Els ganivets, com el desesper
i les espines,
com el got
que no arriba a mig buit
i a l'espill,
el vell rostre de nou...
Al pit ja no m'hi queda espai
per a més inferns.
Vaja, espero que ningú no s'ho prengui gaire seriosament... Oh, no voldria que fos massa desagradable de llegir!! He aprofitat ara que la majoria sous de vacances :P La veritat és que m'he quedat descansadíssim escrivint-ho. Ja sé que són cabòries, però. Ho vull anar millorant. Si bé em sembla que tot plegat és matèria narrativa, això és, substància; que sóc jo, o part de mi. També m'agrada pensar que hi pot haver una evolució, la idea del progrés m'atreu fortament. Llàstima que no tingui gaire paciència!!
De petit volia ser el primer des del primer dia. Els meus pares em recorden que quan vaig estrenar la raqueta de tennis, vaig tornar a casa dient que feia "el saque del Mc Enroe". Allò els feia molta gràcia, esclar, però a mi m'ha frustrat tota la vida de no "sacar com el Mc Enroe". hahahaha, és conya, però no deixa de ser molt significatiu que em passés això de tan petit...
És molt significativa la frustració per la distància insalvable del desig. Benhaurat aquell qui desitja el que té/és! (Si és que algú és/té res, esclar...) Ara que, ben mirat, potser es tracta de simplificar i de llegir molt; clar que també hi ha qui diu que és la més pura necessitat allò que fa emergir la literatura. Que si es pogués fer d'una altra manera, no tindria gaire sentit això d'expressar-se mitjançant la pàgina. Sense entrar en consideracions del que és literatura, ara no.
Bé, espero que ningú trobi aquest pou massa profund i, sobretot, que ningú es molesti per la confiança ;))
5 comentaris:
ale! jolines!! per què no s'ha publicat el meu comentari sesudo??
Doncs res, que feia una reflexió sobre la frustació i la profunditat dels pous...
Ja miraré després a veure si aquest es publica o tampoc...
Potser el que cal és saborejar, gaudir més, el que es té i desitjar menys el que no es té. Encara que s'intenti. Aspirar a aconseguir coses no és dolent, si no es converteix en una obsessió.
Bona nit! :)
Catxis, Nimue, però què és aquest desencontre... hahaha, segur que era molt interessant, com de costum! Merci per passar-te igualment, ballarina :))
Rita, et dono la raó en tot... però és que en la pràctica és tan sumament difícil!!!
Bona nit i gràcies!
És difícil sentir-se plenament satisfet amb el que cadascú és o té. Normalment allò que desitgem són miratges. No hauríem de buscar l'èxit per l'èxit. El camí és el que compta i si l'èxit arriba millor i si no doncs és que no havia d'arribar. Si jo desitjo alguna cosa és una bona dosi de misticisme. I pel camí m'ho passo tan bé... Ah, per cert, aquesta literatura teva, m'encanta. Un petó.
Mmmmmmmm, misticisme, sona bé...
Ja m'ho diuen, Fada, els companys de feina més experimentats: l'important és el camí per arribar a Ítaca, no precisament el fet d'arribar-hi o no. I a més vaig aprendre en una exposició sobre Ícar que fins i tot els ocells, en morir, van a parar a terra.
Quan es tracta de buscar arguments per contradir-me sóc una màquina!!!
Ah, per cert, estic encantat ;)
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada