divendres, d’octubre 12, 2007

Professor de llengües.

Des de l'agost que no escrivia... Notava que em faltava alguna cosa i no encertava a trobar què era! Ja us ho havia dit, oi, que treballava de korrektor de kapellans? Segur que sí, en guardo un molt bon record. Els kapellans són bona gent i creuen en el que fan.
Ara he trobat una altra feina que està molt bé: profe de català per a adults. Feia tres anys que mirava de treballar d'això, tu. Vaig fer el nivell D mentre treballava al MNAC i en acabar-lo, i en arribar el setembre, vaig agafar l'atur per poder treure'm el K sense haver de kurrar. Això va ser el curs passat. Un curs duríííssim, la veritat. Una kanya com mai a la vida no m'havia donat. Fins i tot sentiments radikals d'inutilitat, d'ineptitud.
Fa unes setmanes, en el context d'unes jornades sobre l'ensenyament de llengua catalana a no catalanoparlants, vaig assabentar-me del fet que aquest any sí que havien fet el curs de Postgrau de català per a adults, dins el departament de formació del professorat de la UB. Valga'm Déu, aquest hauria estat doncs tot un altre any si per comptes d'estudiar el maleït curs de Korrecció hagués estudiat l'altre postgrau... Altra vegada la mala sort va voler fer-me la traveta: no és que no hi truqués interessant-me per l'esmentat postgrau, no, el que va passar és que els vaig trucar i em van dir que aquest curs (2006-2007) no el farien.
Bé, doncs, el cas és que per fi faig de professor al CPNL, que per fi sóc un tècnic del Concorci per a la Normalització Lingüística. Per fi treballo amb la matèria prima que aprecio més del món mundial: les lletres. Els mots. Les oracions. Les funcions sintàctiques. La comunicació.
I la primera intuïció que vaig tenir respecte d'aquesta professió va ser a la tan recorreguda pel·lícula El lado oscuro del corazón, on a banda de poetes hi apareix un bon vivant francès que, davant la pregunta que obsessiona el poeta-protagonista durant tota la pel·li (pregunta que li fa la Mort, personificada en una dona vestida de negre que vol convence'l que la poesia no és realment un ofici), "¿Qué sos, vos?", respon (amb un inconfusible accent gabatxo) "Yo soy profesor de lenguas". Recordo que en sentir-ho m'imaginava dient-li a la meva mare, vull ser professor de llengües.

Cap comentari: