diumenge, de maig 25, 2008

Petició

Aquest matí m'he despertat que plovia i, immòbil i cobert de llençols, m'he abandonat a la melancolia, la qual és un plaer enorme quan no se't menja tot el que ets a bocins i a trossos més grans. He pensat un poema que començaria Quan em desperto. I ara era a punt d'anar a dormir però m'he dit, deixa algun post, home, prova amb allò que se t'ha acudit en despertar:



El silenci és angoixant en despertar...

Perquè desitjo un poc de so i

sentir que em parla i m'és calor.

Perquè demano la força del bes i

una carícia que m'esborri les absències.

Perquè reclamo el món sencer i

el més proper

sense gaires esperances

de trobar cap veu on escoltar-me.


És bastant trist, inconnex (se m'haurà enganxat de tu, Mirielle? hahaha), improvisat, de la ploma al teclat...
Oi que és trist??!!
Buona notte.

9 comentaris:

Rita ha dit...

"...m'he abandonat a la melancolia, la qual és un plaer enorme quan no se't menja tot el que ets a bocins i a trossos més grans." Una descripció impecable... Quanta sensibilitlat!
Que tinguis una molt bona setmana i conserva alguns bocins, sisplau!

AGUARELIX ha dit...

Tot jo sóc un bocinet, descuida!! ;) Bona setmana a tu també!

Joana ha dit...

A mi m'agrada això de "sense gaires esperances de trobar cap veu on escoltar-me".A vegades és així i llavors millor arraulir-se i intentar tornar a dormir ...una estona més. Qui sap si torna la inspiració i els versos flueixen de nou!
Que tinguis una bona setmana!

Mirielle ha dit...

doncs jo em quedo sense dubtar amb:
Perquè demano la força del bes i
una carícia que m'esborri les absències.
Ai la tristesa, isaac, que s'encomana! vigila que no se't endugui gaire lluny. Però en el teu poema hi ha aquella gràcia de la paraula de l'instant, aquella mena de fascinació indefugible. A mi em sembla que les muses m'han abandonat per sempre amb això dels poemes, perquè? :(

nimue ha dit...

una miqueta trist sí que és, però clar, amb aquest temps que fa...!

AGUARELIX ha dit...

Bé, Joana! Tot i que aixoplugat i arraulit és difícil posar remei a la malenconia, no trobes? No sé, trobo(t) que em tiba més l'expansió que el recolliment! Els versos vénen, me n'he adonat, pensant-hi i cercant i trobant la paraula aquella malfotuda...
Ospes, Mirielle, potser tens raó... El teu darrer post i tal vegada el d'alguna altra madamme m'han ajudat a caure al pou (i tu què fas que no prens la ploma per les banyes...). Ara bé: me'n ric, saps?, tinc tres comentaris nous per respondre i això sol ja és una bona celebració!!!
Oh, Nimue, llàstima de temps, tu ho has dit... Al principi me n'alegrava un munt pel tema dels pantans i embassaments, però no te creguis, que començo a estar-ne fart!! Tot i que, en realitat, se'm fa tan estrany que si no m'enganxa pel carrer i si no acabo xop però que ben xop, m'encanta la remor de la pluja :)

Joana ha dit...

Això de "malfotuda" no té algun altre nom? Pura curiositat!
M'agrada " malgirbada"( malforjat). Em fa gràcia "malfotuda" ;)

AGUARELIX ha dit...

Just en acabar d'escriure-ho em va venir com una (mala) sageta... malgirbada és definitivament molt més sonora i interessant! Malfotuda és, però, segons crec, més contundent, com la paraula que voldries matar perquè et fuig i no se't vol lliurar.
Au grand plaisir de te relire.
PS: per cert, moltes felicitats pels dos anys de blog ;)

rhanya2 ha dit...

No és inconnex en absolut... té tota la coherència del món.
Je pourrais aussi bien l'avoir inventé n'importe quel de ces jours...