Santa Setmana, dissabte

Ens vàrem llevar tranquil·lament, cap a les 10, i en Domènec de seguida va voler tornar cap a Figueres. Vaig sortir a passejar una estona pel poble i em vaig trobar la Sara, germana meva, i el seu xicot, el bo del Lluís. El Lluís és fantàstic; fa temps que tinc ganes de dir-li que ja no puc suportar més la gelosia que em desperta la seva nòvia...

Havent dinat el cel es va enterbolir i van caure quatre gotes. De fet van ser unes quantes més perquè vam anar a Girona amb en Roger i no va parar de ploure en tot el camí... Tenia un concert en un restaurant, al costat del monestir de Sant Pere de Galligans. Quins records!! Jo hi havia fet visites per a instituts, és una de les millors feines que he fet mai. Fins i tot diria la millor, però esclar, després de vantar-me que m'agrada tant la feina de profe...

Bé, en qualsevol cas m'hi vaig estar ben poc al restaurant, perquè va arribar l'Elisa per recollir-me i vam anar a sopar a casa una seva amiga, l'Elisabeth. Quina noia més simpàtica... Va fer un arròs al curri immenjable i jo només de tastar-lo, amb tota la confiança del món, no vaig dissimular la cara de dis-gust. Ella ho va entendre a l'instant i es va partir de riure. Segurament, en una altra situació jo hauria reaccionat d'una altra manera. Vull dir que me n'hauria pogut estar, de posar una cara com la que em va venir. Però tot plegat va ser ben hardcore. Els riures grossos, la veu grossa --i preciosa, que també va cantar-- la generositat despreocupada...

En acabar el Sant Sopar vam anar a trobar els concertistes, que tot just estaven a punt d'acabar la sessió. Vam prendre una última cervesa i enfilàrem cap a la N-II, direcció Figueres, jo en el meu cotxer i el Roger i l'Elisa en el seu. Vam anar junts fins al trencant d'on surt la carretera cap a Verges. Allà m'esperava la B, al Mas Pi, que per a aquesta ocasió hauria substituït el saló ple de taules --on dijous a la nit havíem pres els brunyols--per una pista de ball amb música dels anys vuitanta.

Em trobava a la carretera i tot era veure poblets i més poblets, però, d'indicació cap a Verges, cap ni una!! Només al principi d'haver agafat el trencant vaig veure un cartell on figurava aquest nom, i per això la idea d'haver-me passat la població va turmentar-me enormement després d'un cert temps de conduir per la mateixa carretera --un temps que em va semblar llarguíííssim... Pensava en el que m'havia dit la B el mateix dijous de processó, a Verges, quan intentava esbrinar com gravar vídeos amb la meva càmera. La tia ho va fer en dos segons, mentre que jo m'hi havia estat un quart d'hora... (i encara, si hagués aconseguit fer anar ce putain d'appareil!... hahaha) I va ser llavors que em va dir, és que tu no estàs acostumat a aquestes icones.

Dins el cotxe la paraula icona ballava dins el meu cap i no trobava cap altra explicació a tot plegat: no estàs acostumat a conduir per carretera, encara t'has de familiaritzar amb les icones... Pensava i pensava en això i els pobles s'anaven succeint. Ara Cervià de Ter, ara Sant Jordi Desvalls... Déu n'hi do, però Verges no havia d'estar més a prop del trencant??? Pensava que portava mitja hora a la C-31 i l'estat de-desesperació es va fer insofrible i vaig decidir verificar-ho trucant al Roger. Vaig voler-li dir que les indicacions eren cap a Torroella de Montgrí, i que ni paraula de Verges, però amb l'estat d'excitació el que em va sortir va ser que hi estava, a Torroella. Aleshores ell va agafar el mapa i em va dir, doncs te l'has passat, tio! (Allò em va acabar de confirmar, enmig d'una pausa arrauxada de la raó, que no havia sabut llegir les icones del camí...)

Coions de terrassenc, vaig pensar, ja em podrien haver acompanyat fins al poble, que saben que la meva orientació és nul·la sota zero... Però em vaig carregar de paciència i a Gaüses --els d'allà en diuen Guses-- vaig fer la volta i santornem-hi, cap al trencant, cap a la N-II. Hi vaig arribar i ni rastre de Verges, tu. Pueblo fantasma. Segona trucada, i el Roger em va dir, amb tota la calma del món, no t'atabalis --cada segon que passava al volant em semblava llarg com un dia sense pa--, que la mateixa carretera que va cap a Torroella et portarà a Verges; passat Guses trobaràs Colomers i Jafre i, aleshores sí, hi arribaràs. L'odissea acabaria, doncs, feliçment.