D'entrada, la llengua em sembla un instrument de comunicació, el més fi que hem sabut inventar la nostra espècie. Com que m'agrada comunicar-me, m'agraden moltíssim les llengües. Friso per parlar-ne de noves, o per guanyar fluïdesa en aquelles que xapurrejo.
La política, en canvi, no és ben bé un instrument. Política seria aquella comunitat que s'organitza en base a unes estructures de govern, en el nostre cas, triades pels electors.
Si bé és cert que els polítics usen les paraules per "fer política", amb tota la parafernàlia i les falsedats que això pugui comportar, la llengua per si mateixa manca de valor. No hi ha llengua enllà dels homes, però els homes han existit sense un sistema lingüístic com el que avui coneixem.
El que té sentit són les persones, per això la defensa d’una llengua és la defensa d’una mirada i d’allò que l’ha ocasionada, que l’ha feta. Tot plegat es reflecteix en la llengua, però no només en aquesta. Hi ha també altres llenguatges i mitjans d’expressió.
La llengua, però, com que és el sistema de comunicació més evolucionat, i més fi, és el que permet una mirada amb un abast de matisos més ric i més quantiós. És aquest matís el que hem de preservar, perquè, quan perdem una mirada, alhora perdem el món. De món, només n’hi ha un.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada