L'altre dia li vaig dir al Marc, el guitarrista alliçonador i actual company de pis, que fes el favor de no dir "lis" (per exemple, lis dono de menjar als gats) Li ho vaig dir amb tota cura i mà esquerra, de manera tal que fins i tot m'ho va agrair. Després vaig bromejar una mica amb el tema, dient-li que el faria servir d'exemple a l'aula: No us preocupeu si no us surt a la primera; penseu que un amic, vallesà de tota la vida, encara diu "lis"... I el tio es pixava de riure, però es va sentir d'alguna manera ferit i va demanar-me què havia de dir en comptes d'allò (no goso tornar-ho a escriure, hahaha). Oh, jo li vaig admetre un "els hi", perquè vaig pensar que a "els", tot sol, ja hi arribaríem en les lliçons subsegüents... A més vaig estudiar a la uni que "els hi" /elzi/ és un tret que caracteritza, entre altres, la parla barcelonina, tan menyspreada per part de tothom (i jo entre ells)... Així doncs, vaig pensar, si el vallesà parla barceloní, serà com creure'm al melic del món i el meu accent m'agradaré una mica més.
Demano disculpes a les que no sou fonètiques, per descomptat, però és que aquesta lleu explicació em porta finalment a abordar l'objecte del post, el qual, d'altra banda, m'ha vingut mentre escrivia la parrafada precedent:
De què en diem "parlar bé"?
1. Parlar bé vol dir parlar correctament, amb el sant diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a la mà?
2. Parlar amb accent del vallès, però dir "lis", és parlar malament? (Bé, jo admeto que sona fataaaal el maleït "lis", que fa venir mal d'orelles...)
3. Dubte de tipus pràctic: podem dir que dir "lis" no és català? (a banda de la flor...)
Em pregunto tot això perquè una de les fites més importants que tinc a la vida és parlar bé i ensenyar bé :)
4 comentaris:
Parlar bé per a mi és fer servir el vocabulari correcte. Així de senzill. Dir "lis" és incorrecte i sí, sona realment fatal. Hi ha molta gent que fa servir el "lis" i realment no sé d'on surt. Diria que és una mala traducció del "les" castellà.
Conec gent que diu "su" dic...
D'altre que diu "ho" seu..., enlloc de "lo" seu..., que també és incorrecte.
Uff, com m'he embolicat...
Jo sempre he parlat català, però amb els anys m'he anat pulint, a base de fixar-m'hi. Perquè a la meva època, es parlava fatal.
Bona nit, maco!
Pots preguntar-ho al Felip Puig ;)) Bromes a part, cal intentar mantenir un vocabulari, unes construccions sintàctiques i una pronúncia al màxim de normatives possible, sense caure en la falta de genuïnitat ni en la pedanteria. Ja ho veus: no és gaire fàcil! Que dormis bé.
Jo no sóc "fonètica". Vaig estudiar en castellà i després amb temps i dedicació em vaig treure el nivell"C".
M'agrada llegir i fixar-me en el que llegeixo i anar pulint-ho.
Crec que la llengua s'ha d'escriure el millor possible i parlar-la sense barreges "estranyes" per fer-se veure. No sé si m'explico
Que descansis!
Rita, no t'emboliques pas, o potser ens emboliquem tots dos... El cas és que t'entenc perfectament! I crec que fixant-t'hi és la millor manera de depurar aquests "errors d'època" ;))
Ai, Fadeta, però què m'ha de dir el Puig?!! I sí, la pedanteria és vergonyosa, i no parlem de l'afectació...
Joana! És molt lloable que t'hagis tret el "C"... Recordo el malson que per als alumnes suposa la combinació binària de pronoms febles!!
Gràcies pels vostres testimonis!!!
El normalitzador (hahaha)
Publica un comentari a l'entrada