Professor de llengües.

Des de l'agost que no escrivia... Notava que em faltava alguna cosa i no encertava a trobar què era! Ja us ho havia dit, oi, que treballava de korrektor de kapellans? Segur que sí, en guardo un molt bon record. Els kapellans són bona gent i creuen en el que fan.
Ara he trobat una altra feina que està molt bé: profe de català per a adults. Feia tres anys que mirava de treballar d'això, tu. Vaig fer el nivell D mentre treballava al MNAC i en acabar-lo, i en arribar el setembre, vaig agafar l'atur per poder treure'm el K sense haver de kurrar. Això va ser el curs passat. Un curs duríííssim, la veritat. Una kanya com mai a la vida no m'havia donat. Fins i tot sentiments radikals d'inutilitat, d'ineptitud.
Fa unes setmanes, en el context d'unes jornades sobre l'ensenyament de llengua catalana a no catalanoparlants, vaig assabentar-me del fet que aquest any sí que havien fet el curs de Postgrau de català per a adults, dins el departament de formació del professorat de la UB. Valga'm Déu, aquest hauria estat doncs tot un altre any si per comptes d'estudiar el maleït curs de Korrecció hagués estudiat l'altre postgrau... Altra vegada la mala sort va voler fer-me la traveta: no és que no hi truqués interessant-me per l'esmentat postgrau, no, el que va passar és que els vaig trucar i em van dir que aquest curs (2006-2007) no el farien.
Bé, doncs, el cas és que per fi faig de professor al CPNL, que per fi sóc un tècnic del Concorci per a la Normalització Lingüística. Per fi treballo amb la matèria prima que aprecio més del món mundial: les lletres. Els mots. Les oracions. Les funcions sintàctiques. La comunicació.
I la primera intuïció que vaig tenir respecte d'aquesta professió va ser a la tan recorreguda pel·lícula El lado oscuro del corazón, on a banda de poetes hi apareix un bon vivant francès que, davant la pregunta que obsessiona el poeta-protagonista durant tota la pel·li (pregunta que li fa la Mort, personificada en una dona vestida de negre que vol convence'l que la poesia no és realment un ofici), "¿Qué sos, vos?", respon (amb un inconfusible accent gabatxo) "Yo soy profesor de lenguas". Recordo que en sentir-ho m'imaginava dient-li a la meva mare, vull ser professor de llengües.

El lado oscuro

Yeah! Dissabte passat vaig anar a una concentració de Harley Davidsons. Bé, de fet anava al concert d'uns col·legues, però resulta que el concert era a Calafell, en una d'aquestes concentracions. Va ser tot un festival, ple de personatges i penya superautèntica. Amb passió pel món de les motos. Passió de veritat, d'aquelles que defineixen un estil de vida. I veure'ls tots junts bevent cervesa i escoltant la música heavy dels concerts... doncs això, que em va agradar molt.

També va haver-hi streaptease femení i masculí, i concurs de "miss camiseta mojada". I veies allà tots els motards ben contents d'ajuntar-se com nens que tornen a casa després d'un llarg viatge a casa d'uns parents que viuen a l'estranger. Clar que a la imatge hi hauríeu d'incloure uns quants milers de litres de cervesa i les caçadores de cuir i els tatuatges i els fronts calbs i les grenyes cobrint els clatells de tot quisqui!!

L'Agnés i el seu grup, com sempre, formidables. Tota una descàrrega d'electricitat, amb influències dels Motorhead (no és que hi entengui, és que en van fer una versió :P). Tenen una web que es diu http://www.lilithrock.com/.

Encara me'n recordo, ara fa deu anys, quan vam anar amb l'Agnés a veure El lado oscuro del corazón, al Verdi. Era la meva primera vegada. La primera vegada que sentia això, d'Oliverio Girondo:

"Me importa un pito que las mujeres tengan los pechos como magnolias o como pasas de higo. Un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisiaco, o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportar una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias.
Pero eso sí -y en esto soy irreductible- no les perdono, que no sepan volar. Si no saben volar pierden el tiempo conmigo".

Va ser pròpiament un xoc. En francès diria que em va "bouleverser", però entretant m'he recordat que en català d'això en diem "trasbalsar". Amb el temps i uns molts visionats més, em vaig pensar que allò que deien a la pel·li també podia dir-ho jo, que no era tan difícil... I així va ser que vaig començar a fer (intents de) poesia. Al capdavall, només hi surten poemes de Benedetti i de Girondo: res de l'altre món.