El gat negre

Aquest dissabte vam tenir estrena. A Sant Cebrià de Vallalta, ben a prop de la vila de Sant Pol de mar, al Maresme. En el context d'un homenatge a una narradora morta el gener passat. Recordo que era el meu aniversari i vaig rebre el correu amb la notícia de la seva mort com una felicitació macabra... Me'n vaig estar prou, però, de fer cap joc de coincidències en el mail on expressava el dolor, que, d'altra banda, va ser extremament lacònic.

Però dissabte no hi havia temps per a ser lacònic; calia fer-ho bé. Havíem passat ben bé dos mesos amb el Marc assajant la història i la teníem força mastegada. D'ençà del primer divendres, a casa seva, havíem fet proves de tota mena i havíem aconseguit de donar forma i acompanyar musicalment el conte més llarg i dificilot que he explicat mai. El resultat, molt satisfactori :)))

Era el matí de dissabte i vaig quedar amb la meva germana perquè em deixés la càmera de vídeo. Vam esmorzar i vaig acompanyar-la al mercat del Ninot, on vaig aprofitar per comprar un parell d'hamburgueses amb ceba casolanes. Ens les vam menjar amb patates fregides, Marc i jo, a casa seva, i encara vam fer un assaig més. O dos.

Vam anar a agafar el cotxe i de pet cap a Sant Cebrià, que seríem els tercers... Tot plegat va començar a les cinc, comme prévu, i nosaltres ens hi vam posar a quarts de sis. En sortir a l'escenari em vaig posar el micro de diadema, que era un pèl complicat de posar --sobretot per la falta de pràctica ;)--, i de seguida vam estar a punt per començar. Vaig disparar el tret de sortida parlant una mica de la Yolanda (la noia que ens va deixar al gener), de com m'havia trasbalsat a l'aeroport de Sevilla recitant-me La vaca és cega de principi a fi. De quina passió posava en l'acte de narrar, de cantar, de declamar...

I acabada la introducció, vaig voler presentar el Marc. I vaig deixar anar un discurset del tot ambigu sobre si el Marc i jo havíem estat companys de feina (és un excompany de la meva època at the MNAC), però, i aquí és on la penya devia flipar, que ara compartíem plaers molt més grans... (!!!) Hahahahahahaha, el tio es va quedar de pedra. I encara el presentava com a "el meu company" (hahahaha). No, en sèrio, si arribem a tenir més temps de rodatge li hauria pogut treure molt de partit a la situació... Els equívocs poden ser la sal de la vida!!

Vam quedar-nos molt satisfets de l'actuació, ja que només vam rebaixar un minut del temps habitual (i això tenint en compte els nervis de l'estrena i tal...). També perquè va semblar-me que connectava prou bé amb el públic, malgrat que, i aquí és on vam cometre l'errada més gran i sobradíssimament imperdonable, hi havia massa nens mirant-ho, de manera que hauria calgut, com van fer tots i totes les altres narradores, explicar un conte infantil.

Llevat d'això la cosa va anar molt bé. Vaig fixar-me sobretot en els pares de les criatures i en els companys narradors, i em va semblar que els agradava. Les crítiques posteriors també van ser positives, tot i l'aspecte aquest que no va quadrar... Però què carai, només teníem un conte i és el que vam presentar!!!