dilluns, d’octubre 12, 2015

El Regne Unit i els estels


De vegades sembla que tot encaixi. L'Univers se'ns apareix com un trencaclosques on cada peça ocupa el seu lloc exacte. Fins i tot, les peces encaixen tan bé les unes amb les altres que només veus el quadre i la figura del conjunt, sense parar esment en els components.

Un exemple, aquest estiu, a l'hora de tornar a casa des de Bristol. Vaig coincidir-hi – a l'aeroport – amb una amiga de Barcelona, una noia amb qui vaig treballar el 2004 al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona en el marc del Fòrum de les Cultures. Després vam coincidir al MNAC, ella dins l'equip d'educació i jo com a informador de sala. Després ens hem anat trobant pel barri, sense arribar a quedar mai, de vegades la gent te la trobes i això, que te la vas trobant.

Pel 2004 jo sabia que mantenia una relació amb un noi anglès, i fins m'havia assabentat de les dificultats, la llunyania, l'anhel d'un projecte en comú, et tout et tout et tout. I vet aquí que, passats els anys, doncs que viuen junts i que ella es passeja amb una gran panxa de dona embarassada, i que finalment tenen la nena. Fins aquí, tot beníssim, la Sandra és fins i tot el meu model de dona que pot tenir fills més enllà dels quaranta: "jo tinc una amiga que ha parit amb 41 anys, o sigui que tranquil·la..."

La darrera vegada que ens havíem trobat tots tres pel barri, l'estiu passat, els explicava els meus plans de passar l'agost al País de Gal·les, i que ja tenia els bitllets per a Bristol per començar el periple. Aleshores m'assabento que el Kurt és de Bristol, que la majoria de germans i germanes viuen allà. Ell, però, s'ha traslladat definitivament a Barcelona, al carrer de Saragossa, amb la seva parella. Viuen al número 37 i jo al 52. Visc en una antiga torre familiar de l'any 1841, ara dividida en quatre apartaments, amb una llar d'infants a la planta baixa. Es veu que quan tenia 2 anys em portaven a aquesta llar d'infants. Aleshores es deia Petit Príncep.

Doncs bé, resulta que em trobo la parella i la filla a l'aeroport de Bristol. Són les 19 h del diumenge 30 d'agost de 2015. M'he llevat a les 4 del matí per rebre les últimes indicacions del curs de meditació, la cirera d'un pastiu que començava caminant l'Offa's Dyke Path, la ruta de 180 milles que separa Gal·les d'Anglaterra. I estic molt en pau. I a l'avió ens toca a la mateixa fila, seiem al costat. Aleshores hi caic: podríem agafar un taxi per als 4, tot aprofitant que vivim tan a prop! Però m'estimo més no parlar-ne encara, ja sortirà, i la idea es queda surant en la meva ment lliure de sorolls.

El viatge transcorre plàcidament. Li explico a la Sandra les novetats en la meva vida, la meva afició a meditar i de com m'ha permès retornar professionalment cap a la Psicologia. Ella m'interroga encuriosida... De fet, sempre que hi parlo em fa la impressió que no m'explica gaires coses, que només parlo jo... I ara aprofito per tenir un bon intercanvi d'opinions i d'experiències que normalment no s'escauria. Han passat l'agost sencer al Regne Unit, per Bristol i rodalies. Coincidim a considerar el clima local com a fantàstic per a passar-hi l'estiu. S'inspira i em deixa anar que és com una "tardor permanent". Aleshores, em trobo parlant amb algú amb qui tinc moltíssimes coses en comú... I doncs no és estrany que, sense venir a tomb de res, li deixi anar que si ha vist la darrera pel·lícula de David Cronenberg, Maps to the stars.

Oh My God


La conec de fa 11 anys i no som amics íntims. Resulta que quan es va quedar embarassada de la Frida en tenia 39, i no 41... Però hem anat coincidint now and again i ens caiem bé. De fet, no sé què pensa ella de mi però fins ara tot han estat exclamacions i expressions del tipus, quina mala fi de casualitats en un mateix dia, no? És l'única pel·lícula que hem anat a veure aquest any... La vam veure al cinema. I jo també la vaig veure al cinema, haha.
Ella s'havia fixat més en la presó de l'ambient de Hollywood, i jo no volia passar per alt la presó interior dels germans protagonistes, a causa del seu desig incestuós.



Vaig viure molt intensament aquesta part de la conversa... Com en moltes altres ocasions, en acabar-se el film m'havia quedat una sensació estranya, entre el desengany, la frustració i la indiferència – suposo que purament defensiva –, que posteriorment s'havia convertit en amor platònic. Perquè malgrat tota la violència extrema i psicològica i certament desagradable, hi havia un poema que em va captivar, Liberty. I fent una senzilla cerca a la xarxa en vaig treure l'entrellat: és la traducció de Liberté, poema de Paul Éluard, fundador del Surrealisme. Poema escrit en el context de la II Guerra Mundial, per encoratjar els combatents francesos davant la lluita contra l'ocupació nazi. Vet aquí alguns versos:


Sur mes cahiers d’écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom
Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom
Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom

 Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Liberté.

Als quaderns d'escola / al pupitre i als arbres / a la sorra, a la neu / escric el teu nom.

A les pàgines llegides / a les pàgines blanques / pedra, sang, paper o cendra / escric el teu nom.

Sobre imatges dorades / a les armes dels guerrers / a la corona dels reis / escric el teu nom.

I pel poder d'un mot / recomenço la vida. / He nascut per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat.