Els matins de TV "esqüets" (3a part)

Una cosa preciosa que he llegit aquest cap de setmana, d'Antoine de Saint-Exupéry: "L'home es descobreix quan es mesura amb l'obstacle." Realment, no ve gaire a tomb de res, només es tracta de compartir. Saint-Exupéry és un autor que coneixem per Le petit prince, tot i que sembla que aquesta no va ser, ni de bon tros, la seva única obra.

Bé, sigui com sigui, el darrer post l'acabava amb una sèrie de preguntes sobre la naturalesa de l'humor que la societat (en deia poble) rep dels mitjans de comunicació, els quals, al capdavall, vam quedar que s'adequarien en bona mesura a les demandes d'aquella (o d'aquell).

Hi hauria, per tant, una correspondència, una coresponsabilitat d'aquest humor, en primer terme, i, en darrer i últim lloc, de la frivolització i banalització de tot el que envolta la vida pública. I els polítics què?, podem dir, però és que la classe política és per endavant la primera acusada en gairebé tots els àmbits (el "gairebé" és per palesar la manca d'exhaustivitat), i en el cas que ens okupa d'ençà de la 1a part dels Matins de TV "esqüets", de banalitzar la campanya electoral amb espots televisius de, gairebé, dos rombes.

I la trucada? No havíem quedat que jo trucava als Matins i que em proposaven de ser el cinquè tertulià i que volia dir-los que no és únicament la campanya electoral que es torna frívola??? O millor: que s'ha produït un emmirallament de la societat en la classe polítca. Doncs va ser així mateix, si fa no fa. Però vet-ho aquí que no vaig poder parlar fins passada la publicitat, ja que abans de mi havien connectat amb el Marroc, en plena crisi del Sahara Occidental, i tot plegat els va prendre més temps del previst...

Doncs bé, al final sento com el noi dels comentaris parla amb en Cuní i li diu que el cinquè tertulià faria una intervenció "esqüeta", la qual "esqüetesa" repeteix el segon per, acte seguit, donar-me la paraula: "Quan vulgui...".

"Quan vulgui?, res més?", vaig pensar, "quina entrada més poc triomfal, i a sobre he de ser "esqüet"..., com començo???" Però vaig preferir no rumiar-m'ho gaire, i tot d'una vaig pronunciar la tesi sobre la bidireccionalitat de les causes, la qual és vergonyós que no es valori hores d'ara ni tan sols com a hipòtesi. Vergonyós i lamentable, tant com el pati d'institut al qual ens té acostumats la classe política.

Va ser una intervenció "esqüeta", comme prévu, en la qual vaig tornar-me a embolicar amb el tema del màrqueting, tot i que, per sort, molt breument. I le sacré Josep Cuní va i li dóna la volta sencera a les meves paraules, demanant-me si el que volia dir no era que la societat s'ha tornat frívola "malgrat ella mateixa". Però aquí la tensió ja m'havia vençut, i anava perdent fluïdesa a l'hora d'explicar-me (al capdavall, no vaig dir res de nou després que en Cuní posés un poc de llenya al foc)...

Per això començava dient que em basaria en tot allò que no vaig dir, perquè ara mateix la societat fa molt poques coses "malgrat ella mateixa". Aquesta presumpció d'innocència (passivitat?) em sembla que pot servir només en teoria, o, en el cas que ens ocupa, quan la teoria s'allunya tant de la realitat que se'n desconnecta definitivament.

Ara sí, a tall de conclusió, un bell i tradicional rodolí de comiat: Matins punt sí, matins punt no, i aneu a saber qui té la raó. I si el conte us ha agradat, doneu-lo per ben escoltat.