dilluns, d’octubre 12, 2015

El Regne Unit i els estels


De vegades sembla que tot encaixi. L'Univers se'ns apareix com un trencaclosques on cada peça ocupa el seu lloc exacte. Fins i tot, les peces encaixen tan bé les unes amb les altres que només veus el quadre i la figura del conjunt, sense parar esment en els components.

Un exemple, aquest estiu, a l'hora de tornar a casa des de Bristol. Vaig coincidir-hi – a l'aeroport – amb una amiga de Barcelona, una noia amb qui vaig treballar el 2004 al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona en el marc del Fòrum de les Cultures. Després vam coincidir al MNAC, ella dins l'equip d'educació i jo com a informador de sala. Després ens hem anat trobant pel barri, sense arribar a quedar mai, de vegades la gent te la trobes i això, que te la vas trobant.

Pel 2004 jo sabia que mantenia una relació amb un noi anglès, i fins m'havia assabentat de les dificultats, la llunyania, l'anhel d'un projecte en comú, et tout et tout et tout. I vet aquí que, passats els anys, doncs que viuen junts i que ella es passeja amb una gran panxa de dona embarassada, i que finalment tenen la nena. Fins aquí, tot beníssim, la Sandra és fins i tot el meu model de dona que pot tenir fills més enllà dels quaranta: "jo tinc una amiga que ha parit amb 41 anys, o sigui que tranquil·la..."

La darrera vegada que ens havíem trobat tots tres pel barri, l'estiu passat, els explicava els meus plans de passar l'agost al País de Gal·les, i que ja tenia els bitllets per a Bristol per començar el periple. Aleshores m'assabento que el Kurt és de Bristol, que la majoria de germans i germanes viuen allà. Ell, però, s'ha traslladat definitivament a Barcelona, al carrer de Saragossa, amb la seva parella. Viuen al número 37 i jo al 52. Visc en una antiga torre familiar de l'any 1841, ara dividida en quatre apartaments, amb una llar d'infants a la planta baixa. Es veu que quan tenia 2 anys em portaven a aquesta llar d'infants. Aleshores es deia Petit Príncep.

Doncs bé, resulta que em trobo la parella i la filla a l'aeroport de Bristol. Són les 19 h del diumenge 30 d'agost de 2015. M'he llevat a les 4 del matí per rebre les últimes indicacions del curs de meditació, la cirera d'un pastiu que començava caminant l'Offa's Dyke Path, la ruta de 180 milles que separa Gal·les d'Anglaterra. I estic molt en pau. I a l'avió ens toca a la mateixa fila, seiem al costat. Aleshores hi caic: podríem agafar un taxi per als 4, tot aprofitant que vivim tan a prop! Però m'estimo més no parlar-ne encara, ja sortirà, i la idea es queda surant en la meva ment lliure de sorolls.

El viatge transcorre plàcidament. Li explico a la Sandra les novetats en la meva vida, la meva afició a meditar i de com m'ha permès retornar professionalment cap a la Psicologia. Ella m'interroga encuriosida... De fet, sempre que hi parlo em fa la impressió que no m'explica gaires coses, que només parlo jo... I ara aprofito per tenir un bon intercanvi d'opinions i d'experiències que normalment no s'escauria. Han passat l'agost sencer al Regne Unit, per Bristol i rodalies. Coincidim a considerar el clima local com a fantàstic per a passar-hi l'estiu. S'inspira i em deixa anar que és com una "tardor permanent". Aleshores, em trobo parlant amb algú amb qui tinc moltíssimes coses en comú... I doncs no és estrany que, sense venir a tomb de res, li deixi anar que si ha vist la darrera pel·lícula de David Cronenberg, Maps to the stars.

Oh My God


La conec de fa 11 anys i no som amics íntims. Resulta que quan es va quedar embarassada de la Frida en tenia 39, i no 41... Però hem anat coincidint now and again i ens caiem bé. De fet, no sé què pensa ella de mi però fins ara tot han estat exclamacions i expressions del tipus, quina mala fi de casualitats en un mateix dia, no? És l'única pel·lícula que hem anat a veure aquest any... La vam veure al cinema. I jo també la vaig veure al cinema, haha.
Ella s'havia fixat més en la presó de l'ambient de Hollywood, i jo no volia passar per alt la presó interior dels germans protagonistes, a causa del seu desig incestuós.



Vaig viure molt intensament aquesta part de la conversa... Com en moltes altres ocasions, en acabar-se el film m'havia quedat una sensació estranya, entre el desengany, la frustració i la indiferència – suposo que purament defensiva –, que posteriorment s'havia convertit en amor platònic. Perquè malgrat tota la violència extrema i psicològica i certament desagradable, hi havia un poema que em va captivar, Liberty. I fent una senzilla cerca a la xarxa en vaig treure l'entrellat: és la traducció de Liberté, poema de Paul Éluard, fundador del Surrealisme. Poema escrit en el context de la II Guerra Mundial, per encoratjar els combatents francesos davant la lluita contra l'ocupació nazi. Vet aquí alguns versos:


Sur mes cahiers d’écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom
Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom
Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom

 Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Liberté.

Als quaderns d'escola / al pupitre i als arbres / a la sorra, a la neu / escric el teu nom.

A les pàgines llegides / a les pàgines blanques / pedra, sang, paper o cendra / escric el teu nom.

Sobre imatges dorades / a les armes dels guerrers / a la corona dels reis / escric el teu nom.

I pel poder d'un mot / recomenço la vida. / He nascut per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat.

dijous, de juliol 09, 2015

I, pedes quo te rapiunt (Vés on els peus t'arrosseguin)


La Mònica va iniciar la ponència bombardejant-nos amb cites d'Ovidi i altres dades pouades del seu saber  enciclopèdic, oceànic, sobre la cultura grecollatina. La comparació irònica amb el cor, on et porti el cor, no es va fer esperar.

Dempeus sobre la terra: caminar, córrer, dansar
III Seminari Internacional d'Antropologia de la Corporalitat

Cor i peus, i una Scoopy 100, m'havien de conduir al cap de pocs dies al port a agafar el barco cap a Menorca. La nit de Sant Joan a bord del Martín Soler, i el 24 a Ciutadella, Jocs des Pla, amic retrobat i a dormir al càmping. L'aventura estava servida.
 

A ella la vaig conèixer l'endemà, i me'n feia creus que pogués tenir només 25 anys. Cara pigada i nasset bufó, es queixava que s'hagués d'anar per la vida amb parella, o que les xarxes socials són xungues perquè estàs parlant amb una amiga i sona aqueta música del puto mòbil i de sobte passa de tu i es posa a xatejar. Em començava a adonar del seu parlar tarragoní, i em feia massa gràcia, tot i que després de tantes vegades, ja havia après a no dixar-me encandilar pels accents...

Es mostra 20150625_155128.jpg. 

I arriba el dia que li explico el que em passa amb una noia que em proposa d'anar a caminar (!) per Cornwall, i jo que no m'ho puc permetre perquè ella n'està molt, de mi, però jo no, i m'he de fotre perquè Cornwall és el comtat del Regne Unit que trobo més especial. Des d'aquí li vaig escriure una postal a la Nani l'estiu del 1998!!

 Aleshores, tot jo som vibració.

De seguida em va deixar anar que quina gràcia, escolta, que tens els anys tan ben endreçats (jo no recordo cap data..!) el 96 al Dr. Music, el 97 a Menorca, el 98 U.K...
Ehem, passa que el 16 de setembre del 95 vaig estar a punt, però molt a prop, de morir-me, i la vida d'ençà d'aquell moment va ser bastant intensa per a mi. De fet, també recordo que tenia la teva edat quan vaig començar Filologia Romànica i la Mònica em feia classe de Llatí.

Resultat d'imatges de calendario


Havia tingut un primer impuls d'anar a caminar durant les jornades d'Antropologia, però encara no m'ho permetia... Merda, per què deurà ser tan literalment certa aquesta frase? De vegades, per sort, trobes una xica així, carapigada, que et desperta i et fa veure les coses diferentment. Et desperta una mirada nova: per què no hi vas igualment? Què importa? Altres circumstàncies i calendaris s'han alineat perquè conegui una ruta per la qual, ara sí, els peus m'han d'arrossegar a partir de l'1 d'agost.

Hi aniré i parlaré idiomes, la gran passió dels accents. Faré camí, silenci, temps... tindré tot el temps del món. Tot el temps i el cel del món.

Resultat d'imatges de offa's dyke path

  De qui són aquests peus que em caminen? I aquest cor, de qui?
I el camí, qui el tria?... quin camí em triarà a mi?






































































dissabte, d’abril 11, 2015

BIRDMAN (o la inesperada virtut de la ignorància)

Aquest vespre he vist una pel·li que m'ha deixat en un estat de felicitat molt guai. I quan em quedo tan bé després de veure una pel·li, llegir un llibre, una excursió, etc., m'agrada compartir l'experiència amb algú altre, i jo crec que en part és per entendre bé el que m'ha captivat.

Segur que el que ens captiva de cada pel·li i de l'art en general pot ser diferent per a cada persona, però per mi una mateixa persona tendeix a connectar amb quelcom que es repeteix - el missatge? - en les obres que la corprenen.

Resultat d'imatges de birdman 

La d'avui tocava grans temes. L'amor paternofilial, la negligència paternofilial, el sexe, la soledat, la mort, l'èxit, el món com a teatre, la fama, el caràcter efimeríssim de les xarxes socials... No cal ser gaire particular per tenir sensibilitat envers aquests temes, però dubto que tothom que l'hagi vista hi hagi connectat (o se n'hagi desconnectat!) de la mateixa manera.

Para gustos los colores, que diuen, no? I hi ha una altra cosa: el com. Com es treballa. Hi ha una manera de treballar, en tots els casos hi ha una manera de presentar-se davant del món, es digui el que es digui. La manera, de fet, diu molt. Hi ha un estil.

Jaume Cabré és un escriptor que en parla, de l'estil. Recordo un fragment d'un conte dins Viatge d'hivern... "Si un llibre està ben escrit, entre els mots hi batega l'ànima de l'autor". O una cosa així, per tal de definir l'estil. L'estil, entenc, en tant que fruit del treball, de la dedicació, de la cura que se'n té. I crec que m'ha agradat BIRDMAN perquè l'he rebuda com un regal, del director, dels actors/actrius, de tot l'equip, per mi ha estat un regal.

Amb la intuició que algun argument se m'escapava, potser una lectura més profunda, però deixant-me viatjar - deixant-me envolar- per la virtuosíssima ignorància. 



divendres, de setembre 19, 2014

Encara Cabré

Amb aquest mateix company vam treballar Jaume Cabré als cursos escrits, els de nivell més alt. Concretament, el llibre de contes Viatge d'hivern, Die winterreise.
Va ser el primer cop que en sentia parlar, i em va agradar un munt el seu estil. Durant la presentació no em va decebre gens ni mica, més aviat al contrari.
I bé, recordo que l'obra que més admirava, que entusiasmava el Pere era Les veus del Pamano, i em parlava d'arquitectura per descriure el valor de l'obra de Cabré. Ara que finalment l'he llegit (three years later) em surt d'escriure alguna cosa.

La relació de Tina Bros amb el seu fill, que ingressa a Montserrat, és potser el que més m'ha agradat de l'obra... Bé, la relació de tots dos pares amb el fill "convers", m'ha agradat molt. Impressionant, aquest diàleg:

"L'Arnau li va agafar les dues mans i la va mirar als ulls:
- Mare, no hi ha cap barrera.
- Segur que reses perquè em converteixi.
Ho va dir amb acidesa i tot seguit se'n va penedir. Ell, però, va començar un somriure, el va deixar a mig fer mentre pensava i va respondre amb aquell aplom que ella mai no havia gastat, que jo no sóc ningú per voler fer canviar la teva manera de veure les coses. Si prego per tu és perquè continuïs sent tan bona persona com sempre.
Maleït monjo que tenia totes les respostes més liberals, tolerants, intel·ligents, coherents i tranquil·litzadores a mà, com si ho tingués tot ben estudiat i ben apamat. Com si només calgués desdoblegar-ne una part per consultar-la en cas de dubte. I sempre una resposta, sempre una resposta, mai un dubte perquè jugava a l'equip de Déu.
- Ja m'agradaria, creure en Déu. Quin descans, si pogués creure-hi..."

El fill tria el camí de la fe, ingressa al monestir. I la mare es queda una mica més sola, amb les seves cabòries, la seva partida d'escacs particular entre la fe i les evidències naturals, entre el que vull i el que tinc en realitat, entre el sóc i el no sóc.


dissabte, de maig 31, 2014

Después de la lluvia

De vez en cuando la vida regala intuiciones, por ejemplo ese mediodía, cuando paseando por la ciudad pensaba que me podría pasar el resto de mis días mirando las cosas y gozando de este acto maravilloso que es mirar.

Grandes maestros llaman la atención sobre la mirada y el hecho de sentir en general. Abrid la consciencia, nos interpelan, para sentir gratitud por un mundo que es un regalo y un don que debemos celebrar. Pero esta actitud de apertura es difícil: es difícil ser consciente de que ves si siempre has visto. Si no conoces lo que es quedarse ciego. Incluso si alguna vez algo te impide ver con normalidad, no es extraño que te olvides de ello fácilmente al recobrar la salud.

Más aún, si alguna vez tienes la experiencia de ver te parece que antes no has visto nunca nada. Si ves por primera vez con tus propios ojos, porque antes siempre has visto la realidad con ojos ajenos (familia, amigos, parejas...), la cosciencia en este sentido es clara: no se trata de percibir más cosas, sino que lo que sucede es que aumenta la experiencia en si misma. La claridad y la intensidad.

Llevaba unos días lloviendo y la atmósfera está limpia y transparente. A mi amigo Roger  a mí nos encanta cuando llueve, es maravilloso. Otra amiga, poeta, dice que pasear por una ciudad cuando llueve es como caminarla desnuda. Es muy bonito, y le añadiría esta observación mínima: que la ciudad se desnuda por la lluvia tanto como por las lágrimas.