Els refranys i el poble

Una cosa que és molt del llenguatge i molt del poble són els refranys. Diria que són una expressió profunda del sentir del poble. I m'hi fa pensar algú tan significatiu per a la història de les lletres catalanes com Josep Pla.

Ell escriu això sobre els refranys, i de fet em fascina perquè n'extreu una suposada característica del poble català, però que jo considero que, abans o després, ha estat una característica comuna de tots els pobles.

Em fa l'efecte que Pla incideix profundament en la idiosincràsia del nostre poble. I l'anàlisi és tan profunda que allò que hi descobreix, amagat rere les manifestacions quotidianes de catalans i catalanes, pot dur-nos a la comprensió de quelcom que no ens és exclusiu en absolut. De fet, a tall gairebé anecdòtic, els refranys acostumen a tenir traduccions, si no literals, força exactes en altres idiomes.

A més, en Víctor Pàmies s'ha dedicat a establir, segons votació popular, el top ten dels refranys catalans. Vet-ho aquí cinc d'ells, recollits la setmana passada del Rodamots. I de Pàmies es diu que és paremiòleg, és a dir, "un estudiós dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars". Aquest vessant és precisament el que vull destacar dels refranys.

Però tornem a Pla. Allà on he dit que escriu això sobre els refranys, era per clicar-hi a sobre... amb el benentès que hi tinguem un mínim d'interès, esclar. El que estableix a manera de conclusió per mi és boníssim: s'ha de tractar de dir el que més o menys s'ha observat i sempre partint de la idea que crear una certa organicitat serà molt complicat i llarg.

L'objectiu dels refranys és organitzar la realitat? Tractar la realitat com un tot orgànic? Sí, sí, "orgànic" i "organitzat" tenen significats que s'impliquen mútuament, com indica el Diccionari de l'Enciclopèdia en la definició del primer de tots dos mots:

Relatiu als éssers organitzats. Cossos orgànics. Vida orgànica.

Perquè hom observa al seu voltant, i d'allò observat en fa norma massa sovint. En fa llei. Per exemple, si a la primavera ens ha plogut, i plou tot sovint, i els pares i els avis ens diuen que ja plovia, pel maig, cada dia un raig. I anar fent.

I aquest anhel de sistematització, d'establir una visió de la realitat i fins i tot avantposar-la a la realitat mateixa, aquest anhel de coneixement al capdavall, per mi és el que és i ha estat propi del poble. De quin? Doncs de tots (que em perdonin les excepcions).

Un bon forat on ficar l'eina

Fa poc un amic em va donar una perla lingüística, una forma de comiat que vaig trobar que m'agradaria moltíssim de parlar-ne al blog.

Fins ara sempre deia Salut i peles, i inclús vaig arribar a catalanitzar el meu cognom, del tot aragonès, pel sol plaer que el Salut i peles fos de part de l'Aguareles.

Òbviament, també tenim el Salut i força al canut, el qual no vol dir altra cosa que la forma precedent, ja que al canut s'hi ficaven els diners. I dic bé, ficaven.

Arribat el torn de la perla, de fet el principi és ben similar. Diu Salut i feina (de la qual convindríem que, en la majoria dels casos, traiem les peles), i un bon forat on posar l'eina!

És una bona perla, sí senyor, perquè és una forma del tot informal, i a més té aquell punt picant que aporta allò que molta gent troba a faltar en el català: força. En tot cas, quan ho va llegir en una nota damunt del meu escriptori, va esclafir a riure. Un riure gruixut.

Encara més, vet-ho aquí que un altre dia, revisant correus, trobo uns consells del Rodamots, referits precisament al verb ficar:

"El sentit recte del mot 'ficar' al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d'alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill --i funcional-- 'posar'. Cal però preservar el 'ficar' en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l'opció dolenta serà precisament 'posar', que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca."

De fet, l'apunt normatiu és de Rudolf Ortega, a Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte,2 (La Magrana).

A mi, m'agrada moltíssim la crida davant d'aquest fet, que a parer meu pot desnaturalitzar la llengua. El posar rebaixa clarament la força del que diem, diu Rudolf Ortega. I la meva reflexió és la següent:

Renunciarem a la força dels mots per por d'usar-los incorrectament? Per mi la resposta és que no, i, fins i tot acceptant que tan dolent és que fiquem els llibres al prestatge com que ens posem les mans a la butxaca, a mi, això segon m'agrada menys. De fet, no m'agrada gens. Em costa molt de pair la ultracorrecció, la qual és (repeteixo, per mi), la versió més sofisticada de la desnaturalització.

La causa de la cosa o la cosa de la causa

La vella distinció entre símptoma i causa real sempre m'ha desvetllat un interès vivíssim. La medicina tradicional, la fórmula del "pastillasso-i-aquí-no-ha-passat-res", s'ocuparia únicament de la manifestació, això és, del símptoma, mentre que tot un seguit de disciplines i teràpies de caire alternatiu anirien més a l'arrel del problema.

Entre les segones, jo diria que s'hi pot comptar des de l'omeopatia, naturopatia, etc, fins a l'osteopatia, la fisioteràpia, la reflexoteràpia, les teràpies bioenergètiques...

Dins el marc de la carrera de Psicologia la distinció era clara i contundent. Hi havia el conductisme i la seva forma més evolucionada (cognitiuconductual) com a formes tradicionals, que s'ocuparien dels símptomes i poca cosa més, i tota la resta d'escoles, Psicoanàlisi, Fenomenologia, Gestalt, atacarien-estudiarien l'arrel (la causa) de l'afectació.

Entre els profes i dins de la Facultat mateix les segones no gaudien de gaire bona publicitat. Però això semblava que als estudiants ens estimulés a cercar més i més entre les "alternatives". Bé, m'incloc entre els estudiants tot i que mai no em va convèncer el discurs d'adoptar-ne unes en detriment de les altres. Veia tot plegat com un exercici reduccionista i perfectament parcial.

De fet, el que menys m'agradava dels nous corrents de pensament (bé, la psicoanàlisi no és gaire nova, que diguem, però sí que quedava al marge del discurs imperant a la uni, de manera que el nombre d'adeptes no parava de créixer), el que veia que no anava ni amb rodes, era el fet que titllessin les altres, les disciplines més clàssiques, de reduccionistes. Tant o més que les alternatives, pensava jo.

Amb el temps, al cap de molt, un amic de la família em va facilitar l'exemple esclaridor que mai ningú no havia esgrimit a la facultat, un argument fulminant a favor d'anar a l'arrel (la causa) del problema: ens va explicar que de jove li feien passar el mal de queixal posant-li una bossa d'aigua cremant damunt la panxa. El segon dolor anul·lava el primer, per més precari que fos el mètode. El símptoma moria, malgrat els efectes secundaris evidents.

En aquells moments, vet-ho aquí que m'ho passava molt malament a causa d'un eczema que em va afectar les mans, i vaig intentar curar-me-les, per prescripció mèdica, amb cortisona. I el símptoma desapareixia, sí, però al cap de massa poc l'eczema reapareixia, més virulent que la vegada anterior.

Aleshores, per consell d'una amiga que estava patint, miraculosament, la mateixa afectació a les mans, vaig deixar de prendre la cortisona i vaig visitar un metge naturalista que a ella li anava tan bé. Va ser la primera experiència amb "lo" alternatiu. El doctor no parava de dir-me que aniríem a l'arrel del problema, que segons ell era el fetge.

Resumint, que em va prohibir de menjar carn de porc, embotits, salses, xocolata, formatge, beure alcohol, cafè, llet... Vaig durar una setmana, amb la dieta, però no vaig deixar de visitar-lo. La veritat és que durant aquella setmana la millora va ser substancial; suposo que per això mateix no vaig deixar de visitar-lo. Em venia vitamines i tal, per a la pell, i un sabó neutre per a la dutxa...

Varen passar un parell de mesos i jo començava a tenir les mans força millor. Això sí, sense posar-m'hi cap mena de producte. "Mucho sol, y caminar cerca del mar", em deia el naturòpata. I aleshores vaig fer una feina que consistia a informar de les normatives de política lingüística a bars i petits restaurants regentats per immigrants. I la cambrera colombiana d'un baret del Poble Sec em va veure les mans i em va dir que era "curandera" i que el que havia de fer era posar-m'hi glicerina.

Jo vaig trucar al naturòpata per comentar-li tot plegat. I esclar, no fos cas que per seguir el consell d'una "curandera" se n'anés tota la feina en orris...

Ell em va dir, amb un to un pèl decebut, "eso no te hará ningún daño... es superficial... pero hombre, de esta forma nos olvidamos de ir al fondo del asunto". Jo vaig optar per anar corrents a la farmàcia, per comprar la senyora glicerina. M'ho havia passat fatal pel tema mans, i a més trobava a faltar de posar-m'hi alguna crema, encara que fos natural :))

Si la causa és interna, vaig pensar, si els nervis hi juguen --òbviament-- un paper decisiu, quin alleujament no em procurarà veure'm les mans una mica millor? Encara que la millora sigui superficial, vull dir.

Per ensenyar les paradoxes...

Em van ensenyar tan malament la literatura... Tenia 16 anys i la professora de Lite Espanyola no va saber arrencar ni mitja complicitat amb cap dels alumnes. Cap manifestació. Cap revolta, ni irreal ni somiada.

Del segle XVIII, només sabia dir-nos que era el segle del Despotisme Il·lustrat, "todo por el pueblo pero sin el pueblo".

I això és el que li dic sovint, que el seu despotisme és il·lustrat, perquè em diu que tot és per mi, sense tenir-me present de veres. I així aprofito tot el bagatge intel·lectual per bastir-me una cuirassa a partir dels mots que m'han ressonat al llarg dels anys d'escolaritat, universitat i els de després. Una armadura que és armatova, que pretén penetrar --calar fons-- més que no pas doldre ningú.

Recordo, també, com em van ensenyar les paradoxes. "Una idea contradictòria només en aparença". Per exemple, "és quan dormo que hi veig clar".

Aleshores ja m'agradaven les paradoxes, però aquest exemple no el vaig trobar mai gaire bo...
No em va penetrar, en absolut... Es va quedar en algun racó de la memòria on guardo les frases així, que no em diuen gaire res.

Com de més útil hauria estat una bona manera de transmetre la paradoxa. Quant de fruit no hauria portat un poc més de llum, sense exagerar, però més potent al cap i a la fi. Una idea propera, quotidiana, un objecte modest, i fins i tot vulgar, com podria ser-ho un cafè. Un tallat.

Jo explicaria als alumnes que hi ha bars on demanes un manchado, i et serveixen un cafè amb només unes gotes de llet. Jo sempre l'havia demanat al revés, el tallat (llet amb molt poc cafè), però al capdavall vaig saber que la proporció era la inversa. D'altra banda, s'hauria tractat de manchada (o "manchá", a Andalusia), de leche, i no pas manchado, de café.

A més els diria que en italià passa el mateix, que un tallat és un macchiato (de macchia, taca). I aquest concepte, taca, és el que exemplificaria gràficament, meridianament, la paradoxa. Perquè sembla que no pugui ser, sembla contradictori que el blanc immaculat (macula, del llatí, donaria macchia d'una forma banstant evident) pugui tacar res, i menys el color negre del cafè.

Assaig per a una noció-nació

El meu país és molt petit. És petit i du imprès un segell de qualitat. És un país de pencaires que ho fan bé. Que els criden de fora perquè són capdavanters. Al meu país n'hi ha un munt, de capdavanters.

El meu país és emocionant com ho són tots els països que emocionen. I si emociona més, esclar, és perquè toca més de prop. El fet de les emocions és perfectament subjectiu. A un el toca allò que l'ha acompanyat, allò que li ressona, que ha sigut. Tururut.

El meu país demana coses que no se li donen. Les dades indiquen que la gent ha volgut una cosa que cotradiu una certa interpretacó d'unes certes lleis. I aquest fet atempta contra la raó, la qual regeix la gent del meu país, hereu de la il·lustració.

No demanem perquè el nostre és millor que els altres. No ens volem diferenciar de ningú. Volem el que tant hem parlat, tant i tant, i que ens pertoca de dret i de fet.

Jo, en tant que català, en tant que seguidor de la raó, faig la feina ben feta. Per això em desil·lusiona veure com s'està imposant una dicotomia que, al meu entendre, no s'adequa a la realitat. No s'aguanta. Es tracta d'una idea cabdal: la d'oposar Catalunya i Espanya.

No es tracta, però, d'oposar dues idees abstractes; més aviat, em sembla prou evident que l'oposició participa --participaria-- de l'àmbit dels sentiments. Si ens sentim catalans no ens hauríem de poder sentir espanyols. I a l'inrevés.

Sentir-se alhora català i espanyol, si triomfés el món de la dicotomia, si finalment resulta que és perfectament plausible, i que els humans som com màquines programades per a sentir-se una única cosa, provocaria pel cap baix un conflicte psicològic en aquells que patissin --patíssim--aquesta síndrome.

Ara bé, ¿i si no ens sentim especialment res? ¿I si el que fem, o intentem fer, és anar tirant, estimar-nos, ser feliços, alegrar-nos quan neix el fill d'un amic, quan Espanya guanya el mundial, quan el Barça guanya tot el que es pot guanyar, emocionar-nos quan sentim la música de l'àliga, a Patum, i la cançó per la mort d'uns miners a Avilés?

Doncs si no ens sentim especialment res, si el català no és un problema ni el castellà tampoc no ho és, si valorem altres coses que no la procedència de les coses ni de la gent, una certa interpretació d'unes certes lleis esdevenen un atemptat flagrant contra la raó, i les realitats espanyola i catalana resulten irreconciliables. Les realitats i els sentiments.

Aquesta dicotomia l'alimenta una certa visió d'Espanya, la qual és l'únic, al meu entendre, que cal combatre. I la resistència, la feina ben feta, l'hem de fer amb el cap, que de la reacció ja se n'han ocupat els sentiments.