Després d'una mica d'oxigen de la mà de Saint-Exupéry, m'agradaria parlar una mica de mi. Llegeixo "Pilot de guerra", d'quest genial autor, i és una font d'inspiració molt potent. Les metàfores que usa són d'un altíssim nivell, a més d'una altura de mires difícilment abastable...
Avui no he anat a treballar perquè a la tarda em feien una colonoscòpia. I he aprofitat, com no, per veure els Matins de TV3, i m'he xupat íntegrament el primer discurs de Núria de Gispert com a Presidenta del Parlament, amb 70 vots a favor, no sé quantes abstencions, un vot nul i, atenció: 4 vots per a Toni Strubell (aquests de Laporta els haurien de nomenar diputats antisistema :).
El discurs de la nova Presidenta, primera dona a detentar el càrrec, ha estat farcit de referències en aquest sentit, i pel qua fa a l'objectiu que la igualtat de gèneres es consolidi en la nostra societat.
Ha fet una llarga repassada a la història del País, anomenant la llarga trajectòria d'ençà de la fundació del Parlament, de la seva Constitucionalitat, i no s'ha estalviat una comparació amb el govern de Castella (on antigament les dones no gaudien dels mateixos privilegis que al Principat).
Una vegada convençuts, tothom, de la capacitat d'autogovern de la Nació, una vegada que les solemnes Paraules han elevat el sentiment de pertànyer a una terra qua ha patit fortes repressions al llarg de la Història, després d'expressar l'altíssim Honor que representa un càrrec d'aquesta responsabilitat dins el Govern, una cita final, del pensador humanista Carles Cardó:
"Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com a nació o no ho sigui, té poca importància. Essent intensament, ho serà més que no afirmant-ho entussiastament."
Em sembla un full de ruta excel·lent; ara bé, incompatible amb la imparable autoreferència dels polítics catalans. Vull dir que, a causa d'aquesta bombolla anomenada catalanisme, no tenim prou obertura de mires... Pocs discursos nacionalistes deixen de banda les "qüestions de país" que únicament tenen valor per al debat (paranoia?, negoci?) identitari.
No s'equivoquin, senyores i senyors: la manera d'aconseguir el reconeixement del fet nacional català (i de qualsevol altre fet) és, com apunta Carles Cardó (Saint-Exupéry hi estaria molt d'acord), el camí de l'ésser, no pas el camí de les reivindicacions ni de les grandeses ni altres castells de focs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada