dissabte, de novembre 20, 2010

Els matins de TV "esqüets" (1a part)

Divendres 19 vaig trucar als matins de TV3. Hi vaig trucar per fer un comentari sobre la pregunta del dia: "Creieu que la campanya electoral s'està frivolitzant?" Matins punt sí, matins punt no.

Vaig trucar-los després que el professor B. Culla digués, a parer meu molt encertadament, que s'estava produint una "youtubització" de la campanya. I la idea em va venir com un llamp: Només de la campanya? I la societat? Quantes descàrregues de Youtube es produeixen diàriament a Catalunya? Hi ha algú que es vegi amb cor de sostenir que no assistim a una banalització generalitzada de la societat?

Doncs bé, la pregunta del dia venia a tomb, principalment, de l'anunci televisiu on una noia té un orgasme en votar a favor del PSC. I jo despenjo, marco el telèfon que apareixia en pantalla, i s'hi posa el noi que diàriament comenta les trucades, sms, i misssatges electrònics que reben a la redacció. "El seu nom?, número de telèfon?, des d'on truca? Endavant amb el seu comentari, Isaac."

Aleshores li explico que no era just de considerar únicament la frivolització de la campanya, sinó que, en bona part, la societat era responsable d'aquesta banalització. N'era protagonista. I em vaig embolicar una mica argumentant que els polítics no fan les campanyes a cegues, sinó que tota campanya obeeix necessàriament a un estudi previ dels interessos, delits i frustracions del nombre més gran de possibles electors, altrament anomenat màrqueting.

Mentre jo li parlava, sentia la remor de tecles del seu ordinador, i en acabar el meu discurs em va demanar, per tal d'aclarir el significat del que li acabava de dir: Per tant, Isaac, vostè el que vol dir és que es produeix un emmirallament de la societat en la classe política. Oh, vaig pensar, no ho hauria pogut dir millor...

Al final em van trucar perquè parlés en directe, i em va emocionar ser el cinquè tertulià. Ho dic de veritat. M'he declarat sempre fan del Josep Cuní, i com més estranyada se'n sentia la gent, més que me'n declarava. Sempre he tingut predilecció per la gent menys "estimada". Sí, perquè l'estimació que força gent en fa és negativa. Apel·latius com ara prepotent o "aixafaentrevistats", els he sentit sovint referits al conductor de Els matins.

El que em passa és que escolto aquestes consideracions pel que fa a algú, i el seu efecte en mi multiplica la curiositat que em desperta aquesta persona. Acostumo a creure que ningú és tan dolent com el pintem, primerament perquè pintar la gent negativament sol ser una pràctica tan comuna com ara el fer safareig (que és potser la pràctica antiestrès més estesa, juntament amb l'esport), i segon, perquè la informació que se'n deriva està igualment exempta de tota certesa. A més, les persones que desvetllen sentiments tan virulents són la meva debilitat.

Recordo, durant la carrera, un professor que tothom, tot l'alumnat, temia enormement. Es portava com un tirà davant l'auditori. Es feia difícil de preguntar-li alguna cosa, si no volies exposar-te a unes respostes emeses des d'una superioritat i una distància tals que podien fàcilment fet-te quedar en ridícul.

Doncs el cas és que amb un company de classe sovint ens apropàvem a parlar amb ell quan s'acabava la classe. Ens hi acostàvem i li demanàvem sobre tal o tal altra teoria, matisant-les en alguns casos, oferint exemples en d'altres... El canvi d'actitud que percebíem en ell era espectacular!!! Ens mostrava tota una altra cara, la veritat. Amb la proximitat, la prepotència del que abans havia estat monstre i tirà esdevenia d'una humanitat que fins podria dir afable...

dimecres, de novembre 10, 2010

Què significa "lubina"?

- Perdoni, mestre, què significa "Lubina"?

- ¿?

- Lu-bi-na (el client s’exaspera, però es justifica) Si és que ho tinc a la punta de la llengua, però mira ara no hi caic…

- ¿?

- Que no m’entens? Don’t you understand me?

- No, I’m sorry, sir…

- Sorry?, ja et donaran, sorry… Ok, I’ll show you: in catalan, fish és “peix”, sona igual eh? Sounds the same!! (El client somriu buscant la complicitat del cambrer àrab, però aquest sembla que no l’entén) Fish- peix, fish-peix, shhhhhhhhhhhhhhhhhhh (dit això, el client doblega els llavis posant cara de peix)

- Peix?

- Very good! D’acord, mestre, doncs ara voldria que em portés un bon peix, veu aquí? peixxxxxxxx (el client posa èmfasi en el so de la “x” i assenyala el menú allà on hi ha l’oferta de peixos). Només tinc un problema, que no sé què coi és això de “lubina”. What the hell is this?!! (Visiblement nerviós, el client parla amb la persona que l’acompanya per rebaixar tensions.)

- Ok, wait a second please (el cambrer se’n va cap a un seu company de feina i li parla a cau d’orella. Aquest darrer s’acosta a parlar amb el client).

- Perdoni’m, sóc l’encarregat, que hi ha algun problema?

- Doncs miri, sí que n’hi ha un, un de gros, i és que el personal d’aquest restaurant no m’entén.

- (Amb un to conciliador) Ens ha de perdonar, el Saïd tot just fa un mes que va arribar. Ell és el primer interessat a aprendre el català, no en dubti.

- Però, a veure, és que em sembla molt fort: si jo marxo al Marroc el més normal del món és que no m’entenguin, oi? Però què me’n diu del fet que no m’entenguin ni a casa meva???

- Ho lamento, senyor, però li repeteixo que la situació del Saïd és força excepcional. Podria ajudar-lo en res?

- Doncs sí, miri, ja que ho diu, el que em passava és que no entenc aquest peix, la lubina, o el lubina, no ho sé…

- Lubina? Ostres, ara sí que m'ha ben enxampat... Esperis un moment, que ho demano a cuina…

(Passa un quart d’hora i l’encarregat torna amb un plat de peix)

I ara, què me’n diu? (mostrant-li el plat)

- Que espero que el proper cop que vinguem ens ofereixin l’atenció que ens mereixem. O és massa agosarat demanar que t’entenguin a casa teva?

- Perdoni, però en aquest cas a vostè també li faltaven paraules per entendre...

- (El client n'està ben bé fart, de tot plegat) Deixi's de romanços. Per cert, què significa “lubina”?