Cada cop és més a prop

Recordo un curs de poesia representada, on una de les companyes va treballar un poema d'en Martí i Pol. Aquest poema és un cop de vent, començava. Després l'he volgut fer meu, i m'he imaginat poemes com un cop de puny... I certament trobo que s'escauen millor els punys en una ciutat com Barcelona. Suposo, doncs, que depèn molt del lloc on visquis!
Per exemple, en Martí i Pol, a Roda de Ter, devia sentir molt més la força del vent que no la dels punys. I això deixant de banda que fan més dur i més guerrer... Ell ja en devia tenir prou amb el vent, vet-ho aquí.
Doncs bé, el cas és que fa temps que fantasiejo de marxar d'aquesta ciutat, i ara aquest detall dels cops fa que tot plegat prengui un aire (que no vent) ben pouètic. Amb el benentès que la poesia lluny d'aquí no seria forçosament un pou ;). I si no, com és la poesia per altres contrades?? Tinc pensat d'anar a Manresa, a Sant Pol de Mar, a Sant Celoni, al Garraf... Cada lloc on aterro m'agrada per anar-hi a viure!
Què deixaria a la capital i què me n'enduria?? Una motxilla plena de llibres, la possibilitat de tenir un hortet, d'aprendre el nom de les flors i els ocells... De petit, quan encara no tenia raqueta, ja al·lucinava dient el nom de les coses. La meva mare diu que em tornava literalment boig quan veia una pilota i l'anomenava: "és a tennis!" "és a fúmbol!". Jajaja, és un plaer que tenen els nens petits, esclar, i que a mi no m'ha abandonat. Ara no és per anomenar pilotes, però ;)
Doncs m'he quedat sense un curs de poesia que pensava fer a la UAB la tercera setmana de juliol... Hauré de trobar altres divertiments!

Experimentant...

Els ganivets, com el desesper

i les espines,

com el got

que no arriba a mig buit

i a l'espill,

el vell rostre de nou...

Al pit ja no m'hi queda espai

per a més inferns.

Vaja, espero que ningú no s'ho prengui gaire seriosament... Oh, no voldria que fos massa desagradable de llegir!! He aprofitat ara que la majoria sous de vacances :P La veritat és que m'he quedat descansadíssim escrivint-ho. Ja sé que són cabòries, però. Ho vull anar millorant. Si bé em sembla que tot plegat és matèria narrativa, això és, substància; que sóc jo, o part de mi. També m'agrada pensar que hi pot haver una evolució, la idea del progrés m'atreu fortament. Llàstima que no tingui gaire paciència!!

De petit volia ser el primer des del primer dia. Els meus pares em recorden que quan vaig estrenar la raqueta de tennis, vaig tornar a casa dient que feia "el saque del Mc Enroe". Allò els feia molta gràcia, esclar, però a mi m'ha frustrat tota la vida de no "sacar com el Mc Enroe". hahahaha, és conya, però no deixa de ser molt significatiu que em passés això de tan petit...

És molt significativa la frustració per la distància insalvable del desig. Benhaurat aquell qui desitja el que té/és! (Si és que algú és/té res, esclar...) Ara que, ben mirat, potser es tracta de simplificar i de llegir molt; clar que també hi ha qui diu que és la més pura necessitat allò que fa emergir la literatura. Que si es pogués fer d'una altra manera, no tindria gaire sentit això d'expressar-se mitjançant la pàgina. Sense entrar en consideracions del que és literatura, ara no.

Bé, espero que ningú trobi aquest pou massa profund i, sobretot, que ningú es molesti per la confiança ;))

De vell nou

Doncs deu ser així que tot comença,

amb un poc del darrer tast als llavis,

i a la retina el color de la mar,

i al carrer

el quitrà amarat de plors i pluja.

I dic que comença quan potser hauria de dir que acaba, perquè se't mor la mare, sense avisar, sense ni una mala malaltia, com li va passar diumenge al bo d'en Lluís, amic estimat.

Poètica o fonètica, en què quedem?

Un temps per a la poesia, la poesia vinguda amb el vent. Arribada en avió a la finestra de casa meu, la que de vegades me'n descuido i es lleva un pèl bruta...
D'acord, la finestra, ella pròpiament, potser no, potser fóra millor dir que va arribar "a l'ampit", tot i que dir ampit no sembla gaire oportú llevat que no parlis de la casa on es refugia la Rínxols d'or... Doncs bé, en aquest punt exacte vaig trobar ahir un avionet de paper amb tota la santa taula fonètica del català. Sí, sí, la mateixa. Amb els punts d'articulació a les ordenades i els modes d'articulació a les abscisses.
La poesia dels sons em picava d'aquesta manera a les portes de la inspiració i em feia recordar tantes altres ocasions en què la fonètica ha estat en el punt de mira. Com quan vaig relacionar-me amb la B i pensava en la P i trobava que una diferència substancial entre totes dues consistia en la sordesa de la segona. De fet es podria dir que l'únic que feia imperfecta la P era la seva suprema incapacitat de suportar-me... Més tard amb la B, la qual si no tenia tants de llavis era igualment bilabial, sonava millor, i a més vam tenir una primera fricció que no s'hauria sospitat mai ni en el violon-cel. Es podria afirmar amb tota rotunditat que en acotxar-nos ens vam quedar ben africats.
Llàstima que, passat el temps, superior en el cas de P que no pas el de B (tot i que no va estar, tampoc, gens malament), totes dues van cloure els seus respectius òrgans fonadors i auriculars a les meves súpliques pseudoenamoradisses... I potser tot plegat perquè eren oclusives???

Petició

Aquest matí m'he despertat que plovia i, immòbil i cobert de llençols, m'he abandonat a la melancolia, la qual és un plaer enorme quan no se't menja tot el que ets a bocins i a trossos més grans. He pensat un poema que començaria Quan em desperto. I ara era a punt d'anar a dormir però m'he dit, deixa algun post, home, prova amb allò que se t'ha acudit en despertar:

El silenci és angoixant en despertar...

Perquè desitjo un poc de so i

sentir que em parla i m'és calor.

Perquè demano la força del bes i

una carícia que m'esborri les absències.

Perquè reclamo el món sencer i

el més proper

sense gaires esperances

de trobar cap veu on escoltar-me.

És bastant trist, inconnex (se m'haurà enganxat de tu, Mirielle? hahaha), improvisat, de la ploma al teclat...
Oi que és trist??!!
Buona notte.

Sant Jordi

Voldria primerament felicitar el Sant Jordi a totes les qui entreu a visitar-me. Violette, Mirielle, Nimue, Joana i Annna. Avec plaisir!! Cadascuna amb les seves coses meravelloses... Aquesta rosa és per a vosaltres, com també ho són els dos apunts que segueixen:
Al tren, avui, mentre que no arribava a Rubí, m'he entretingut a deixar-me anar una mica, i he escrit això, en un full de la llibreteta on apunto tot de coses diverses, La poesia al tren és un divertiment. És el que em marxa i beu endins. És el que vull: punyent, precís... per a goig meu i teu encís (l'he canviada una mica, eh! Que al tren no la vaig poder revisar... :P).
També he pensat que podia transcriure l'sms que li vaig enviar al meu amic Manel, que fa de jardiner. M'agrada l'expressió fer de, sembla que signifiqui que el tema va de broma, com si només fos una actuació més o menys teatral... M'agrada de pensar que tots dos podem. Tu, els arbres i les plantes; jo, els poemes i els versos. Perquè cap paraula ni cap branca no destorbin el batec incessant que els és essència. Perquè esporgant el que és sobrer enfortim allò amb què treballem i alhora ens enfortim!!!
Petons dels bons.

Els teus llavis

Cap de setmana a Montblanc,
la vila de grans muralles.
Flors i colors dels feudals,
dels nobles d’Edat Mitjana.

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

La nit enfosqueix la vall,
de Sant Jordi és la diada.
Vam jugar a fet i amagar,
però trobar no gosàrem.

Lleuger de cos, de cor ingràvid.
Malgrat això, lluny dels teus llavis.

Així ho creia jo, i és clar,
cap il·lusió no ho negava.
Fins que a tu em vaig deslliurar...
Fins que el bes vaig demanar-te.

Que vas dar-me els pitjors desànims,
en dir-te el deler dels teus llavis.

El somni havia acabat,
que les portes em tancaves.
Però anar un poc més enllà,
vet aquí el que em proposava.

Seguiria el consell dels savis,
per tenir a prop els teus llavis.

Foren dos dies i escaig,
passejant per la comarca.
Fins a Poblet vaig menar,
boig per tu, les nostres passes.

Al pare Francesc vaig parlar-li...
de feina, que no dels teus llavis.

Oracions vaig resar als sants,
desitjant mitges rialles .
O altre signe, algun senyal...
Potser Aquells no m’escoltaven.

Mentre miraves els ulls d’altri,
els meus, només per als teus llavis.

Melangia al meu esguard,
dolça és la meva enyorança
del dolor i del mal d’amar...
la dolçor d’amor, que amarga!

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

Vet-ho aquí el primer romanç que he escrit mai a la vida... Me'l va suggerir una vivència emocionant, un desengany amorós. Cal emmarcar-ho tot plegat, però, en el segon curs de Filologia romànica, o millor: en l'assignatura d'Introducció a la literatura medieval, on vaig poder estudiar i conèixer una gran part dels tòpics de què parlen els trobadors.

Tot va començar a la II Setmana medieval de Montblanc, on vaig anar amb uns amics i amigues. A mi me n'agradava una, d'amiga, i va resultar, o almenys això em va semblar a mi, que vam estar tot el cap de setmana discutint-nos com nens --o nenes-- petits. Jo em vaig apressar a treure'n qualque conclusió i no vaig encertar a entendre'n altra cosa que "los que se pelean se desean".

Allò es va convertir en la prova irrefutable --si és que en necessitava alguna-- que la noia en qüestió estava lokita per mi. Aleshores vaig començar una activitat seductora frenètica, que va consistir en l'enviament massiu d'sms. Durant el cap de setmana famós, i mentre passejàvem pels carrers de Montblanc (envoltats de la gent del poble, abillada per a l'ocasió amb vestimentes medievals), la noia havia mencionat que cercava algun trobador que satisfés els seus desitjos més obscurs, en to de conya i tal... Jo només feia que pensar, què coi sabràs tu el que és un trobador!

Arribats a la capital, vaig voler-li ensenyar com es componen els versos, ja que compondre versos era --i és--, en la meva gens humil opinió, el que fa que algú sigui un trobador. Li vaig enviar petits versos que feia rimar amb llavis. Però mai en vaig rebre resposta... Només al cap d'uns quants missatgets, no pas gaires, se'm presentà al mòbil amb un missatge fortament indignat per la insistència --m'estalvio d'escriure paraules malsonants: la malsonància és un pecat-- amb què la demanava. També em deia que estava amb un tio (però mira, vaig pensar, què hi farem!).

La veritat és que la història m'havia calat tan profundament, m'ho havia passat tan i tan bé aquell cap de setmana, que vaig voler definitivament fer-ne un romanç. És de les coses més reeixides i substancioses que he escrit mai. Sóc jo com poques vegades: en estat de gràcia i celebrant el fracàs. Celebrant, per sobre de tot, la bellesa dels teus llavis.

Repas amoureux

Aquestes són les primeres paraules que vaig encertar d'escriure en francès pel que fa a l'amor carnal. L'Emmanuelle me les va desvetllar; o millor: la primera topada que hi vaig tenir... Si a la vida s'aprèn a cops jo hauria de ser el més savi dels savis!
Una cosa que aprecio molt d'aquest text és l'evolució a què l'he sotmès: va començar sent una carta (sí, sí, una carta postal!) d'amor amb ple de referències a la noia concreta que és l'Emmanuelle i al pobre coneixement que en vaig poder fer després de passar una nit junts, sota els llençols. La seva reacció després de llegir-la va ser l'enuig, perquè em va dir que s'havia sentit nua davant mi... (Allò va excitar força les meves pretensions literàries, no cal dir!) De mica en mica, i forçadament --ni se m'acudiria negar-ho--, em vaig anar allunyant de la noia en qüestió.
Fins al punt que va arribar el setembre i el meu retorn a Barcelona es va fer inevitable. I en esser a casa de seguida vaig esporgar de l'antiga epístola fogosa tot element que es referís explícitament a la francesa. El vaig embellir, segons crec.
I fins ara sempre he estat convençut que ja en el moment d'escriure la primera versió, aquesta no era "essencialment" per a la Manu --amb el benentès, però, que cercava inexcusablement d'excitar-la--, sinó per a alguna dona amagada dins el meu caperró i feta de tot allò que representa per mi la feminitat amb majúscules. Escrivia per a la dona, com per a la dona és el resultat final, que vet aquí:

Manger tes mains , tes pieds, manger tes hanches. Croquer la faim, manger d’amour, même ce qui reste dans ton assiètte. Manger, remanger et remanger encore.
Te manger du matin jusqu’à la nuit, de l’apéritif jusqu’au dessert... ta bouche, tes oreilles, ton nez: tout avaler!
Parcourrir ton corps de mes lèvres. Mourir de plaisir en plein extase des goûts et des couleurs.
Capricieux, ouvrir le chemin qui mène à ton coeur juste pour le goûter.
Bouffer tes mots, les pêcher dans l’océan comme s’ils étaient des poissons.
Boire tes larmes, quand elles se laisseront glisser de leur rondeur, de celle de tes joues, au plus profond des vagues salantes.
Grignoter ta douceur, ta sympathie... mais aussi tes fesses et ta belle poitrine.
Enfin, bref, au bout du compte et comme conclusion, te consommer sera la solution.
Bon appétit.

Hi ha un petit detall del poema que encara em recorda enormement les circumstàncies en què la vaig conèixer. Va ser en un sopar, en un restaurant de la Ville rose. Com a bona francesa (el tòpic és indefugible), va interessar-se per mi així que va conèixer la meva nacionalitat --estudiava espanyol com a segona llengua estrangera-- i s'ho va fer venir bé per asseure's al meu costat.
Jo menjava més o menys desmesuradament, com la majoria de vegades que menjo en un restaurant, i no vaig estar-me ni de demanar-li (això sí, très très gentillement) si no voldria acabar-se el menjar que s'havia deixat arraconat al seu plat. De manera que vaig acabar-me menjant una part --les restes-- del que ella s'havia demanat. Ja mentre ho estava fent --i la cosa va durar, perquè va ser un dels trets més significatius a partir dels quals vaig recrear finalment l'escena en el poema--, ho vaig considerar una acció tan vil i antiromàntica que tot jo era com una fulla tremolant d'excitació triomfalista.

M'agrada, doncs, aquest recorregut: el que va d'una dona fins a la dona. L'intuïció més primigènia, malgré tout, em diu que, en el meu cas com a mínim, a aquesta segona és a qui van dirigits des d'un bon principi els textos quan són més reeixits, més elevats. Es podria dir que la carn i els ossos i, si ho voleu, la gràcia i la bellesa d'algú no són sinó la porta d'entrada a alguna cosa més que no he encertat encara d'escatir.
Ara bé, vol un molt de gust pel risc --o d'afany literari, que també podria ser--, de dir-li a la teva parella que "en realitat" no era per a ella que ho escrivies...

Chez Perversion

14 juillet, 2001

On cherche la côte.
La mer est calme; pas complètement, mais assez.
Puis les enfants dorment. Ils font des reves de marins,
de trésors cachés et de princesses captives.
Eh oui, le soleil a brulé de toute notre vie.
Quelques fois on est resté dans la pénombre, pourtant.
Finalement la côte sortira à notre rencontre.
Des pierres géantes nous souhaiteront le bonsoir.
C'est sûre et certain! Comme la nuit qui avance.

Francesca o la gènesi de la poesia.

Cal una predisposició de l'ànim determinada per a la poesia? Pots estar fet un nyap i escriure res que enganxi i desvetlli complicitats? A Toulouse hi vaig conèixer una noia que em va fer fer poesia. Fins i tot en italià. Sense tenir-ne gaire idea. I tot per la lluïssor de la llum als seus ulls... Perquè cada cop que parlàvem (les yeux dans les yeux) semblava que plorés!!! Jo no m'ho acabava de creure: era petita petita i dolcíssima criatura, que em deia "piccolo Isacco", "il mio piccolo Isacco".
Jo volia fer alguna cosa amb aquella brillantor que li venia als ulls en quedar-nos mirant l'un a l'altre. De seguida vaig tenir la pensada d'assimilar aquelles refulgències a les de la llum de la lluna reflectida sobre el mar. Era una imatge que sempre m'havia corprès, i ara el ulls de la Francesca em corprenien.
Així, doncs, després d'unes quantes recomanacions i bons consells dels companys italians de la residència, la situació va acabar sent la següent: Nei tuoi occhi ho visto la luce tremare, come la luna e le stelle sul mare.

Encara Fabre

Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m’omple.
Només l’anhel d’infinit
i el vent, per les quatre portes...

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917)



Estava buscant al diccionari de l'Enciclopèdia el significat d'anhel i doncs m'he adonat que era tot just el que em pensava: desig vehement. Amb aquestes mateixes paraules. Ho devia haver buscat alguna altra vegada. Si no, no m'ho explico.

A banda del mot el poema m'agrada. Vull dir que a banda d'anelhar (és a dir, de desitjar vehementment) l'infinit. Aquesta idea em deprimeix més que no pas divertir-me. Perquè em sembla un mot molt pesat, aquest infinit. Les quatre portes no les entenc, és clar, però el poema em transmet un no sé què gegantí que m'agrada força.

El lado oscuro

Yeah! Dissabte passat vaig anar a una concentració de Harley Davidsons. Bé, de fet anava al concert d'uns col·legues, però resulta que el concert era a Calafell, en una d'aquestes concentracions. Va ser tot un festival, ple de personatges i penya superautèntica. Amb passió pel món de les motos. Passió de veritat, d'aquelles que defineixen un estil de vida. I veure'ls tots junts bevent cervesa i escoltant la música heavy dels concerts... doncs això, que em va agradar molt.

També va haver-hi streaptease femení i masculí, i concurs de "miss camiseta mojada". I veies allà tots els motards ben contents d'ajuntar-se com nens que tornen a casa després d'un llarg viatge a casa d'uns parents que viuen a l'estranger. Clar que a la imatge hi hauríeu d'incloure uns quants milers de litres de cervesa i les caçadores de cuir i els tatuatges i els fronts calbs i les grenyes cobrint els clatells de tot quisqui!!

L'Agnés i el seu grup, com sempre, formidables. Tota una descàrrega d'electricitat, amb influències dels Motorhead (no és que hi entengui, és que en van fer una versió :P). Tenen una web que es diu http://www.lilithrock.com/.

Encara me'n recordo, ara fa deu anys, quan vam anar amb l'Agnés a veure El lado oscuro del corazón, al Verdi. Era la meva primera vegada. La primera vegada que sentia això, d'Oliverio Girondo:

"Me importa un pito que las mujeres tengan los pechos como magnolias o como pasas de higo. Un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisiaco, o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportar una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias.
Pero eso sí -y en esto soy irreductible- no les perdono, que no sepan volar. Si no saben volar pierden el tiempo conmigo".

Va ser pròpiament un xoc. En francès diria que em va "bouleverser", però entretant m'he recordat que en català d'això en diem "trasbalsar". Amb el temps i uns molts visionats més, em vaig pensar que allò que deien a la pel·li també podia dir-ho jo, que no era tan difícil... I així va ser que vaig començar a fer (intents de) poesia. Al capdavall, només hi surten poemes de Benedetti i de Girondo: res de l'altre món.

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.



Vet aquí un poemot de Josep Palau i Fabre que m'ha enviat una col·lega que vaig conèixer fa poc en un recital de poesia. Es diu Àngels Gregori i és poeta. Va ser molt bo el dia que ens vam conèixer, pq jo anava a veure una conferència sobre poesia a la Bonne Maison i vaig demanar a una de les bibliotecàries, asseguda rere el taulell, de què aniria exactament l'acte (Això és molt típic de mi: anar als llocs sense saber què s'hi fa; només pel plaer de tenir temps per a dedicar a alguna cosa que em tregui de la mandrosa rutina de les bromes i caboires.) Doncs bé, la qüestió és que la persona que em va respondre va ser la mateixa noia que venia a fer la conferència, que s'estava allà al costat esperant que li donessin instruccions. De seguida em va dir: "Ep, però tu no estàs amb mi a la classe d'en Besa?" Així va ser que vam saber que feia tres mesos que érem companys de classe.

El recital em va agradar, em va agradar molt. Sobretot, perquè vaig adonar-me que no hi entenc gaire, de poesia. Vull dir que se'm passaven massa coses, que no n'arribava a copsar el sentit. És prou evident que això és el més normal que pot succeir-li a un no-lector de poesia. Del tot cec i indefens davant de l'allau d'imatges i de densitats conceptuals. Va ser sobretot això el que em va fer perdre una mica molt. El que em va fer sentir ignorant davant el mitjà. Grans acumulacions de mots plenes a vessar de sentit. Fins al capdamunt i més enllà. Un tret comú a tots els poemes que varen ser recitats.

Què vol dir "jo em donaria per un bes que besés i del besat em desbesés"? Oh, si vos plau, necessito saber-ho. Tinc l'acudit que si arribo a esbrinar-ho jo també --fins i tot jo-- podré escriure aquesta mena de poesia.