La ciutat, com la informació, és una selva

Avui no m'ha caigut cap avió del cel però vet aquí que volia mantenir encara que sigui un lligam, un de sol, amb la pàgina, aquesta finestra des d'on em veieu sense que jo us sàpiga. Com caldria dir-ne, unidireccional? Però, ben mirat, no és així en tots i cadascun dels casos... No és així per als i les blogaires? El fibló de la curiositat m'ha picat darrerament i doncs he sentit l'impuls de voler saber-ho tot! Hahaha, suposo que se'm nota ;P

Ahir el company guitarrista em va explicar una agressió. Més o menys anava així: Una ciclista pel carril bici a la Diagonal cantonada Passeig de Gràcia, amb els dos fills en un suport adaptat al darrere del seient, es troba un vianant caminant pel mateix carril i li diu alguna cosa (que el company no arriba a sentir però que no devia ser gaire agradable...). Al cap de poc, la ciclista torna a trobar-se el vianant pel mateix carril i torna a dir-li alguna cosa. Aquesta vegada, malgrat que el company tampoc no arribés a sentir el que li deia, ningú no dubtarà que el que li va dir fos prou malsonant, atesa la reacció del vianant, que va consistir a empènyer la ciclista amb els dos fills. Tots tres van caure a terra, evidentment. I la dona que s'aixeca feta una fera i comença a etzibar-li cops de puny al vianant, una pallissa ben rotunda. (Ja he demanat excuses en altres ocasions pels prejudicis i/o estereotips, però no vull estar-me de dir que la mare en qüestió era alemanya.)

El company, òbviament, va representar-me la seqüència dels fets amb tota l'ajuda de la gestualització. La manera com va retenir l'agressor fins que va arribar la policia --com defensant un jugador de bàsquet--, l'actitud pintoresca de la gent que passava i que prenia partit --invariablement a favor de l'alemanya-- i, detall poètic de tot plegat (torno a demanar excuses, cerco la poesia pertot), la manera com pegava els cops de puny al vianant, el qual hauria peut être desvetllat sentiments compassius a l'espectador de qualsevol pel·lícula de cinema, però a cap dels espectadors in situ!!!

Quant al detall aquest dels cops de puny, val la pena remarcar-ho, de veritat: ho feia de dalt cap avall. Dibuixava amb el seu puny dret una trajectòria descendent amb destinació a la jeta de l'agressor. I mentre el company reproduïa els fets aussi fidèlement que possible va tornar a donar-me una lliçó. No en tenia prou amb ensenyar-me acotxar, sinó tot el contrari: Les dones peguen així, de dalt cap avall. Es veu que és una de les primeres coses que pot saber el metge forense, si l'assassí-agressor ha estat home o dona, i tot per aquest detall.