dijous, d’abril 03, 2008

Els teus llavis


Cap de setmana a Montblanc,
la vila de grans muralles.
Flors i colors dels feudals,
dels nobles d’Edat Mitjana.

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

La nit enfosqueix la vall,
de Sant Jordi és la diada.
Vam jugar a fet i amagar,
però trobar no gosàrem.

Lleuger de cos, de cor ingràvid.
Malgrat això, lluny dels teus llavis.

Així ho creia jo, i és clar,
cap il·lusió no ho negava.
Fins que a tu em vaig deslliurar...
Fins que el bes vaig demanar-te.

Que vas dar-me els pitjors desànims,
en dir-te el deler dels teus llavis.

El somni havia acabat,
que les portes em tancaves.
Però anar un poc més enllà,
vet aquí el que em proposava.

Seguiria el consell dels savis,
per tenir a prop els teus llavis.

Foren dos dies i escaig,
passejant per la comarca.
Fins a Poblet vaig menar,
boig per tu, les nostres passes.

Al pare Francesc vaig parlar-li...
de feina, que no dels teus llavis.

Oracions vaig resar als sants,
desitjant mitges rialles .
O altre signe, algun senyal...
Potser Aquells no m’escoltaven.

Mentre miraves els ulls d’altri,
els meus, només per als teus llavis.

Melangia al meu esguard,
dolça és la meva enyorança
del dolor i del mal d’amar...
la dolçor d’amor, que amarga!

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

Vet-ho aquí el primer romanç que he escrit mai a la vida... Me'l va suggerir una vivència emocionant, un desengany amorós. Cal emmarcar-ho tot plegat, però, en el segon curs de Filologia romànica, o millor: en l'assignatura d'Introducció a la literatura medieval, on vaig poder estudiar i conèixer una gran part dels tòpics de què parlen els trobadors.
Tot va començar a la II Setmana medieval de Montblanc, on vaig anar amb uns amics i amigues. A mi me n'agradava una, d'amiga, i va resultar, o almenys això em va semblar a mi, que vam estar tot el cap de setmana discutint-nos com nens --o nenes-- petits. Jo em vaig apressar a treure'n qualque conclusió i no vaig encertar a entendre'n altra cosa que "los que se pelean se desean".
Allò es va convertir en la prova irrefutable --si és que en necessitava alguna-- que la noia en qüestió estava lokita per mi. Aleshores vaig començar una activitat seductora frenètica, que va consistir en l'enviament massiu d'sms. Durant el cap de setmana famós, i mentre passejàvem pels carrers de Montblanc (envoltats de la gent del poble, abillada per a l'ocasió amb vestimentes medievals), la noia havia mencionat que cercava algun trobador que satisfés els seus desitjos més obscurs, en to de conya i tal... Jo només feia que pensar, què coi sabràs tu el que és un trobador!
Arribats a la capital, vaig voler-li ensenyar com es componen els versos, ja que compondre versos era --i és--, en la meva gens humil opinió, el que fa que algú sigui un trobador. Li vaig enviar petits versos que feia rimar amb llavis. Però mai en vaig rebre resposta... Només al cap d'uns quants missatgets, no pas gaires, se'm presentà al mòbil amb un missatge fortament indignat per la insistència --m'estalvio d'escriure paraules malsonants: la malsonància és un pecat-- amb què la demanava. També em deia que estava amb un tio (però mira, vaig pensar, què hi farem!).
La veritat és que la història m'havia calat tan profundament, m'ho havia passat tan i tan bé aquell cap de setmana, que vaig voler definitivament fer-ne un romanç. És de les coses més reeixides i substancioses que he escrit mai. Sóc jo com poques vegades: en estat de gràcia i celebrant el fracàs. Celebrant, per sobre de tot, la bellesa dels teus llavis.

7 comentaris:

Mirielle ha dit...

Melangia al meu esguard,
dolça és la meva enyorança
del dolor i del mal d’amar...
la dolçor d’amor, que amarga!

Mira que no ha de ser fàcil escriure un romanç, i te'n has sortit molt bé, m'ha encantat ;) el llenguatge suau, que observa que espera el bes, l'esguard enyoradís... molt bé molt bé, felicitats! m'ha agradat això que dius de: en estat de gràcia i celebrant el fracàs. bona filosofia a seguir :)

AGUARELIX ha dit...

Oh, que me n'alegro que t'hagi agradat! A mi també m'agrada, la veritat, té el seu punt... D'això, la filosofia del fracàs, la poso en pràctica sempre que l'humor m'ho permet! L'escriptura m'hi ajuda, és clar...
D'altra banda, potser has observat en algun altre post (Un casament feliç, darrer post del 2007) que m'agraden els discursos, la paraula viva. En els romanços ho poso molt en pràctica, això. Fins i tot he inclòs Els teus llavis en una (l'única) sessió de narració oral que he fet. Són poemes per ser contats, els escric dient-los. T'hi fixes, tu, en com sonen els teus poemes?
Celebro el teu comentari! :)

Mirielle ha dit...

fas recitals de poesia, de narrativa?! què bé, no? jo he anat algun cop a algun recital (menys del que voldria, clar) i és genial.
La veritat és que jo necessito llegir-los en veu alta, n'hi ha alguns que treballo més la rima i la mètrica, n'hi ha d'altres que no tant però en tots dos casos gaudeixo jugant amb els sons. el que passa és que tot i que ja tinc acabats alguns poemaris (sense publicar res, eh, per això) em considero bastant inexperta i no m'atreveixo a ensenyar-los gaire.

annna ha dit...

Just el que necessitava! Un professor -i aprenent- de llengües.
Jo també disfruto donant classes, però de coses ben diferents.
Gràcies pel comentari.
Que comenci la "retroalimentació"!!! O hauria de dir reciprocitat... En fi, que gràcies jajaja.

AGUARELIX ha dit...

Mirielle, doncs sí, formo part d'una associació de narredores i narradors... No ho practico gaire sovint (de fet, poquíssim!), però sé del cert que no sé què seria ara mateix si no m'hagués introduït en aquest meravellós art que és el de contar contes. De poemaris, cap ni un, però! Pel que fa a la poesia, n'he llegit poquíssima... Alguna recomanació? ;)

Annnnna, quina gràcia de nom... I sembles ben misteriosa! De què dónes classes? Per què trobes interessant un profe de llengües? Per què justament ara? Hahaha, no t'ho prenguessis malament, eh?! No tinc remei ni solució. Merci per la visita!

annna ha dit...

Ja t'explicaré pq és una mica "complicated", deixem-ho en formadora d'empresa, de moment, tot i que ara mateix ja no m'hi dediqui... vols dir que més que misteri no sóc una embolicada amb potes!? jajajaj
"Per què trobes interessant un profe de llengües?" perque m'agrada escriure i perque m'agrada ser profe.Per què justament ara? Perque "hoy es siempre todavía" i perque ja era hora, no? ;)

AGUARELIX ha dit...

Ui, quina energia... Molt bé, profe, embolica que fa fort! Ja t'he llegit a l'altre commentari que fas psicologia i la veritat és que m'ho vaig imaginar des del primer moment, en veure que parlaves de "retroalimentació". Després vaig pensar quina fantasmada, avui dia tothom parla de feedback i retroalimentacions...
Ah, per cert, que me n'he oblidat al respondre l'altre comentari: a Bcn no diem coLLons sinó coIons. (Aguarélix dixit)