Poètica o fonètica, en què quedem?

Un temps per a la poesia, la poesia vinguda amb el vent. Arribada en avió a la finestra de casa meu, la que de vegades me'n descuido i es lleva un pèl bruta...
D'acord, la finestra, ella pròpiament, potser no, potser fóra millor dir que va arribar "a l'ampit", tot i que dir ampit no sembla gaire oportú llevat que no parlis de la casa on es refugia la Rínxols d'or... Doncs bé, en aquest punt exacte vaig trobar ahir un avionet de paper amb tota la santa taula fonètica del català. Sí, sí, la mateixa. Amb els punts d'articulació a les ordenades i els modes d'articulació a les abscisses.
La poesia dels sons em picava d'aquesta manera a les portes de la inspiració i em feia recordar tantes altres ocasions en què la fonètica ha estat en el punt de mira. Com quan vaig relacionar-me amb la B i pensava en la P i trobava que una diferència substancial entre totes dues consistia en la sordesa de la segona. De fet es podria dir que l'únic que feia imperfecta la P era la seva suprema incapacitat de suportar-me... Més tard amb la B, la qual si no tenia tants de llavis era igualment bilabial, sonava millor, i a més vam tenir una primera fricció que no s'hauria sospitat mai ni en el violon-cel. Es podria afirmar amb tota rotunditat que en acotxar-nos ens vam quedar ben africats.
Llàstima que, passat el temps, superior en el cas de P que no pas el de B (tot i que no va estar, tampoc, gens malament), totes dues van cloure els seus respectius òrgans fonadors i auriculars a les meves súpliques pseudoenamoradisses... I potser tot plegat perquè eren oclusives???

Altre cop el pont

Quina tornada de pont. Altra vegada un shock. De nou dixo enrere un moment de descans, però no d'un de qualsevol, sinó del tipus que esmenta el DIEC com a tercera o quarta accepció: Cessar d'ésser turmentat per un mal, una greu preocupació, etc. Vaig trobar-ho no recordo com i em va seduir. Qui ho havia de dir que els diccionaris encabirien definicions tan terribles!
Però, tornant al pont, just abans dels quatre dies de calma, vam rebre al Servei un sargentu de la policia local de Rubí que ens va fer una xerrada guapíssima. Davant les preguntes més aviat incisives de les alumnes argentines, el paio, superplaner, va arribar a reconèixer que no li agradava la seva feina. Després de 23 anys d'exercici ens va dir que la feina per a ell no era vocacional, que de sempre el que li hauria agradat és construir ponts. Exquisit. Senzillament exquisit.
Per cert, jo m'hi apunto ;)

Fal·lera

Ixò és el que em passa a vegades, tantes vegades... fal·lera.

f Inclinació envers alguna persona o cosa que porta a pensar-hi tothora, a desitjar-la contínuament, a no saber estar-se de freqüentar-la, etc. Té una gran fal·lera per la Maria.

Ja em perdonareu però la definició no és meva, és del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Els noms són a les dones el que el títol al poema; tot s'hi amaga al darrere. A dins. Al rerefons. Deixen entreveure, però, aquella música deliciosa de les carícies a penes traçades. La ressonància dels pous profunds i inabastables.
Jo no hauria triat Maria, ni de bon tros. I ara seria molt més dur, dur de veritat, si no dubtés del nom d'algú de vosaltres (haha!). Però bé, sigui com sigui, els mots em tornen boig. Aquest d'avui, la famosa fal·lera, me'l vaig enviar cap al novembre des del Servei (no confondre amb cervell) i se m'havia quedat enfonsat sota una allau de correus pretèrits. Hores d'ara corregeixo una guia didàctica per a professors-res de secundària; avui l'he acabada, de fet. N'he tret alguns apunts, he après noves paraules i n'he refrescat d'altres (fer-se enllà: apartar-se).
Damunt el meu escriptori suren una munió de paperets escrits a mà, notes per a qui sap quan, potser fins i tot un post. A primer cop d'ull un espectacle teatral al MNAC sobre el mestre de Cabestany, al maig; a tocar d'un gat enutjat que aixeca el llom (GAT NEGRE), del qual tindreu notícies tan aviat com pugui dir-vos-en alguna cosa; sense anar gaire més lluny un refrany de la météo treu el cap: Març ventós i abril plujós treuen maig florit i esplendorós! --de fet volia canviar-ho per Marc Ventós i abril... que és el nom de l'amic protagonista del casament feliç--
i per acabar, la joia de la corona, acotxar. Vaig trobar-lo d'una tendresa difícil de superar. Me'l va ensenyar un excompany de feina i bon amic, que a banda de tot, m'acompanyarà amb la guitarra --si aconseguim posar-nos les piles-- en el projecte aquest de narració d'El gat negre.
Ara cometré un sacrilegi o un pecat o pec-acte molt molt dolent i el faré servir sense ni tan sols haver-lo consultat al sant GDLC. Els diccionaris són el vincle més estret que he sabut establir entre jo i la terra. Són la meva força de gravetat. I ara prou per avui, vaig a acotxar-me.

Professor de llengües.

Des de l'agost que no escrivia... Notava que em faltava alguna cosa i no encertava a trobar què era! Ja us ho havia dit, oi, que treballava de korrektor de kapellans? Segur que sí, en guardo un molt bon record. Els kapellans són bona gent i creuen en el que fan.
Ara he trobat una altra feina que està molt bé: profe de català per a adults. Feia tres anys que mirava de treballar d'això, tu. Vaig fer el nivell D mentre treballava al MNAC i en acabar-lo, i en arribar el setembre, vaig agafar l'atur per poder treure'm el K sense haver de kurrar. Això va ser el curs passat. Un curs duríííssim, la veritat. Una kanya com mai a la vida no m'havia donat. Fins i tot sentiments radikals d'inutilitat, d'ineptitud.
Fa unes setmanes, en el context d'unes jornades sobre l'ensenyament de llengua catalana a no catalanoparlants, vaig assabentar-me del fet que aquest any sí que havien fet el curs de Postgrau de català per a adults, dins el departament de formació del professorat de la UB. Valga'm Déu, aquest hauria estat doncs tot un altre any si per comptes d'estudiar el maleït curs de Korrecció hagués estudiat l'altre postgrau... Altra vegada la mala sort va voler fer-me la traveta: no és que no hi truqués interessant-me per l'esmentat postgrau, no, el que va passar és que els vaig trucar i em van dir que aquest curs (2006-2007) no el farien.
Bé, doncs, el cas és que per fi faig de professor al CPNL, que per fi sóc un tècnic del Concorci per a la Normalització Lingüística. Per fi treballo amb la matèria prima que aprecio més del món mundial: les lletres. Els mots. Les oracions. Les funcions sintàctiques. La comunicació.
I la primera intuïció que vaig tenir respecte d'aquesta professió va ser a la tan recorreguda pel·lícula El lado oscuro del corazón, on a banda de poetes hi apareix un bon vivant francès que, davant la pregunta que obsessiona el poeta-protagonista durant tota la pel·li (pregunta que li fa la Mort, personificada en una dona vestida de negre que vol convence'l que la poesia no és realment un ofici), "¿Qué sos, vos?", respon (amb un inconfusible accent gabatxo) "Yo soy profesor de lenguas". Recordo que en sentir-ho m'imaginava dient-li a la meva mare, vull ser professor de llengües.

El plural dels mots en EA

Una de les normes més elementals de la gramàtica catalana és la que prescriu que tots els mots acabats en a àtona, en la formació del plural, a més d'afegir una s, canvien aquesta a en e. Dit d'una altra manera, fan el plural canviant la a final en es. Un escrit que contingui plurals en as sempre és obra, certament, d'algú que encara no s'ha iniciat en els aspectes més bàsics de la normativa de la llengua catalana.
Albert Jané, Aclariments lingüístics