Avui al tren de tornada, fosquejant, mentre llegia El Guepard, del príncep de Lampedusa, traduït per Llorenç Villalonga, una troballa m'ha commogut profundament: escrúpols. En els darrers dies els he cercats un parell o tres de vegades sense èxit... Altra vegada, després de trobar-los al lloc escaient, la importància dels mots s'ha erigit davant meu amb tota la força de l'evidència. Uideo, uidi, uisum (uidens, uidentis... uidentia).
Finalment, davant el portàtil (ui! ja començo amb les intimitats...) i amb l'ajuda del sant DIEC: Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
Decididament m'agrada més en plural.
Sota aquesta forma devia necessitar-los, per exemple, a no tenia escrúpols, el tio, s'ho passava tot pel forro dels coions! Però al final no passa res si et manca tal o tal altre substantiu... t'ho fas venir bé, parafraseges una mica i les paraules "tan sols" faciliten la comunicació... Hahahahaha!!! Hi ha vegades que moriria per una paraula. O millor, mataria. Menys problemes.
Tampoc no sóc un tio amb gaires prejudicis, tot i que ara no en parlaré perquè aniria massa lluny. Tan sols els esmento (els prejudicis, ara deixem estar els escrúpols una mica...) per introduir una conversa que vaig mantenir amb una italiana --una noia italiana, perdó-- a Toulouse. Al cap d'una estona no gaire llarga d'"intercanvi cultural" li vaig deixar anar que els italians no tenien mai problemes. Ella s'ho va prendre com un compliment, me'l va agrair enormement. De fet, entre les italianes --perdó, entre les noies italianes-- de seguida em vaig guanyar --ben merescudament, no cal dir-- el sobrenom de gentile. Ìsac, sei molto gentile. Ara bé, i aquest és el punt on volia anar a parar d'ençà que he iniciat el paràgraf: algú més, fora de mi, troba que no tenir mai problemes pot voler dir, al capdavall, que no t'importa gaire res, més enllà de precisament el fet de no tenir problemes???
No vull acomiadar-me, tampoc, sense deixar una petjada d'Il Gattopardo, que m'ha permès de retrobar els escrúpols, i que em transporta cada dia molt més enllà del trajecte a bord dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bacelona a Rubí i a l'inrevés.
Parla d'un desengany amorós, i només això ja em permet d'enllaçar-ho amb Els teus llavis:
El sots-tinent acabà per confessar al seu amic el fracàs de les seves esperances amoroses.
--És massa bella, massa pura per a mi, no em vol. És un disbarat esperar-ho. Me n'aniré d'aquí amb el punyal de la desesperació clavat al pit. Ni tan sols m'he atrevit a fer-li una proposició en regla. Per a ella sóc com un cuc, i és just que així sigui. Hauré de cercar un forat per amagar-m'hi.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toulouse. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toulouse. Mostrar tots els missatges
dimarts, maig 06, 2008
dilluns, abril 21, 2008
Frases maleïdes
Diumenge passat, amb la family, a Sant Pol, va ser de conya i alhora vaig adonar-me que la meva vida hauria pogut ser ben diferent si no m'escarrassés a mimetitzar certes frases que adopto per un pur capritx estètic.
Ja he comentat en algun post de la Santa Setmana que sempre que vaig a un restaurant miro de demanar peix. I que ho faig sota la influència d'un bon bretó que va expressar-se en el sentit que tenia el costum de demanar peix als restaurants perquè a casa gairebé no en menjava... I a favor meu puc dir que això no ho porto fins a les últimes conseqüències: si mai pujo al Santuari de Cabrera, per allà el Collsacabra, a Osona, i parem a dinar al resaurant, on només tenen dos menús per escollir i cap d'aquestos no és de peix, doncs no em quedo sense dinar sinó que menjo i arraso amb tota la gana de l'excursió precedent.
Però la meva vida no hauria canviat (només) per deixar de seguir "màximes" culinàries. Resulta que també vaig seguir l'opinió d'algú a qui li semblava molt trist de treballar amb persones grans, pel simple fet que estan al final de la vida i doncs potser no és l'ambient de treball més engrescador. Però, com he dit des d'un bon començament, aquest diumenge vaig adonar-me que segurament --i per què no-- hauria estat una bona branca on enfilar-me en acabar els estudis de Psicologia... La meva cosina gran ha treballat amb avis d'ençà que va acabar la carrera, i ara ja fa de psicòloga en una residència. I a mi, tant que m'agraden els avis...
Ara bé, ara que hi penso, devia ser tot fruit d'una meva resistència al fet de continuar amb la psico... N'estava pròpiament fins als coions. O potser no era tant això com que necessitava fer alguna cosa amb tots els canvis de Toulouse. M'havia transformat i calia que tot plegat prengués una nova forma.
La idea aquesta de seguir capritxosament els criteris d'altri m'atreu fortament, en tout cas. Es podria dir que em defineix, i em temo que, aleshores, estaria entrant en el sempre meravellós món de la paradoxa. Perquè seguir el criteri dels altres implica no tenir-ne de propi, només en aparença. Perquè he triat amb plena llibertat de dixar-me portar pel vent i les marees, i hi ha quandmême en mi una fam de sentit i d'importàncies que m'arrela al món com a poques coses.
Ja he comentat en algun post de la Santa Setmana que sempre que vaig a un restaurant miro de demanar peix. I que ho faig sota la influència d'un bon bretó que va expressar-se en el sentit que tenia el costum de demanar peix als restaurants perquè a casa gairebé no en menjava... I a favor meu puc dir que això no ho porto fins a les últimes conseqüències: si mai pujo al Santuari de Cabrera, per allà el Collsacabra, a Osona, i parem a dinar al resaurant, on només tenen dos menús per escollir i cap d'aquestos no és de peix, doncs no em quedo sense dinar sinó que menjo i arraso amb tota la gana de l'excursió precedent.
Però la meva vida no hauria canviat (només) per deixar de seguir "màximes" culinàries. Resulta que també vaig seguir l'opinió d'algú a qui li semblava molt trist de treballar amb persones grans, pel simple fet que estan al final de la vida i doncs potser no és l'ambient de treball més engrescador. Però, com he dit des d'un bon començament, aquest diumenge vaig adonar-me que segurament --i per què no-- hauria estat una bona branca on enfilar-me en acabar els estudis de Psicologia... La meva cosina gran ha treballat amb avis d'ençà que va acabar la carrera, i ara ja fa de psicòloga en una residència. I a mi, tant que m'agraden els avis...
Ara bé, ara que hi penso, devia ser tot fruit d'una meva resistència al fet de continuar amb la psico... N'estava pròpiament fins als coions. O potser no era tant això com que necessitava fer alguna cosa amb tots els canvis de Toulouse. M'havia transformat i calia que tot plegat prengués una nova forma.
La idea aquesta de seguir capritxosament els criteris d'altri m'atreu fortament, en tout cas. Es podria dir que em defineix, i em temo que, aleshores, estaria entrant en el sempre meravellós món de la paradoxa. Perquè seguir el criteri dels altres implica no tenir-ne de propi, només en aparença. Perquè he triat amb plena llibertat de dixar-me portar pel vent i les marees, i hi ha quandmême en mi una fam de sentit i d'importàncies que m'arrela al món com a poques coses.
diumenge, març 16, 2008
Repas amoureux
Aquestes són les primeres paraules que vaig encertar d'escriure en francès pel que fa a l'amor carnal. L'Emmanuelle me les va desvetllar; o millor: la primera topada que hi vaig tenir... Si a la vida s'aprèn a cops jo hauria de ser el més savi dels savis!
Una cosa que aprecio molt d'aquest text és l'evolució a què l'he sotmès: va començar sent una carta (sí, sí, una carta postal!) d'amor amb ple de referències a la noia concreta que és l'Emmanuelle i al pobre coneixement que en vaig poder fer després de passar una nit junts, sota els llençols. La seva reacció després de llegir-la va ser l'enuig, perquè em va dir que s'havia sentit nua davant mi... (Allò va excitar força les meves pretensions literàries, no cal dir!) De mica en mica, i forçadament --ni se m'acudiria negar-ho--, em vaig anar allunyant de la noia en qüestió.
Fins al punt que va arribar el setembre i el meu retorn a Barcelona es va fer inevitable. I en esser a casa de seguida vaig esporgar de l'antiga epístola fogosa tot element que es referís explícitament a la francesa. El vaig embellir, segons crec.
I fins ara sempre he estat convençut que ja en el moment d'escriure la primera versió, aquesta no era "essencialment" per a la Manu --amb el benentès, però, que cercava inexcusablement d'excitar-la--, sinó per a alguna dona amagada dins el meu caperró i feta de tot allò que representa per mi la feminitat amb majúscules. Escrivia per a la dona, com per a la dona és el resultat final, que vet aquí:
Manger tes mains , tes pieds, manger tes hanches. Croquer la faim, manger d’amour, même ce qui reste dans ton assiètte. Manger, remanger et remanger encore.
Te manger du matin jusqu’à la nuit, de l’apéritif jusqu’au dessert... ta bouche, tes oreilles, ton nez: tout avaler!
Parcourrir ton corps de mes lèvres. Mourir de plaisir en plein extase des goûts et des couleurs.
Capricieux, ouvrir le chemin qui mène à ton coeur juste pour le goûter.
Bouffer tes mots, les pêcher dans l’océan comme s’ils étaient des poissons.
Boire tes larmes, quand elles se laisseront glisser de leur rondeur, de celle de tes joues, au plus profond des vagues salantes.
Grignoter ta douceur, ta sympathie... mais aussi tes fesses et ta belle poitrine.
Enfin, bref, au bout du compte et comme conclusion, te consommer sera la solution.
Bon appétit.
Hi ha un petit detall del poema que encara em recorda enormement les circumstàncies en què la vaig conèixer. Va ser en un sopar, en un restaurant de la Ville rose. Com a bona francesa (el tòpic és indefugible), va interessar-se per mi així que va conèixer la meva nacionalitat --estudiava espanyol com a segona llengua estrangera-- i s'ho va fer venir bé per asseure's al meu costat.
Jo menjava més o menys desmesuradament, com la majoria de vegades que menjo en un restaurant, i no vaig estar-me ni de demanar-li (això sí, très très gentillement) si no voldria acabar-se el menjar que s'havia deixat arraconat al seu plat. De manera que vaig acabar-me menjant una part --les restes-- del que ella s'havia demanat. Ja mentre ho estava fent --i la cosa va durar, perquè va ser un dels trets més significatius a partir dels quals vaig recrear finalment l'escena en el poema--, ho vaig considerar una acció tan vil i antiromàntica que tot jo era com una fulla tremolant d'excitació triomfalista.
M'agrada, doncs, aquest recorregut: el que va d'una dona fins a la dona. L'intuïció més primigènia, malgré tout, em diu que, en el meu cas com a mínim, a aquesta segona és a qui van dirigits des d'un bon principi els textos quan són més reeixits, més elevats. Es podria dir que la carn i els ossos i, si ho voleu, la gràcia i la bellesa d'algú no són sinó la porta d'entrada a alguna cosa més que no he encertat encara d'escatir.
Ara bé, vol un molt de gust pel risc --o d'afany literari, que també podria ser--, de dir-li a la teva parella que "en realitat" no era per a ella que ho escrivies...
Una cosa que aprecio molt d'aquest text és l'evolució a què l'he sotmès: va començar sent una carta (sí, sí, una carta postal!) d'amor amb ple de referències a la noia concreta que és l'Emmanuelle i al pobre coneixement que en vaig poder fer després de passar una nit junts, sota els llençols. La seva reacció després de llegir-la va ser l'enuig, perquè em va dir que s'havia sentit nua davant mi... (Allò va excitar força les meves pretensions literàries, no cal dir!) De mica en mica, i forçadament --ni se m'acudiria negar-ho--, em vaig anar allunyant de la noia en qüestió.
Fins al punt que va arribar el setembre i el meu retorn a Barcelona es va fer inevitable. I en esser a casa de seguida vaig esporgar de l'antiga epístola fogosa tot element que es referís explícitament a la francesa. El vaig embellir, segons crec.
I fins ara sempre he estat convençut que ja en el moment d'escriure la primera versió, aquesta no era "essencialment" per a la Manu --amb el benentès, però, que cercava inexcusablement d'excitar-la--, sinó per a alguna dona amagada dins el meu caperró i feta de tot allò que representa per mi la feminitat amb majúscules. Escrivia per a la dona, com per a la dona és el resultat final, que vet aquí:
Manger tes mains , tes pieds, manger tes hanches. Croquer la faim, manger d’amour, même ce qui reste dans ton assiètte. Manger, remanger et remanger encore.
Te manger du matin jusqu’à la nuit, de l’apéritif jusqu’au dessert... ta bouche, tes oreilles, ton nez: tout avaler!
Parcourrir ton corps de mes lèvres. Mourir de plaisir en plein extase des goûts et des couleurs.
Capricieux, ouvrir le chemin qui mène à ton coeur juste pour le goûter.
Bouffer tes mots, les pêcher dans l’océan comme s’ils étaient des poissons.
Boire tes larmes, quand elles se laisseront glisser de leur rondeur, de celle de tes joues, au plus profond des vagues salantes.
Grignoter ta douceur, ta sympathie... mais aussi tes fesses et ta belle poitrine.
Enfin, bref, au bout du compte et comme conclusion, te consommer sera la solution.
Bon appétit.
Hi ha un petit detall del poema que encara em recorda enormement les circumstàncies en què la vaig conèixer. Va ser en un sopar, en un restaurant de la Ville rose. Com a bona francesa (el tòpic és indefugible), va interessar-se per mi així que va conèixer la meva nacionalitat --estudiava espanyol com a segona llengua estrangera-- i s'ho va fer venir bé per asseure's al meu costat.
Jo menjava més o menys desmesuradament, com la majoria de vegades que menjo en un restaurant, i no vaig estar-me ni de demanar-li (això sí, très très gentillement) si no voldria acabar-se el menjar que s'havia deixat arraconat al seu plat. De manera que vaig acabar-me menjant una part --les restes-- del que ella s'havia demanat. Ja mentre ho estava fent --i la cosa va durar, perquè va ser un dels trets més significatius a partir dels quals vaig recrear finalment l'escena en el poema--, ho vaig considerar una acció tan vil i antiromàntica que tot jo era com una fulla tremolant d'excitació triomfalista.
M'agrada, doncs, aquest recorregut: el que va d'una dona fins a la dona. L'intuïció més primigènia, malgré tout, em diu que, en el meu cas com a mínim, a aquesta segona és a qui van dirigits des d'un bon principi els textos quan són més reeixits, més elevats. Es podria dir que la carn i els ossos i, si ho voleu, la gràcia i la bellesa d'algú no són sinó la porta d'entrada a alguna cosa més que no he encertat encara d'escatir.
Ara bé, vol un molt de gust pel risc --o d'afany literari, que també podria ser--, de dir-li a la teva parella que "en realitat" no era per a ella que ho escrivies...
divendres, desembre 07, 2007
Francesca o la gènesi de la poesia.
Cal una predisposició de l'ànim determinada per a la poesia? Pots estar fet un nyap i escriure res que enganxi i desvetlli complicitats? A Toulouse hi vaig conèixer una noia que em va fer fer poesia. Fins i tot en italià. Sense tenir-ne gaire idea. I tot per la lluïssor de la llum als seus ulls... Perquè cada cop que parlàvem (les yeux dans les yeux) semblava que plorés!!! Jo no m'ho acabava de creure: era petita petita i dolcíssima criatura, que em deia "piccolo Isacco", "il mio piccolo Isacco".
Jo volia fer alguna cosa amb aquella brillantor que li venia als ulls en quedar-nos mirant l'un a l'altre. De seguida vaig tenir la pensada d'assimilar aquelles refulgències a les de la llum de la lluna reflectida sobre el mar. Era una imatge que sempre m'havia corprès, i ara el ulls de la Francesca em corprenien.
Així, doncs, després d'unes quantes recomanacions i bons consells dels companys italians de la residència, la situació va acabar sent la següent: Nei tuoi occhi ho visto la luce tremare, come la luna e le stelle sul mare.
Jo volia fer alguna cosa amb aquella brillantor que li venia als ulls en quedar-nos mirant l'un a l'altre. De seguida vaig tenir la pensada d'assimilar aquelles refulgències a les de la llum de la lluna reflectida sobre el mar. Era una imatge que sempre m'havia corprès, i ara el ulls de la Francesca em corprenien.
Així, doncs, després d'unes quantes recomanacions i bons consells dels companys italians de la residència, la situació va acabar sent la següent: Nei tuoi occhi ho visto la luce tremare, come la luna e le stelle sul mare.
dimarts, agost 28, 2007
Emmanuelle
L'última pel·li del Médem, la vaig veure ahir i ja comença a agradar-me ara. Em va semblar massa embolicada en un primer moment, massa moviments no gaire ben lligats... M'agraden les istòries més simples del mateix director. La ardilla roja, per exemple.
Em va agradar la prota, és clar, perquè està com vol i més encara. Però el director li fa dir unes coses que vaig trobar un pèl gastades... Al final, vaig alegrar-me en veure una escena on la mateixa prota (Manuela Vellés) engoleix un espàrrec gegant com si fos un "nabo de campeonato". Fins a l'esòfag i després el treu tot sencer. Una bona vacil·lada, sí senyor.
Però què vols que et digui, sembla com si tot plegat quedés-des-naturalitzat pels diferents paisatges que acompanyen l'acció dels personatges. Per l'aventura en un veler, per Eivissa, per una casa de colònies propietat d'una francesa que s'autodenomina "mecenas" (yo a la que me cenaría es a la Manuela).
Ara que he dit Manuela, jo ja he sortit amb noies que es diuen Manuela. Bé, sortir-hi el que es diu sortir-hi, potser no. Hi he tingut affaires. De fet es diuen, o es deien, Manuelle. Dues en un any, dues a Toulouse. La primera, una boja rematada, la vaig conèixer en una plaça on hi havia una banda tocant el tango. Ella estava ballant (o fent que ballava) amb unes amigues, i me li vaig apropar i em vaig oferir com a parella i de passada li vaig demanar si me'n podia ensenyar, de ballar. Ella em va respondre que "avec plaisir" (serà un plaer), i que d'aquesta manera, ballant, n'apendríem tots dos. De seguida varen sortir els punts en comú, i així vam passar una bona estona agafadets i enraonant d'allò que em venia al cap, que de francès no en sabia gaire (tot just era el meu quart dia a Toulouse). Em va deixar anar com de passada, com qui no vol la cosa, que havia estat internada uns dies en un hospital psiquiàtric. (Però, suposo que per allò que diuen, que sentim només el que volem, això no ho vaig sentir!!) Aleshores, acabat el ball, em va proposar d'acompanyar-la a casa i jo no vaig refusar la invitació.
Després ens vam trobar uns quants dies per la facultat, ja que tots dos estudiàvem psicologia, però va tenir una o dues relliscades grosses i jo no vaig voler cedir (aquella vegada, no) davant la meva tendència a sortir amb noies "difícils".
L'altra Emmanuelle (Manu), la vaig conèixer en un sopar amb una colla d'anglesos de la residència universitària (la mateixa on vaig conèixer la Francesca, l'italiana dels "castells a la defensiva"). S'ho va fer venir bé per seure al meu costat i acaramelar-se progressivament amb mi. I del sopar a la resta de la nit i a la resta de l'estiu, durant el qual vam estar ara que sí, ara que no i, aquí volia anar a parar, dient-me ella que hi havia un noi que l'havia estimada durant quatre anys i doncs que ara ella havia d'estimar-lo. Jo, evidentment, no m'ho creia, però estava tan bona que no me la volia deixar perdre. Si no el seu contacte, sí la seva companyia i la possibilitat d'arrencar-li somriures fortius.
Oh, si pogués traspassar l'ordinador amb el sol so de la "u" francesa, us adonaríeu de com pot arribar a ser de sensual el nom d'Emmanuel. De com la literatura pot arribar a perdre un xavalet de 21 i 22 anyets que no hi acaba de tocar del tot, de peus a terra.
Em va agradar la prota, és clar, perquè està com vol i més encara. Però el director li fa dir unes coses que vaig trobar un pèl gastades... Al final, vaig alegrar-me en veure una escena on la mateixa prota (Manuela Vellés) engoleix un espàrrec gegant com si fos un "nabo de campeonato". Fins a l'esòfag i després el treu tot sencer. Una bona vacil·lada, sí senyor.
Però què vols que et digui, sembla com si tot plegat quedés-des-naturalitzat pels diferents paisatges que acompanyen l'acció dels personatges. Per l'aventura en un veler, per Eivissa, per una casa de colònies propietat d'una francesa que s'autodenomina "mecenas" (yo a la que me cenaría es a la Manuela).
Ara que he dit Manuela, jo ja he sortit amb noies que es diuen Manuela. Bé, sortir-hi el que es diu sortir-hi, potser no. Hi he tingut affaires. De fet es diuen, o es deien, Manuelle. Dues en un any, dues a Toulouse. La primera, una boja rematada, la vaig conèixer en una plaça on hi havia una banda tocant el tango. Ella estava ballant (o fent que ballava) amb unes amigues, i me li vaig apropar i em vaig oferir com a parella i de passada li vaig demanar si me'n podia ensenyar, de ballar. Ella em va respondre que "avec plaisir" (serà un plaer), i que d'aquesta manera, ballant, n'apendríem tots dos. De seguida varen sortir els punts en comú, i així vam passar una bona estona agafadets i enraonant d'allò que em venia al cap, que de francès no en sabia gaire (tot just era el meu quart dia a Toulouse). Em va deixar anar com de passada, com qui no vol la cosa, que havia estat internada uns dies en un hospital psiquiàtric. (Però, suposo que per allò que diuen, que sentim només el que volem, això no ho vaig sentir!!) Aleshores, acabat el ball, em va proposar d'acompanyar-la a casa i jo no vaig refusar la invitació.
Després ens vam trobar uns quants dies per la facultat, ja que tots dos estudiàvem psicologia, però va tenir una o dues relliscades grosses i jo no vaig voler cedir (aquella vegada, no) davant la meva tendència a sortir amb noies "difícils".
L'altra Emmanuelle (Manu), la vaig conèixer en un sopar amb una colla d'anglesos de la residència universitària (la mateixa on vaig conèixer la Francesca, l'italiana dels "castells a la defensiva"). S'ho va fer venir bé per seure al meu costat i acaramelar-se progressivament amb mi. I del sopar a la resta de la nit i a la resta de l'estiu, durant el qual vam estar ara que sí, ara que no i, aquí volia anar a parar, dient-me ella que hi havia un noi que l'havia estimada durant quatre anys i doncs que ara ella havia d'estimar-lo. Jo, evidentment, no m'ho creia, però estava tan bona que no me la volia deixar perdre. Si no el seu contacte, sí la seva companyia i la possibilitat d'arrencar-li somriures fortius.
Oh, si pogués traspassar l'ordinador amb el sol so de la "u" francesa, us adonaríeu de com pot arribar a ser de sensual el nom d'Emmanuel. De com la literatura pot arribar a perdre un xavalet de 21 i 22 anyets que no hi acaba de tocar del tot, de peus a terra.
dimarts, maig 22, 2007
Castells a la defensiva
El primer dia del taller de Cuines del món vam treballar una recepta típica del marroc: amanida de cogombre i maduixes. Hi vaig conèixer una noia d'aquelles que et fan somiar despert (mentre puguis somiar i tallar maduixes alhora sense tallar-te, cap problema). De fet, no la vaig conèixer gaire bé, perquè ni tan sols conec el seu nom. El seu cognom, per contra, sí que el conec: Castillos. Va ser tot u el fet de sentir-lo i recordar la meva estada a Tolulouse, durant el curs 1999-2000. Allà vaig sortir amb una noia italiana que es deia (i es diu, suposo) Francesca.
Més concretament, el que vaig recordar va ser que un vespre, mentre sèiem, la Francesca i jo, en un banc dels jardins de la Cité Universitaire, vam començar a discutir sobre la nostra relació. Ella va justificar-se (tampoc no me'n recordo gaire bé...) dient que acostumava a posar-se a la defensiva ("sulla defensiva") davant del que jo li deia. Aleshores vaig fer l'orni, adoptant una actitud d'ignorància total -la qual cosa em produeix per si mateixa un gran plaer-, de manera que vaig demanar-li (evidentment, en italià): Què significa "sulla defensiva"? Aleshores ella va estirar lleugerament l'esquena enrere i, posant-se les mans damunt dels pits, em va explicar: "Imagina't que són dos castells (castelli); si un dels dos percep que l'altra l'atacarà, es posa sulla defensiva. Jo aleshores només feia que pensar: "però si no ataco ningú... Jo els vull tots dos!".
No sé. Només espero que el nou castell no percebi que l'ataco, o en tot cas, que no ho percebi abans que jo no ho vulgui.
Més concretament, el que vaig recordar va ser que un vespre, mentre sèiem, la Francesca i jo, en un banc dels jardins de la Cité Universitaire, vam començar a discutir sobre la nostra relació. Ella va justificar-se (tampoc no me'n recordo gaire bé...) dient que acostumava a posar-se a la defensiva ("sulla defensiva") davant del que jo li deia. Aleshores vaig fer l'orni, adoptant una actitud d'ignorància total -la qual cosa em produeix per si mateixa un gran plaer-, de manera que vaig demanar-li (evidentment, en italià): Què significa "sulla defensiva"? Aleshores ella va estirar lleugerament l'esquena enrere i, posant-se les mans damunt dels pits, em va explicar: "Imagina't que són dos castells (castelli); si un dels dos percep que l'altra l'atacarà, es posa sulla defensiva. Jo aleshores només feia que pensar: "però si no ataco ningú... Jo els vull tots dos!".
No sé. Només espero que el nou castell no percebi que l'ataco, o en tot cas, que no ho percebi abans que jo no ho vulgui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
