dimecres, d’abril 11, 2007
La mort i la primavera
El temps ha passat tant d'ençà de l'última vegada que vaig escriure al (meu) blog. Durant aquesta temporada m'he vist escrivint un diari de lectura per a l'assignatura d'Anàlisi i producció de textos catalans. Una bona experiència, la veritat, perquè m'he tret moltes cabòries del damunt, i això ha estat el millor. I tot plegat mentre llegia i escrivia sobre La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Un llibre interessant, tot i que no hi he acabat d'entrar gaire... Tot de poesia i llenguatges simbòlics, en un poble deixat anar de la mà de Déu, situat enlloc i arreu. Però el fet és que m'ha inspirat a escriure "a raig", sense (gairebé) censurar-me la producció. De fet és la idea que tenia en començar el tema Blogs, però de seguida me'n vaig cansar, d'escriure. Aveure quan em durarà la nova ratxa. De moment he rellegit algunes entrades i no n'estic gaire decebut. Recordo aquella on explico el meu accident de cotxe amb una moto i penso: home, potser no n'hi ha per tant. La reacció en aquell moment va ser molt primària i fatalista, però això ja m'agrada com a estil. Em sembla que l'adoptaré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Bé, jo sóc algú que coneixes. Sóc, de fet, un invitat: m'has conduït fins aquí, dolent! I com que també jo he llegit 'La mort i la primavera', puc dir que coincideixo amb tu en la idea que el poble de la novel·la és un poble 'situat enlloc i arreu'. És un poble universal. D'aquí, per mi, la seva grandesa. Els arquetips han estat sovint criticats (en art, vull dir), però resulta que sense arquetips l'art no s'entén. Bé, això és el que penso. També l'amor boig ho és, un arquetip. Jo no l'he experimentat mai, ni ganes. O, més ben dit, només he experimentat amor boig per obres d'art: són els únics éssers d'aquest món que no et deceben, perquè són allí per ser gaudits, disfrutats. Impermeables i immarcescibles. El que canvia ets tu: avui et tornen boig, l'endemà t'avorreixen. C'est ta faute! Però com que n'hi ha a vessar (no solament hi ha el que en diuen les set meravelles, per sort), doncs no passa res: sempre acabes trobant el que busques. He llegit en alguna entrada teva, també, que una amiga, o una amiga d'una amiga, no troba a faltar el seu ex, sinó la companyia del seu ex. O alguna cosa així. Que el que troba a faltar és despertar-se al seu costat, fer-se pessigolles, jugar una estoneta. Ai vols dir que està bé del tupí? El millor de tenir nòvio no és això: el millor és dir-se el nom del porc, retreure's allò que l'altre ja havia oblidat, descobrir, per l'altre, que tens defectes que et pensaves no tenir. Aquí hi ha la sal de la cosa!
Ostres que bo, aquest comentari no me l'esperava. Per l'estil i perquè està impecablement escrit, m'imagino que deu ser del meu professor de textos catalans. Està bé això de dir-se el nome del porc, però si la cosa va massa lluny, si els retrets prenen el terreny d'allò més íntim i personal, com va passar-me amb l'anterior parella, poden esdevenir una arma perillosa...
bé, jo només feia broma, home! Intentava mostrar que el destí de la parella és el trencament. I que el trencament el provoquen aquestes coses: dir-se el nom del porc i trobar-se defectes. I que això no passa amb les pel·lícules, les novel·les i els quadres: esclar que tu li pots dir a la Rodoreda que és una beneita, inventant un poble com aquell, i que no hi entres, i la pots enviar a pastar fang. Però això no et porta pas mal rotllo. Al contrari: això, precisament, et fa pensar en altres possibilitats (altres Rodoredes, Kafkas, Kunderas, Monzós, etc.). En canvi, el mal rotllo que et deixa la parella és 'for ever and ever'. No te'n desempallegues mai. Un bon dia et descobreixes a tu mateix recordant allò que et van dir fa quinze anys, i tornes a sentir el mal que et van fer. Aiiiiiiiiiii
He he, la veritat és que els cabrejos amb la meva 'ex' m'agradaven i tot, perquè em feien sentir viu. Suposo que no és res més que el fet que em mantenien alerta... Espero que no es compleixi la teva profecia i se me'n vagi algun dia el mal rotllo que m'ha deixat. Ai, perdona, que potser tornaves a fer broma... (no n'aprendré mai!;)
Publica un comentari a l'entrada