Per ensenyar les paradoxes...

Em van ensenyar tan malament la literatura... Tenia 16 anys i la professora de Lite Espanyola no va saber arrencar ni mitja complicitat amb cap dels alumnes. Cap manifestació. Cap revolta, ni irreal ni somiada.

Del segle XVIII, només sabia dir-nos que era el segle del Despotisme Il·lustrat, "todo por el pueblo pero sin el pueblo".

I això és el que li dic sovint, que el seu despotisme és il·lustrat, perquè em diu que tot és per mi, sense tenir-me present de veres. I així aprofito tot el bagatge intel·lectual per bastir-me una cuirassa a partir dels mots que m'han ressonat al llarg dels anys d'escolaritat, universitat i els de després. Una armadura que és armatova, que pretén penetrar --calar fons-- més que no pas doldre ningú.

Recordo, també, com em van ensenyar les paradoxes. "Una idea contradictòria només en aparença". Per exemple, "és quan dormo que hi veig clar".

Aleshores ja m'agradaven les paradoxes, però aquest exemple no el vaig trobar mai gaire bo...
No em va penetrar, en absolut... Es va quedar en algun racó de la memòria on guardo les frases així, que no em diuen gaire res.

Com de més útil hauria estat una bona manera de transmetre la paradoxa. Quant de fruit no hauria portat un poc més de llum, sense exagerar, però més potent al cap i a la fi. Una idea propera, quotidiana, un objecte modest, i fins i tot vulgar, com podria ser-ho un cafè. Un tallat.

Jo explicaria als alumnes que hi ha bars on demanes un manchado, i et serveixen un cafè amb només unes gotes de llet. Jo sempre l'havia demanat al revés, el tallat (llet amb molt poc cafè), però al capdavall vaig saber que la proporció era la inversa. D'altra banda, s'hauria tractat de manchada (o "manchá", a Andalusia), de leche, i no pas manchado, de café.

A més els diria que en italià passa el mateix, que un tallat és un macchiato (de macchia, taca). I aquest concepte, taca, és el que exemplificaria gràficament, meridianament, la paradoxa. Perquè sembla que no pugui ser, sembla contradictori que el blanc immaculat (macula, del llatí, donaria macchia d'una forma banstant evident) pugui tacar res, i menys el color negre del cafè.

Assaig per a una noció-nació

El meu país és molt petit. És petit i du imprès un segell de qualitat. És un país de pencaires que ho fan bé. Que els criden de fora perquè són capdavanters. Al meu país n'hi ha un munt, de capdavanters.

El meu país és emocionant com ho són tots els països que emocionen. I si emociona més, esclar, és perquè toca més de prop. El fet de les emocions és perfectament subjectiu. A un el toca allò que l'ha acompanyat, allò que li ressona, que ha sigut. Tururut.

El meu país demana coses que no se li donen. Les dades indiquen que la gent ha volgut una cosa que cotradiu una certa interpretacó d'unes certes lleis. I aquest fet atempta contra la raó, la qual regeix la gent del meu país, hereu de la il·lustració.

No demanem perquè el nostre és millor que els altres. No ens volem diferenciar de ningú. Volem el que tant hem parlat, tant i tant, i que ens pertoca de dret i de fet.

Jo, en tant que català, en tant que seguidor de la raó, faig la feina ben feta. Per això em desil·lusiona veure com s'està imposant una dicotomia que, al meu entendre, no s'adequa a la realitat. No s'aguanta. Es tracta d'una idea cabdal: la d'oposar Catalunya i Espanya.

No es tracta, però, d'oposar dues idees abstractes; més aviat, em sembla prou evident que l'oposició participa --participaria-- de l'àmbit dels sentiments. Si ens sentim catalans no ens hauríem de poder sentir espanyols. I a l'inrevés.

Sentir-se alhora català i espanyol, si triomfés el món de la dicotomia, si finalment resulta que és perfectament plausible, i que els humans som com màquines programades per a sentir-se una única cosa, provocaria pel cap baix un conflicte psicològic en aquells que patissin --patíssim--aquesta síndrome.

Ara bé, ¿i si no ens sentim especialment res? ¿I si el que fem, o intentem fer, és anar tirant, estimar-nos, ser feliços, alegrar-nos quan neix el fill d'un amic, quan Espanya guanya el mundial, quan el Barça guanya tot el que es pot guanyar, emocionar-nos quan sentim la música de l'àliga, a Patum, i la cançó per la mort d'uns miners a Avilés?

Doncs si no ens sentim especialment res, si el català no és un problema ni el castellà tampoc no ho és, si valorem altres coses que no la procedència de les coses ni de la gent, una certa interpretació d'unes certes lleis esdevenen un atemptat flagrant contra la raó, i les realitats espanyola i catalana resulten irreconciliables. Les realitats i els sentiments.

Aquesta dicotomia l'alimenta una certa visió d'Espanya, la qual és l'únic, al meu entendre, que cal combatre. I la resistència, la feina ben feta, l'hem de fer amb el cap, que de la reacció ja se n'han ocupat els sentiments.

Tal com raja

I l'amor, com les pel·lícules,
com els poemes,
viure'l en la mesura que pugui.
Que em bategui.

Touristic bus

M'agradaria escriure una carta per a tu. J'aimerais de t'envoyer une lettre. I'd love to send you a letter.

Dir-te qui sóc. Te dire qui je suis. Tell you who I am.

O potser no. Je ne le ferais peut être pas. Or maybe I wouldn't do it.

Perquè si finalment sabessis qui sóc. Puisque si tu comprennais finallement qui je suis. Cause if you finally saw who I am.

No tindria cap excusa. J'aurais pas d'excuses à me poser. I wouldn't be able to look for any excuse.

I just a mà dreta tenen la Sagrada Família, d'Antoni Gaudí. À droite vous avez la Sagrada Família, de Gaudí. And on your right hand site you have la Sagrada Família, by Gaudí.

Havia arribat a fer la volta sencera amb 5 llengües! Català, castellà, anglès, francès i italià. I vaig conèixer l'Yvette! Definitivament va ser una bona feina.

Mu pofesssioná!

Ospes he escrit això per inscriure'm a un grup de estudiosos de didàctica de llengua francesa i m'ha semblat que n'havia de dixar constància en algun lloc. Al capdavall no sembla que hagi perdut tant de nivell com em pensava! És meravellosa, aqueta llengua francesa. Diguis el que diguis pot passar per la cosa més elevada del món.
Amb aquesta inscripció i posterior participació, n'estic convençut, guanyaria punts per a poder ensenyar català al país veí amb alguna beca de la Ramon Llull. Ara per ara trobo que és el millor que em podria passar.
D'altra banda, m'he adonat que necessito ben poc per triar un lloc on viure. Que hi disposi d'Internet (i doncs dels diccionaris en línia i de la possibilitat de fer el blog, per exemple), que tingui piscina (si pot ser, de 25 metres), i, si possible, bona companyia.

Mesdames, messieurs,
Je m'appelle Isaac Aguareles Tudela et je travaille comme enseignant de catalan au Consorci per a la Normalització Lingüística ainsi qu'à l'Université Autònoma de Barcelona. Ayant obtenu le DALF en septembre 2000, je m'intéresse beaucoup à tout ce qui concerne la langue française, que j'ai aussi etudiée à l'Université de Barcelone (primer cicle en Filologia francesa l'année 2006-2007). Je vous serais donc très reconnaissant si vous voulez bien accepter mon inscription à ce group d'études au niveau de la pédagogie-didactique du Français Langue Étrangere, de façon à ce que je puisse connaitre d'avance la célébration des journées et donc y pouvoir assister le cas échéant.
Je vous remercie d'avance et je vous prie d'accepter l'expression de mes salutations sincères,


Isaac Aguareles Tudela
Tècnic de Normalització Lingüística
CNL Terrassa-Rubí
iaguareles@cpnl.cat
936975405