diumenge, de febrer 10, 2008

Fa deu anys que tinc vint anys

Vet aquí un altre discurset:
Primer de tot perdoneu-me si al final de la nit em trobeu una mica cansat. És que resulta que estic examinant els meus alumnes durant tota la setmana. I, evidentment, com a professor del tot virtuós que sóc i exemple de virtut, jo m'examino alhora que ho fan els meus alumnes.
I per acabar, perquè sóc bo, i breu, i sóc català, que no garrepa, vull dir-vos que bé que ahir va ser el meu aniversari, i que bé que l'endemà, és a dir avui, ens trobem per festejar que tinc trenta anys. Trenta anys que he passat sota el sol i sota els núvols i a cobert, trenta anys després dels quals, per algun miracle de la voluntat, m'aturo i miro el món decididament atabalat i plenament enamorat de totes les coses bones que he trobat i trobo pel camí. Dels bons amics i de les bones dones (aquestes, no em pregunteu per què, sempre són les més dolentes). Del bon menjar i de les festes populars. De les llengües, la lingüística i la literatura, que és el meu palau perquè és el meu refugi.

5 comentaris:

Marianne Renoir ha dit...

Quan els refugis es converteixen en palaus podem dir que la nostra vida ha arribat a ser dignament sublim. La literatura ens salvarà, com que jo sóc una descreguda em deixo salvar per les paraules. Sino res no te sentit. És la meva resurrecció personal, la manera de saber que viure sempre, mentre no esborrin alló escrit.

Suposu que imagines qui sóc.

Mnac. Festa. Cabaret. Literatura.

Una abraçada,

Lara.

rhanya2 ha dit...

Vols dir que les bones dones sempre són les mes dolentes?
Si jeune et tu te plains déjà...?
;)

Anònim ha dit...

Ep, Violette! M'agraden les paradoxes, c'est tout... No creus, malgré tout, que, per algun misteri que ni em plantejo d'esbrinar, una mica sí que cerquem justament allò que ens pot ser més perjudicial/dolent? Sinon, dis-le-moi: dois-je beaucoup grandir, encore?
Merci de me rendre visite!
Ciao!

rhanya2 ha dit...

Juste pour te rendre compte que le noir n'est pas toujours si noir que ça.
De tota manera, prou que t'entenc...

Anònim ha dit...

Tu també ets patidora de mena? haha, què seria de nosaltres sense dificultats, ou, encore, sense impossibles? hi ha res que valgui més la pena?