dimecres, de maig 14, 2008

Waiting for Cabré o l'alè del poeta


M'agradaria tenir un fill perquè així aprendria a tocar algun instrument alhora que ho fes ell. Això li vaig dir al Jaume Cabré el 24 d'abril al vespre, al bell mig del sopar que vam fer després de la conferència que ens va oferir a l'Escola de música de Rubí. Estava profundament excitat. En el moment de la signatura de llibres, m'havia dedicat el Viatge d'hivern tractant-me de Beatriu: Per a l'Isaac, que m'ha fet de Beatriu pel Paradís de Rubí. De veritat ignoro quantes vegades ha dedicat un llibre amb aquesta mateixa fórmula a la persona que l'ha anat a buscar a casa i l'ha dut fins al lloc de la xerrada. Només sé que a mi em va sonar a música celestial, fins i tot millor que els lieder de Schubert que acabàvem d'escoltar, interpretats per un baríton i una pianista. Em vaig exaltar. I la rauxa em va fer perdre una mica el món de vista i durant el sopar les frases que sentia m'encenien, inspiradíssim, les lumières i les preguntes i les afirmacions, que em brollaven tan categòriques i definitives com en les millors vegades.

Hi va haver una de les alumnes que en acabar el recital-xerrada va dir-nos, als profes, que s'havia sentit transportada, i amb un dels companys, el gran organitzador, vam quedar que per allò només ja valia la pena tot el cristo (tota mena de dificultats a l'hora de quadrar agendes, i encara, a l'últim, la possibilitat que no poguéssim disposar de sala...).

I en Cabré, un geni, però d'això ningú no en dubtava... Va desgranar un per un els perquès i les circumstàncies de tots i cadascun dels relats que componen el seu recull de contes Viatge d'hivern. Acompanyat dels músics, va explicar-nos com alguns provenen de troballes de quadres de Rembrandt per algun país de l'Est (perdoneu la manca de detalls, sóc un pèssim reproductor...). Anava a un museu i hi trobava, com per casualitat, un quadre que feia temps que buscava. I allò sol ja li feia imaginar la història. La visió de conjunt, un encadenament de contes que troben la culminació en el darrer, Winterreise. I no només els contes explícits, ja que l'autor teixeix històries que es reparteixen tot al llarg del llibre. Gran i xulesc, va dir-nos, el llibre explica 14 contes, i jo en regalo un parell més.

Després, durant el sopar, van parlar amb la pianista --asseguda a la meva dreta-- de tots els ocells que corren --volen-- per la Floresta (on viu la pianista) i Matadepera (on viu en Jaume Cabré). Que cabrons, vaig pensar, sí que en coneixen d'ocells! Els ho vaig dir i en Cabré em va aconsellar que mirés al diccionari, que allà hi podria aprendre un munt de coses. El diccionari, m'estàs parlant del diccionari???!!! Allò sí que em va rematar... Però no vaig tenir pebrots de dixar-li anar la meva summa extravagància sobre els diccionaris perquè al seu esquerre --i davant per davant meu-- seia el director del CPNL de Terrassa, és a dir, el meu director, i temia de guanyar-me una fama que, no per immerescuda, no trobo(t) gaire convenient...

En el moment de llegir la dedicatòria vaig pensar, els sentits fortament trasbalsats, que no entenia res d'allò de la Beatriu. Vaig decidir que ho demanaria a les meves amigues blogaires (hahaha), que elles m'ho sabrien dir certament. Després, però, vaig afigurar-me que Beatriu és la guia de Dant, n'és la font d'inspiració i doncs fins i tot es pot arribar a dir --jo m'ho vaig dir-- que és l'alè del poeta. Això, és clar, restava i resta ben lluny de les intencions d'en Cabré. Això és meu, de la meva collita. És el meu alè.

I per acabar, una cita del mateix autor amb la qual ens va obsequiar ahir el Rodamots: És trist equivocar-se; però saber-ho, adonar-se'n sense remei, és espantós. Jaume Cabré (Barcelona 1947)
De manera que, si m'he equivocat en res --la qual cosa, d'altra banda, em sembla prou evident que sí, que és així-- espero no adonar-me'n fins d'aquí a molt de temps... si és que me n'adono mai ;)

video

8 comentaris:

Joana ha dit...

Un geli! Tu ho has dit. No he llegit aquest llibre Viatge d'hivern.Ho faré i procuraré escoltar de fons aquesta música de Schubert, a veure on em transporta!
I tant que val la pena aquesta mpguda, ni que sigui per uns instants de fruició únics i sentits des del fons.
Els profes, tu...embadalits!
Una jornada per recordar, suposo.
Bon cap de setmana florejat...A Girona tenim el Temps de Flors. Flors per olorar, menjar...

Joana ha dit...

Geni! ;)

Aguarelix ha dit...

Així va ser, genial. Te'n recomano vehementment(i no ment-eixo) la lectura! La Mirielle ja l'ha començada...
Tens raó que Girona floreix per aquestes dates... Jo hi vaig ser ara fa un parell d'anys, i vaig veure per primera vegada el claustre de la Catedral. Una passada, tot plegat!!!

Aguarelix ha dit...

Hahaha, volia dir la mirielle, la cursiva em torna boig!

elisabet ha dit...

Hola! De manera que tu tamb� vas anar a alguna classe de la M�nica Mir� (jo vaig ser a Filologia del 95 al 2000). Potser ens devem con�ixer...
Salut!
Ps. Vinc des del bloc de la Mirielle.

Aguarelix ha dit...

Elisabet, doncs sí, sí que conec la Mònica... La vaig tenir a primer de carrera un pèl més tard que tu (2004, em penso...). Una de les millors profes que he tingut!!!
Ps: Tu també has comprat l'Autoretrat?
Salut!

Mirielle ha dit...

Per fi! el post esperat i ple de muses i d'alè de poetes i d'inspiració i exaltacions... m'encanta. Beatriu li dóna una mica el sentit a la vida no? a la vida del poeta si més no. Aquesta imatge de bellesa, un visió un repenjar-s'hi i contemplar, com una guia com dius tu (uf, però no sé, que avui estic espessa). Uau, però sí que ha de trasbalsar que t'escriguin això, i més un escriptor com en Cabré. Ai, i altre cop Schubert, estimadíssim Schubert... i tu i la Joana parleu de flors. quina enveja! això de girona, mai hi he anat jo.
Ara a bcn és la setmana de la poesia i em penso escapar i anar a un munt de xerrades i oblidar-me de tota la histèria que duc a sobre. visca l'exaltació! veig que sí vas perdre una mica el nord de vista aquell dia ;)

Aguarelix ha dit...

Beatriu és tot de coses maques, eh! (hahahaha, encara en vaig ple) I ja t'avanço que penso fer un pas de gegant cap a la música clàssica, tu. Aquest Schubert m'ha robat el cor definitivament. M'imagino rentant els vidres de l'amplíssim saló amb aquesta música de fons...
Al museu Marés, em sembla que dijous a les 21h, hi ha un "enfrontament" d'improvisadors de versos mallorquins vs. menorquins... Jo hi aniria, si pogués!! Potser aniré a vore una actuació d'en Gerard Quintana, dissabte...
Quan perdo el món de vista és quan hi veig més clar ;)