li fa la Mort, personificada en una dona vestida de negre que vol convence'l que la poesia no és realment un ofici), "¿Qué sos, vos?", respon (amb un inconfusible accent gabatxo) "Yo soy profesor de lenguas". Recordo que en sentir-ho m'imaginava dient-li a la meva mare, vull ser professor de llengües.