dimecres, de novembre 23, 2011

Sempre Cabré, i l'amare

S'ha acabat L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré. Em vaig resistir molt a llegir-lo, fins i tot després del Viatge d'hivern, de tanta commoció... perquè resulta que jo coneixia els eunucs, com gairebé sempre, d'haver-los buscat al diccionari, i em pensava que seria una història antiga de castrats vivint en un convent i cantant notes agudíssimes. Al capdavall, m'imaginava tot de coses, com qui basteix castells de sorra mentre que l'únic que s'ensorra és l'oportunitat de llegir un bon llibre.
L'eunuc de l'obra és el protagonista, el Miquel. Dit eunuc per manca de descendència, vull interpretar. En algun paràgraf s'esmenta la seva esterilitat, vet-ho aquí.

He après 3 paraules: apòstata (que em va dur a "apostatar" i a "apostasia"), seria aquell que abandona la religió o creença "que té des del naixement". Bàsicament aquell que abandona, no? L'eunuc, l'estèril, seria l'abandonador per excel·lència.

Bord, que a més de ser igual d'estèril, que no dóna fruit, pot voler dir bastard, d'orígens desconeguts (com en realitat ho són fins que l'oncle Maurici Sense Terra ens els desvela) està dedicat a Antoni III Gensana, avi patern d'en Miquel. Si ens encomanem al primer dels dos sentits, doncs, veurem que la cosa de l'esterilitat ve de família.

Per al segon dels sentits de bastard (perdó, de bord), he après la tercera paraula: espuri-úria. Igualment faltat de legitimitat i d'autenticitat.

Per postres, un fragment d'or. Unes línies que obren camins cap al món interior, que et connecten amb vivències més o menys actuals, però que d'alguna manera formen part d'allò que ets. Vivències o pensaments, esclar, tot i que hi ha pensaments que de tan viure'ls...

El que passava era que en Miquel ja havia arribat a entendre que un senyal de maduresa era saber relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Es pateix més perquè la lucidesa et porta cap a l'escepticisme, sobretot quan t'adones que la vida, amb el temps, desemboca en la mort. I enamorar-se, amb el temps, desemboca en la soledat i en l'enyor d'aquest sentiment tan foll, tan violent i irracional, que sembla que s'assembli tant a la felicitat.

La primera frase és fonamental. En la resta, em sembla que hi cueja la tendència evident del Miquel a la insatisfacció patològica, sobretot perquè l'escepticisme no és res més que apagar la flama de l'esperança envers el futur. Tirar la tovallola. L'enamorar-se, per sort, no desemboca en res per definició ni per edat, excepte si el mirem amb un prisma determinat (el prisma, aquest argument modern que suposo que ja van inventar els grecs).

Amo, amas, amare, amaui, amatum: amar o, en tot cas, relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Això és el que em sembla fonamental. Ser "amable" amb l'entorn, dignes d'amor, alhora que estimem. Tenir aquesta vivència de l'amor, per què no, deu ser una manera de felicitat. Felicitat plena. En l'enamorar-se també s'és feliç, però és una felicitat per contraposició, com la del Miquel. És una fiblada de follia que ens allunya de la mediocritat en què hem viscut (o hem cregut viure) fins a "trobar l'amor". I dura el temps que dura la urgència.

diumenge, de novembre 13, 2011

Històries i cançons

Les cançons populars tenen una gràcia especial, digué ell. Quan deia especial, enteníem que era una manera de dir-ho tot sense dir res. Quan l'epítet és especial, doncs fantàstic, òptim, extraordinnaire. Per això tothom assentí de manera lleu i quasi imperceptiblement davant d'aquella declaració de principis. La música popular...

Personalment, m'havia agradat de sempre la cançó. De la vieille a la nouvelle. Gaudia del cant a desdir; m'envolava sense afinar, sense futur ni cap de les convencions de la feina ben feta, la que no té fronteres...

Començo sovint les primeres notes d'una melodia, o en canvio el to, i faig així fins al final, perquè de fet parlar en passat seria injust més enllà de la cosa del fraseig i del ben sonant.

La música que explica coses és per mi la millor. Explicar allò que en castellà seria contar, i que en català també ho és, però que sense ser inadmissible convé evitar per poc genuí. No és allò que en diem "calc servil del castellà" (que hauríem de bandejar sens falta), però per si les mosques. On ne sait jamais.

A l'hora de contar històries (glups!), o de cantar, posem l'accent en l'acte mateix de la comunicació. No és un acte informatiu, per dir-ho d'alguna manera. Si vols dir que estàs fotut (si vols informar-ne algú), ho dius. Et sortirà (glups, deurà sortir) millor o pitjor, però intentes que algú se n'assabenti. Insisteixo, si ho vols dir. En el cas de la cançó i la narració, vaja, que no em sembla el mateix. No diria cap conte ni cantaria cap cançó per comunicar el meu ensopiment, sinó, en tout cas, per sortir-ne. Eixorivir-me.

Mira, però, que hi ha una mala fi d'estils i registres diferents, això per descomptat... Que fins i tot n'he parlat en l'assaig per a una noció-nació: hi ha cançons, hi ha himnes que expressen el plany de tot un poble per una pèrdua que hi deixa una petjada molt fonda. Hi ha cançons (com hi ha contes) tristes, no cal anar més enllà.

En un altre ordre de coses, avui dia corre la brama del relat. Tothom cerca un relat per a explicar el que sigui. El relat del nacionalisme. El relat de la construcció d'una sortida plausible de la crisi. De la convivència entre els pobles...
Els periodistes se n'adonen, alguns ho denuncien, però el famós relat continua sent l'objecte cobejat. La paraula que sona millor. Pronunciar-la prestigia gairebé tant com l'etimologia o les introduccions amb alguna citació grecollatina.

Aquells qui fan servir el relat, tot plegat fa seriós, refinat, sofisticat voire ensopit. Per què no cerquen la cançó? Les cançons que conten coses són les millors (glups!!!).