dijous, d’abril 27, 2017

Sempre els estels


A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Queden enrunats entre capes d'oblit i de foscor. La cerca de llum i d'espai, una certa quietud i una certa pau, me'ls tornen a apropar.

Em vaig llicenciar de Psicologia el juny de 2002 i al cap de 3 mesos començava Filologia Romànica. Recordo com el segon any vaig conèixer la Paula, coincidíem en diverses assignatures. En una classe d'Introducció a la Lingüística Romànica, la professora ens volia explicar el paral·lelisme entre "e" i "i" segons les diverses evolucions del Llatí (de / di) (el / le / il). I ens va posar l'exemple de l'anglès: "algú parla anglès amb nivell de nadiu?" La Paula va fer tímidament que sí, i va pronunciar el pronom "it" com li demanava la teacher. I va sonar tan "et" i tan britànic que no sabia on posar-me... me'n vaig enamorar a l'instant.

A la vida fas coneixences, et creues amb gent i t'hi relaciones amb més o menys d'èxit durant més o menys temps. Vull pensar que encontres i desencontres et van marcant a mesura que se succeeixen.


Amb ella va resultar que no vivíem gaire lluny, i que els dos teníem família al Maresme (jo a Caldes d'Estrac i ella a Canet). Vam començar a quedar i ens vam enganxar a passar nits ara a casa l'un, ara a casa l'altra. Abans del sexe teníem per costum d'anar al cinema o al teatre. Vam veure La història del senyor Sommer al Maldà i Les nits blanques al Teatre Lliure, a Montjuïc. Teníem una relació que no ens demanava explicacions i a mi m'estava bé perquè intuïa que parlàvem un mateix llenguatge, alhora poc convencional i molt poc sentimental, una relació de bloqueig que en aquell moment ens convenia als dos.

No sabia res de relacions, era la primera noia amb qui "sortia" un any seguit. Adoptava el seu estil en tot moment. Feia massa cas de les inseguretats, no vaig sentir-me mai ubicat al seu costat. Ni al seu costat ni enlloc.
 
Un aspecte que m'havia d'influir enormement era la seva afició per les tècniques energètiques de sanació. Per a mi era un aspecte desconegut, i no hi creia en absolut. El món ja era prou complicat com per afegir-hi altres vides i altres dimensions... No volia riure-me'n, però hi deia la meva, amb molt d'escepticisme, amb molt poc encert. Al capdavall, ella no se sentia gens compresa i no s'ho prenia bé. Avui dia hauríem dit que aquesta parella no és un "match", jeje... De vegades les llums salvaven algun plat, o em feien sentir la il·lusió del sentit i t'agradaves una mica.



Sempre els estels (segona part)


A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Tot és al seu lloc, l'Univers encaixa sempre, constantment, totes les peces encaixen. Tan sols ho percebem en determinades ocasions, sembla màgic. I de somni en somni...

En un moment donat es va escaure que va rebre la visita dels pares, que venien de lluny per fer-se visitar per un metge: el pare havia començat a tenir lapsus i buits de memòria preocupants. Li van detectar un tumor al cervell i va morir al cap d'un mes. Durant aquell temps la filla li feia Reiki al llit de l'hospital. És el que em deia quan li preguntava com havia anat la visita... L'ajudo de la millor manera que puc. Amb la família gairebé no ens coneixíem, l'única vegada que el vaig veure va ser acompanyant la Paula a l'hospital on estava ingressat, que era el mateix on vaig néixer.

Els meus pares sempre han rememorat com bramava a la sala de parts, i el vent fortíssim durant la llarga nit (vaig néixer a les 9.30 h), i la pel·li d'aquell vespre a la TV: L'Evangeli segons Sant Mateu de Pier Paolo Pasolini.

Al morir-se el pare vaig tenir ocasió de conèixer la resta de la família, que fins aquell moment havien estat més aviat absents, cadascú en un país i fins continent diferent. En diverses ocasions ens vam trobar a Canet de Mar, al pis de l'àvia, i allà la mare m'interrogava sobre "la Psicologia", que no la convencia gens. M'explicava una anècdota sobre psicòlogues que havien menystingut el Reiki com a pràctica de sanació, que no eren prou "obertes". Ella en tenia el grau més alt, el de mestra. I alguna vegada va dir-me com d'especial era la seva filla, fent referència a la seva data de naixement (el 9 del 9 del 79). Mare i filla havien desenvolupat una sensibilitat particularment fina en termes d'energia: impressionava veure com coincidien i com s'entenien de bé.

Des de qualsevol escola psicològica o de sanació, i encara més amb l'apel·latiu "holístic", per a mi és cada vegada més evident que plantegen fonamentalment un mateix objectiu: el canvi de mirada.

I al cap de molts anys, quan feia molt temps que havia marxat a viure a França i s'havia convertit en la meva exparella, va resultar que el meu pare també es va morir. Durant l'estada al Vall d'Hebron, l'anava a veure i m'hi estava llargues estones, i li transmetia energia com havia fet ella amb el seu. Però jo no ho feia pròpiament, perquè no m'havia iniciat ni tenia cap noció respecte de la tècnica. Tan sols hi posava interès. Només sentia el contacte amb les espatlles del malalt i a ell li agradava moltíssim i m'ho agraïa com si allò formés part de la nostra intimitat més estricta. És ben cert que no m'havia relacionat amb ningú tan de prop... una manera especialíssima d'acomiadar-nos. Els homes no ploren i, potser encara menys, no es toquen.



Sempre els estels (tercerca part)

A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Els inicis i els finals s'entrellacen, els contorns tremolen, les essències esclaten, i les persones ens trobem i ens perdem de forma incessant.

En el moment de la defunció vaig rebre un sms de la Paula expressant el seu condol: quan ho he sabut m'he quedat de cacauet, i jo crec que era la seva forma de dir-me que estic amb tu en la distància, i m'agradaria que aquesta expressió et desperti un somriure i un record tan amable com a mi. Em deia igualment que se n'havia assabentat per l'Elena, una tieta seva que havia estat col·laboradora del meu pare a la Universitat. El món és un mocador!

Hi ha persones que el recorden perquè deia que un dia la gent aniria parlant per telèfon pel carrer. Aleshores se n'havien enrigut per dins, de fet ja hi estaven acostumats: son cosas del Miguel Ángel!

A partir d'una experiència tan revel·ladora com havia estat acompanyar-lo en aquell període de trànsit, vaig sentir-me amb ganes d'explorar el terreny i treure'm, progressivament, diversos nivells de Reiki Usui Tibetà. Aleshores la Psicologia havia quedat oblidada al calaix dels apunts, de fet feia dos anys que treballava a Normalització Lingüística quan va finar mon pare. Assolit el tercer nivell, vaig començar a fer teràpies combinades amb Reflexologia Podal, que també havia inclòs dins les meves destreses.

Amb la meva amiga, de qui parlava en les primeres entrades d'aquest blog, hem coincidit a Londres a les acaballes del 2015. En devem ser uns quants que no canviem tant malgrat el pas del temps!

A l'hora de presentar als meus contactes el projecte de sanació alternativa deia que havia reprès la "via terapèutica". L'interès per la cosa humana, d'altra banda, és quelcom que no he abandonat mai. Així, doncs, després del xiringuito sanador vaig iniciar-me en la pràctica de la meditació, que em suposaria, al capdavall, guanyar un sentit de mi mateix més estable i més ferm. Tot plegat amb el rerefons elemental de voler exercir de psicòleg (a partir d'aleshores seria "desig de Servei"). Aquesta professió és a dia d'avui la que té més sentit per a mi, i a més a més em retorna dolçament el passat, perquè al Col·legi de Psicòlegs em van citar, a l'hora de col·legiar-m'hi, el 9 de setembre a les 9 del matí (haha, vaig pensar des de l'altre extrem de la línia telefònica: 9 del 9, i a les 9!).