Santa Setmana, dijous.

Definitivament no vull retardar més el relat de la Setmana Santa. Començaré pel final, potser, perquè hi tinc afició i a més un record i un present que em cremen a les mans. No sé on sóc, i això ho diu tot: vagarejo pels carrers de Rubí i després trigo tres hores a preparar dues classes d'hora i mitja. Pot semblar que ja és això però en realitat no ho és. La realitat és que el retorn de les vacances ha estat pròpiament un xoc. Un retorn. Crec que no havia experimentat mai d'una manera tan abrupta el canvi del temps vacacional al laboral. Tal vegada mai no havia fet vacances...

La B. ha viscut tota la vida a l'Alt Empordà, en un poblet anomenat Pins, vora Camallera. El poblet en si no és altra cosa que quatre masos disposades les unes al costat de les altres, i envoltant la del propietari. Vam arribar-hi dimecres a la nit i dijous al matí vàrem anar a visitar Sant Martí d'Empúries i la mar brava. Tot seguit dinàrem en un restaurant guapíssim on em vaig gastar gairebé la paga mensual... I és que sempre demano peix quan vaig a un restaurant. Sí, segueixo el bon criteri d'un bretó que vaig conèixer a Toulouse, el qual va deixar anar, en l'únic sopar que vàrem compartir durant la meva estada a la ciutat, que sempre que anava a un restaurant demanava du poisson perquè a casa era molt estrany que en mengés. D'això ja fa vuit anys, i encara no m'he cansat de ser fidel a aquell judici culinari tan encertat. Cap a mitja tarda vam tornar a cals pares i aleshores amor i migdiada.

Les postes de sol tenyeixen el cel d'uns colors vivíssims per allà dalt. Ens van trucar unes seves amigues i vaig pensar de conya, anirem a veure la processó de Verges. A mi em feia cosa dir-li d'anar tots dos sols perquè no m'imaginava ben bé què podia ser. I una meravella, tu. Fins i tot vaig trobar-me una antiga companya de filologia francesa, la Rosa, filla de Verges (ui, que malament que sona...), disfressada i seguint la processó. Vàrem dir-nos, en un silenci sepulcral, amb la boca i els ulls oberts per la sorpresa però de manera gairebé imperceptible, Isaac..., i jo, Rosa... Després al bar Mas Pi a menjar brunyols (bunyols de l'Empordà) i vi de moscatell. Es podia dir que érem dijous al vespre i que ja havia acomplert la meva missió més cobejada: què no devia suposar per a mi veure la Dansa de la mort!