diumenge, de setembre 07, 2008

El preu de l'ort.

He pres notes per al post... És que últimament escric gairebé d'esma!! Espero que el contacte amb els alumnes em donarà el to. De moment pensava fer un recorregut en el temps fins arribar al viatge. Explicar, per exemple, com parla la meva mare, amb la "t" final, com la meva àvia, sense importar-los gaire la manera de dir... Un dia va començar que s'havia apujat el preu de l'or(t), i un segon abans discutíem sobre la fruiteria del barri, i jo esclar vaig pensar-me que em parlava de l'hort... La meva mare és joiera. Ven joies.
Però també diu premi(t) i cor(t). I jo em parteixo per dins, com dissimulant, i ella m'ho nota...
Per a mi és com un premi si us va agradar l'Ovidi de l'altre dia. És que el vaig traduir jo mateix, encara que fos del castellà :P
A Sarajevo, vaig llegir-lo a estones mortes, al pis del Fermín, mentre sentia els coloms passejant pel terrat de l'edifici... De nit era molt pitjor, abans no se m'acabava d'endur el son, perquè el soroll de l'aleteig i les petites topades contra la superfície metàl·lica eren pròpiament tenebroses. El meu amic els té un pànic autèntic, i un dia fins i tot en vam trobar un que s'havia colat dins de l'escala de casa... Que ens va costar de fer-lo fora! Quina situació tan grotesca, vaig pensar de regalar-li La plaça del Diamant. Seriosament, el tio viu amb les finestres tancades, amb la de sol i calor que fot en aquell àtic de Déu... i tot pel pànic als coloms.
A estones vaig trobar a faltar una bona lectura en català... Aquest any he llegit Llorenç Villalonga i El Guepard, i Rodoredes, i l'Zweig, i Jaume Cabré... He al·lucinat. La segona meitat del XIX i principis del XX, apassionant. Coneixeu l'Stefan Zweig? El temps d'ahir. Memòries d'un europeu. El meu pare, amb 66 anys, professor de Pedagogia de la UB, prejubilat, m'ha dit que fer-li conèixer aquest autor era el regal més collonut que li havia fet mai a la vida. Jo per contra suposo que el regal més gran és el fet d'haver nascut, altrament ni Zweigs ni hòsties!! :))

6 comentaris:

Rita ha dit...

M'encanta el Zweig! A mi me'l va fer conèixer una amiga, ja fa anys, i sempre li estaré agraïda.
M'ha agradat el post, quantes coses en un moment!

nimue ha dit...

uau! estàs pletòric! que bé! :)
No tinc massa controlar el Zweig, ho reconec...

Joana ha dit...

Ei! Que jo tmbé dic pujo(t)i baixo(t). Però or i hort, aquí ho dic bé!
M'has fet recordar una trifulga amb la meva mare en plena adolescència..."I tu filla què és el que valores més a la vida , què penses fer...???, etc.etc..."
Doncs, mare, el més meravellós de la vida , el que més valoro és el fet d'haver nascut... Crec que ella no ho havia pensat mai...De fet la seva infantesa/adolescència/joventud no van ser precisament un camí de roses...
Estaré atenta al vitge! ;)

AGUARELIX ha dit...

Rita, oi que és genial, l'Zweig? Jo només li he llegit un llibre, però segur que continuaré explorant-lo...
Nimue! Saps una cosa, m'agrada escriure sota l'estat aquest d'activació emocional. Rodoreda diu que no creu gaire en la inspiració; en tot cas, que pot arribar del mateix acte d'escriure... Com sempre, intento posar en pràctica el que aprenc d'aquesta autora.
Joana, ja ho sabia, ja, que dius pujo(t) i baixo(t)... Oh, i com hauries de parlar, si no?! Sent gironina com ets, ho trobo el més normal. I així, a part de valorar el fet d'haver nascut, ja vas trobar el teu camí, segur... (m'ha dit un ocellet, ara no me'n facis dir el nom, que ets infermera :))

Noa ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Joana ha dit...

Ocellets als blogs??? No m'ho puc creure! ;)