dijous, de juliol 09, 2015

I, pedes quo te rapiunt (Vés on els peus t'arrosseguin)


La Mònica va iniciar la ponència bombardejant-nos amb cites d'Ovidi i altres dades pouades del seu saber  enciclopèdic, oceànic, sobre la cultura grecollatina. La comparació irònica amb el cor, on et porti el cor, no es va fer esperar.

Dempeus sobre la terra: caminar, córrer, dansar
III Seminari Internacional d'Antropologia de la Corporalitat

Cor i peus, i una Scoopy 100, m'havien de conduir al cap de pocs dies al port a agafar el barco cap a Menorca. La nit de Sant Joan a bord del Martín Soler, i el 24 a Ciutadella, Jocs des Pla, amic retrobat i a dormir al càmping. L'aventura estava servida.
 

A ella la vaig conèixer l'endemà, i me'n feia creus que pogués tenir només 25 anys. Cara pigada i nasset bufó, es queixava que s'hagués d'anar per la vida amb parella, o que les xarxes socials són xungues perquè estàs parlant amb una amiga i sona aqueta música del puto mòbil i de sobte passa de tu i es posa a xatejar. Em començava a adonar del seu parlar tarragoní, i em feia massa gràcia, tot i que després de tantes vegades, ja havia après a no dixar-me encandilar pels accents...

Es mostra 20150625_155128.jpg. 

I arriba el dia que li explico el que em passa amb una noia que em proposa d'anar a caminar (!) per Cornwall, i jo que no m'ho puc permetre perquè ella n'està molt, de mi, però jo no, i m'he de fotre perquè Cornwall és el comtat del Regne Unit que trobo més especial. Des d'aquí li vaig escriure una postal a la Nani l'estiu del 1998!!

 Aleshores, tot jo som vibració.

De seguida em va deixar anar que quina gràcia, escolta, que tens els anys tan ben endreçats (jo no recordo cap data..!) el 96 al Dr. Music, el 97 a Menorca, el 98 U.K...
Ehem, passa que el 16 de setembre del 95 vaig estar a punt, però molt a prop, de morir-me, i la vida d'ençà d'aquell moment va ser bastant intensa per a mi. De fet, també recordo que tenia la teva edat quan vaig començar Filologia Romànica i la Mònica em feia classe de Llatí.

Resultat d'imatges de calendario


Havia tingut un primer impuls d'anar a caminar durant les jornades d'Antropologia, però encara no m'ho permetia... Merda, per què deurà ser tan literalment certa aquesta frase? De vegades, per sort, trobes una xica així, carapigada, que et desperta i et fa veure les coses diferentment. Et desperta una mirada nova: per què no hi vas igualment? Què importa? Altres circumstàncies i calendaris s'han alineat perquè conegui una ruta per la qual, ara sí, els peus m'han d'arrossegar a partir de l'1 d'agost.

Hi aniré i parlaré idiomes, la gran passió dels accents. Faré camí, silenci, temps... tindré tot el temps del món. Tot el temps i el cel del món.

Resultat d'imatges de offa's dyke path

  De qui són aquests peus que em caminen? I aquest cor, de qui?
I el camí, qui el tria?... quin camí em triarà a mi?