dijous, de desembre 29, 2011

L'alegria de ser (I)

Recordo la cara de felicitat de la meva mare en comunicar-li l'interès a treballar de professor de català. Home, ara sí que t'escolto! El català -- la llengua -- és molt diferent de la Psicologia! Una paraula va accentuada sí o sí, va dixar-me anar, mentre que fent de psicòleg podries dubtar de tot!
A mi m'entusiasmava la idea d'estudiar i transmetre una cosa tan fabulosa com la llengua, la veritat, res a veure amb càlculs de dificultats ni comparacions respecte d'altres possibles oficis... Aquesta pretesa "lleugeresa" de la tasca que em proposava dur a terme seria, evidentment, un avantatge molt significatiu, si realment s'acomplia.
Al cap de tot el seguit de cursos i neguits que em van permetre ensenyar al CPNL, diverses experiències em demostrarien, tanmateix, com de complexa pot arribar a ser la tasca del profe de llengua.
Perquè en llengua, més enllà de gramàtiques i ortografies, més enllà de la cosa de l'estil, encara que poc o molt s'hi relacionin, hi ha la cosa del sentit: (segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana)

Per a molts lingüistes, terme sinònim de significat o significació.
Per a altres, sentit és el valor precís que pren el significat abstracte d'un signe, situat en un context concret únic. (fragment retallat del GDLC)

Així, doncs, la "lleugeresa" amb què m'ho he pogut prendre no té res a veure amb la complexitat de la qüestió per si mateixa, sinó, en el meu cas, amb la voluntat d'engrescar els alumnes a aprendre llengua sense distreure'ls amb artificis retòrics del tot infructuosos. Al loro!, parlem de coses diferents: una cosa és la complexitat (dels significats, en aquest cas) i una altra cosa és com l'afrontes.