Menorca on my mind

Tercer cap de setmana a Menorca. Aquesta vegada per assistir a unes jornades sobre Normalització lingüística, a Maó. Ja es veu com estic "puesto" en el tema, eh! M'hi dedico i volia conèixer, de la mà dels mateixos protagonistes, quines polítiques es practiquen en aquest sentit. La llengua i els joves.
Hi havia l'assessor lingüístic de Ràdio flaixbac i Flaix FM, un representant de la Secretaria de Política lingüística de la Generalitat, l'Espartac Peran com a representant del programa de TV Bocamoll i doncs d'un enfocament lúdic de la llengua, i altres ponents tots i totes molt interessants.
A banda de l'interès per tot allò que toca de lluny o de prop la meva feina, tot allò que engloba les lletres i la comunicació, m'estava a casa la noia que vaig conèixer el primer cap de setmana as Mercadal, per festes. Hi havia ella i el company de pis. I jo que m'estava a la tercera habitació perquè el segon cap de setmana ja va quedar clar que les sensacions del primer cap de setmana havien estat pròpiament un miratge. Ah, l'amor, i si no fos un miratge?
Ara bé, ens tornaríem a veure i potser... no, el molt alliçonador m'ho va deixar del tot clar la setmana passada: "No t'esperis res d'aquesta trobada". Oh, i prou que li vaig fer cas, però és que de les il·lusions al que em vaig trobar hi ha ben bé una distància enorme!
Me la vaig trobar feta un nyap. Divendres va saber que tenia principi de pneumonia i és clar, jo que m'imaginava que me la trobaria a casa, fent repòs, quan vaig tornar de les conferències, però no. No tenia manera de trucar-la perquè se li havia espatllat el mòbil.
Em vaig trobar al carrer, amb la clau de la porta del carrer que no obria (sense clau, idò!), i me'n vaig anar per Maó a sopar en algun baret de tapes o semblant. I vaig conèixer un noi menorquí i un de xilè que em van acompanyar la resta de la nit, fins que el company de pis arribava i vaig poder pujar a fer el son.
I dissabte dos quarts del mateix, el matí de conferències i a dinar amb una noia del Brasil que havia participat a les jornades com a testimoni del programa d'intercanvi lingüístic a Menorca. Durant el dinar li vaig dir que no li podia dir la gràcia que em feia "estar dinant amb una brasilera que xerra menorquí". I aleshores va ser que vaig rebre un truc de la col·lega malalta, des d'un altre poble i amb el mòbil d'un amic i doncs breument, que si us plau que no truqués més al seu company de pis (li havia trucat divendres perquè volia saber a quina hora podria entrar a casa...), perquè ella ja tenia prou problemes i l'últim que li faltava eren problemes amb el company.
Vaja, em vaig sentir culpable, però ja no hi podia fer res. L'únic va ser arribar a Maó i mirar Internet i fer temps fins a les set que vaig provar de trucar a l'intèrfon i no em va contestar ningú. Llavors al tercer pis, on una àvia va sortir al balconet i va demanar-me què volia. Jo li vaig dir que m'havia deixat les claus del carrer a dalt, que anava al quart, i de seguida em va obrir amb un somriure als llavis.
I aleshores vaig assabentar-me que el Paul Newman havia mort. I feien una pel·li seva al 33, però va arribar el company de pis, que també és de Granada, i vam veure una altra cosa. El futbol tampoc no li agradava, tot i que veient com va acabar el partit de dissabte, millor no haver-lo vist, tu. La col·lega tampoc no la vaig veure més...
Només és una crònica, espero haver-hi deixat anar el mínim de judicis...