diumenge, de novembre 13, 2011

Històries i cançons

Les cançons populars tenen una gràcia especial, digué ell. Quan deia especial, enteníem que era una manera de dir-ho tot sense dir res. Quan l'epítet és especial, doncs fantàstic, òptim, extraordinnaire. Per això tothom assentí de manera lleu i quasi imperceptiblement davant d'aquella declaració de principis. La música popular...

Personalment, m'havia agradat de sempre la cançó. De la vieille a la nouvelle. Gaudia del cant a desdir; m'envolava sense afinar, sense futur ni cap de les convencions de la feina ben feta, la que no té fronteres...

Començo sovint les primeres notes d'una melodia, o en canvio el to, i faig així fins al final, perquè de fet parlar en passat seria injust més enllà de la cosa del fraseig i del ben sonant.

La música que explica coses és per mi la millor. Explicar allò que en castellà seria contar, i que en català també ho és, però que sense ser inadmissible convé evitar per poc genuí. No és allò que en diem "calc servil del castellà" (que hauríem de bandejar sens falta), però per si les mosques. On ne sait jamais.

A l'hora de contar històries (glups!), o de cantar, posem l'accent en l'acte mateix de la comunicació. No és un acte informatiu, per dir-ho d'alguna manera. Si vols dir que estàs fotut (si vols informar-ne algú), ho dius. Et sortirà (glups, deurà sortir) millor o pitjor, però intentes que algú se n'assabenti. Insisteixo, si ho vols dir. En el cas de la cançó i la narració, vaja, que no em sembla el mateix. No diria cap conte ni cantaria cap cançó per comunicar el meu ensopiment, sinó, en tout cas, per sortir-ne. Eixorivir-me.

Mira, però, que hi ha una mala fi d'estils i registres diferents, això per descomptat... Que fins i tot n'he parlat en l'assaig per a una noció-nació: hi ha cançons, hi ha himnes que expressen el plany de tot un poble per una pèrdua que hi deixa una petjada molt fonda. Hi ha cançons (com hi ha contes) tristes, no cal anar més enllà.

En un altre ordre de coses, avui dia corre la brama del relat. Tothom cerca un relat per a explicar el que sigui. El relat del nacionalisme. El relat de la construcció d'una sortida plausible de la crisi. De la convivència entre els pobles...
Els periodistes se n'adonen, alguns ho denuncien, però el famós relat continua sent l'objecte cobejat. La paraula que sona millor. Pronunciar-la prestigia gairebé tant com l'etimologia o les introduccions amb alguna citació grecollatina.

Aquells qui fan servir el relat, tot plegat fa seriós, refinat, sofisticat voire ensopit. Per què no cerquen la cançó? Les cançons que conten coses són les millors (glups!!!).

Cap comentari: