dilluns, de maig 20, 2013

Una relació especial

Una de les escenes que més em va quedar de Magnolia és la de la pluja de granotes. El nen protagonista, el del concurs televisiu What do kids know, contempla com cauen els animalons del cel i se li acut de pensar "coses com aquesta passen tots els dies". És una pel·li que només he vist doblada, i l'he vist un munt de cops perquè m'encanta :)
Pel que fa a la reacció del nen davant la pluja, em va quedar gravat, n'estic segur, perquè vaig intuir que aquell noi veu l'espectacle de la pluja, però que veu alguna cosa més. És una paradoxa, entenc: davant d'un fet tan extraordinari, el xic considera que passa tots els dies.


En un altre ordre de coses, i aprofitant l'espectacle del cel i de la pluja d'aquests dies sobre la Ciutat Comtal, penso en el perill de creure que el xàfec només et cau a tu. O bé que hi tens una relació especial. Serien reaccions típicament adolescents, però comunes en l'edat adulta: hi ha qui viu la vida culpant de tots els seus mals la pluja o qualsevol altre fenomen extern (ehem, qualsevol altre fenomen).
Aquesta mena de judici només busca la defensa de l'ego. I l'ego seria allò que identifiquem amb "el pobre Josep", "la pobra Cristina", "la pobra Sandra",... De fet, és perfecte per a identificar-s'hi i projectar-hi la nostra pròpia pena (pobre jo). L'acte de plànyer algú seria una manera inequívoca de posar en valor el seu ego (i el nostre!).

 
 
                     
En canvi, jo diria que el que és rellevant de la pluja i dels fenòmens externs (ehem, dels fenòmens), és que ens connecten. Estic connectat a la vida perquè participo d'aquest element, d'aquesta sensació, hi entro en contacte... m'estic mullant. Estic xop com tot aquell que es passeja en aquest instant sota la pluja. Fins a l'últim racó del planeta. Connectat amb l'univers com una petita fracció més; l'ego i l'univers com a unitat indestriable.
Tots els dies, podria pensar el nen protagonista de Magnolia, tots els dies succeeixen coses que ens connecten. Que sigui la visió de granotes caients, gotes d'aigua o confetti, és igual. Perquè de fet ho puc estar somiant. La relació és especial, en tot cas, perquè ens equipara (és entre iguals), és universal, i rau en el fet de participar d'aquesta interconnexió.

dissabte, de maig 04, 2013

Impressions de Tàpies

D'Antoni Tàpies, a Res no és mesquí, dins "La pràctica de l'art" (Ariel, 1970): "Per començar, nosaltres ja gairebé no sabem ni tenim temps de veure les coses. Els sentits ens rellisquen sobre l'excés de preocupacions, de coloraines, d'atordiments i de sorolls que sempre ens envolten. Hem de conquerir i aprendre el més primordial: poder i saber contemplar, poder i saber concentrar-nos en allò que fem, tenir temps per a meditar, tenir un mínim de decència i de llibertat en les nostres vides, amb les hores de repòs suficients per a poder-ho practicar."

Tàpies era una de les joies vivents del Museu Nacional d'Art de Catalunya, mentre jo hi treballava, ara fa uns 6 anys. Trobar aquesta cita em retorna a l'experiència que hi vaig viure, i a com de malament em queien Tàpies i totes les vaques sagrades de la Catalunya correcta. És clar, jo no hi entenia un borrall, d'art, i de fet estic segur que ho hauria apreciat molt més d'haver-ne sabut.


www.espai.dibuixos.cat

No vaig guardar el text pel record del MNAC, però. El que més m'atreu del fragment de dalt és la relació de l'artista amb el fet de mirar. De fet, és la perspectiva des d'on més i millor valoro la seva vàlua. Perquè dient això l'any 1970, mereix tota la meva credibilitat i el meu respecte silenciós: les coloraines d'aleshores, comparades amb les d'avui dia, devien ser encara incipients. Avui són autopistes, oceans de la informació, les coloraines.

Ens exhorta a saber veure les coses, és curiós: som majoria (un nosaltres així de gran) qui, segons Tàpies, no sabem veure les coses. Hi hauria, doncs, un "veure les coses" reservat a... quins sabedors? Saberuts? Aquells que disposen de prou temps? Més espai a l'agenda personal? O aquells amb els sentits clars, que no els rellisquen damunt del món que els envolta... Aquells que s'omplen de calma i tenen una impressió més plena, diàfana -més espaiosa- de l'entorn?