divendres, de desembre 03, 2010

Els matins de TV "esqüets" (2a part)

Després de l'enraonia de l'altre dia, quedava penjada tota l'argumentació de la progressiva frivolització de la societat. Ens vàrem quedar parlant d'un professor pretesament despòtic sous pretexte de concloure que l'apropament davant d'allò que se'ns presenta com a "enemic" (el qual terme comprendria, naturalment, tota classe de fantasmes), és una decisió fonamentalment positiva en la majoria dels casos.

Les consideracions sobre la meva "esqüeta" intervenció, com a cinquè tertulià, en els matins de TV3, anirien en el sentit de tot allò que no vaig dir. Les coses que no es diuen poden arribar a ser les més importants.

Pocs dies abans de l'assenyalat divendres 19, el tema estrella del dia havia estat la presència en el Polònia dels candidats a la presidència de la Generalitat (els reals, de carn i ossos, sense careta... ospes, costa de dir!). I la reflexió seria la següent: no es discutia, ja, aquesta presumpta frivolització de la campanya? Hi havia qui creia que no s'haurien hagut de presentar en un programa l'objecte del qual era riure's d'ells mateixos (dels seus propis personatges, de les seves persones... insisteixo: costa de dir!).

Jo penso ben diferentment, tot i que de forma complementària: l'equip de Polònia no va demanar als polítics de confondre's mediàticament amb els seus guignols (permeteu-me l'esnobisme)? No estudien els anhels, les frustracions, del poble (altrament anomenat audiència)? I l'estudi d'aquests anhels, delits i frustracions, no hem quedat que en diríem màrqueting? No representa, el programa en qüestió, la veu el poble?

Fins ara tot han estat preguntes més o menys retòriques; però, dit això, i a tall de conclusió d'aquesta 2a part dels Matins: el poble, l'audiència o com en vulguem dir, el que vol és riure. Fer un riure gruixut, com el que provoquen certes formes de comiat, o certes tafaneries i enraonies (fabliaux, habladurías). I des dels mitjans, des de tot allò que tingui a veure amb allò públic, se satisfà aquesta seva demanda. Ara bé, qui tria la presentació que fa més riure? És neutral, aquesta tria? És equiparable, el ridícul al qual se sotmet els diferents polítics? Es tracta només de ridícul?

Cap comentari: