dijous, d’abril 27, 2017

Sempre els estels (segona part)


A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Tot és al seu lloc, l'Univers encaixa sempre, constantment, totes les peces encaixen. Tan sols ho percebem en determinades ocasions, sembla màgic. I de somni en somni...

En un moment donat es va escaure que va rebre la visita de mare i pare, que venien de lluny per fer-se visitar per un metge: el pare havia començat a tenir lapsus i buits de memòria preocupants. Li van detectar un tumor al cervell i va morir al cap d'un mes d'arribar a Barcelona. Durant aquell temps la filla li feia Reiki al llit de l'hospital. És el que em deia quan li preguntava com havia anat la visita... L'ajudo de la millor manera que puc. Amb la família gairebé no ens coneixíem, l'única vegada que el vaig veure va ser acompanyant la Paula a l'hospital on estava ingressat, que era el mateix on vaig néixer.

Els meus pares sempre em recordarien com bramava a la sala de parts, i el vent fortíssim, i la pel·lícula que feien aquell vespre a la TV: L'Evangeli segons Sant Mateu de Pier Paolo Pasolini.

Al morir-se el pare vaig tenir ocasió de conèixer la resta de la família, que fins aquell moment havien estat més aviat absents, cadascú en un país i fins continent diferent. En diverses ocasions ens vam trobar a Canet de Mar, al pis de l'àvia, i allà la mare m'interrogava sobre "la Psicologia", que no la convencia gens. M'explicava una anècdota sobre psicòlogues que havien menystingut el Reiki com a pràctica de sanació, que no eren prou "obertes". Ella en tenia el grau més alt, el de mestra. I alguna vegada va dir-me com d'especial era la seva filla, fent referència a la seva data de naixement (el 9 del 9 del 79). Mare i filla havien desenvolupat una sensibilitat particularment fina en termes d'energia: impressionava veure com coincidien i com s'entenien de bé.

Des de qualsevol escola psicològica o de sanació, i encara més amb l'apel·latiu holístic, per a mi és cada vegada més evident que plantegen fonamentalment un mateix objectiu: el canvi de mirada.

I al cap de molts anys, quan feia molt temps que havia marxat a viure a França i s'havia convertit en la meva exparella, va resultar que el meu pare també es va morir. Durant l'estada al Vall d'Hebron, l'anava a veure i m'hi estava llargues estones, i li transmetia energia com havia fet ella amb el seu. Però jo no ho feia pròpiament, perquè no m'havia iniciat ni tenia cap noció respecte de la tècnica. Tan sols hi posava interès. Només sentia el contacte amb les espatlles del malalt i a ell li agradava moltíssim i m'ho agraïa com si allò formés part de la nostra intimitat més estricta. És ben cert que no m'havia relacionat amb ningú tan de prop... una manera especialíssima d'acomiadar-nos. Els homes no ploren i, potser encara menys, no es toquen.